Carregat o no? Sobre els castells polèmics

El recent pilar de sis carregat (o no) pels Castellers de Lleida és una bona excusa per tornar a reflexionar sobre els castells polèmics. Per qui no sàpiga de qui parlem, els fets van tenir lloc el passat dia 21 en la diada de Sant Pere a Reus. Els Castellers de Lleida van enlairar un pilar de sis que es va trencar en la motxilla de sortida. El problema és que hi va haver dubtes sobre si s’havia arribat a deixar de la mà dreta o no. En directe, almenys el Xavier Brotons i un servidor, que ens miràvem el pilar de ben a prop i justament del costat en el què es dóna la possible incorrecció, vam tenir una sensació clara que l’enxaneta no s’havia deixat. La mateixa sensació van tenir un bon nombre de castellers de la Vella, que se’l miraven des de la nostra mateixa posició, i que ràpidament van venir a dir-nos que no estava carregat.

L’endemà vaig poder mirar-me les imatges que havíem enregistrat, tant en un plànol general tirat des de darrera com en un curt de l’enxaneta tirat des d’una posició similar a la que jo havia vist el pilar. Les imatges, al meu entendre, no esvaïen els dubtes sobre la validesa del pilar. Si bé quedava clar que l’enxaneta col·locava els dos peus i feia el gest d’incorporar-se, i que l’aixecadora mirava d’agafar les cames de l’enxaneta amb les dues mans, també es veia com la mà dreta de l’enxaneta seguia precisament el moviment de la mà de l’aixecadora, com si no se’n desfés. Curiosament, aquestes mateixes imatges (és a dir, les del Qd9) han aparegut després a diversos fòrums, presentades fins i tot com “allò que la televisió pública catalana no va saber fer”, i com una mena de demostració irrefutable de que el pilar està carregat. La gràcia és que no pocs comentaristes, veient les imatges, decideixen que no està carregat o que, si més no, el dubte existeix. Es desfan de mans enxaneta i aixecadora? Encara més, que entenem per “desfer-se de mans”?

El que m’interessa, però, no és tant comentar si el pilar en qüestió està carregat o no com la situació que se’n deriva. Alguns mitjans el van (el vam, si voleu) donar com a intent; d’altres carregat. La colla el considera carregat. Entre els aficionats, divisió d’opinions. Un bon resum de la situació me’l feia un cap de colla, que considerava “estúpid” perdre cinc minuts en discutir si el pilar estava o no carregat, tenint en compte que si no ho estava era per un defecte menor i que la colla el considera carregat. Acte seguit, però, afegia: “Ara, jo si el fa la meva colla no el considero carregat.”

Opinions per tots els gustos, la qual cosa no és necessàriament dolenta. El món casteller també viu d’aquestes discussions, d’aquests matisos. Si parlem de si un castell està carregat o no parlem de castells, i això ens agrada, ens ho passem bé, i la polèmica sempre és atractiva, genera interès i fins i tot, en alguns casos, passió.

Però, després de tot plegat, en què quedem: el pilar està carregat o no? Quin resultat ha de figurar en l’estadística o a l’hora de fer el resum de la temporada? Podem explicar que el pilar ha estat polèmic, explicar fins i tot els arguments en contra i a favor per tal que cadascú decideixi per ell mateix… però quin resultat queda com a bo, com a definitiu? Qui fixa aquest resultat?

L’experiència em diu que, generalment, el resultat “oficial” és el que la colla decideix, excepte en casos en què l’evidència que aquell castell no està carregat o descarregat és flagrant. Però hi ha castells sobre els que, anys després, la controvèrsia continua. Això pot tenir més o menys importància, però hi ha casos en què el dubte (i saber qui dictamina a favor o en contra) sí que és determinant. Pensem en el pilar de sis de Lleida: afortunadament, els de Ponent no dependran d’aquest espadat per classificar-se entre les millors colles i, per tant, accedir al Concurs. Tampoc no sembla probable que puguin acabar entre les sis millors i, per tant, aconseguir una posició de privilegi (jurat, etc). Però en una altra situació, un castell polèmica sí podria determinar qui participa en el Concurs. Aquí, per tant, parlem de conseqüències que van més enllà de l’estadística o el palmarès particular de cada colla. I si això passa, qui i com decideix si el castell polèmic és bo o no?

Val la pena reflexionar també sobre quin és el paper que correspon als mitjans i als periodistes en tot plegat. Un membre dels castellers de Lleida reflexionava, encertadament, que partint de la base que tothom pot opinar (i, per tant, afirmar que al propi entendre, el pilar no està carregat), també hauríem de valorar fins a quin punt un periodista pot fer prevaldre el seu propi criteri pel sobre del de la colla. Però, al mateix temps, generalment són els mateixos castellers els que reclamen que la premsa exercim de jutges, especialment si el castell polèmic és d’una altra colla (i més encara si és una colla rival). En aquest sentit, és significativa l’actitud de molts castellers de la Vella a Reus, que ràpidament se’ns van adreçar reclamant-nos que no el donéssim com a carregat.

Personalment, no tinc cap interès a ser jutge. Tant de bo hi hagués un sistema establert aliè als mitjans, un tribunal d’apel·lació o com li vulgueu dir, que validés els castells polèmics. La qual cosa, a més, també tindria molt de suc periodístic. Però mentre això no existeixi entenc que, en la mesura que sigui possible, ens toca d’exercir un paper, sovint desagradable, en tant en quant la nostra visió sobre aquests castells és externa (a priori, no hi guanyem ni perdem res), i intento fer-ho amb la màxima honestedat i coherència possible. Crec que em toca “mullar-me”, a risc d’equivocar-me o de no agradar el que dic.
A partir d’aquí, es deixa anar de mans l’enxaneta de Lleida? Què entenem per “deixar anar de mans”? Crec que podem defensar honestament que el pilar de sis no està carregat (és la meva sensació), de la mateixa manera que també es pot argumentar que ho està. Això sí, el que no es pot dir –com he llegit en algun fòrum- és que està “clarament carregat”. Si estigués “clarament” carregat no n’estaríem parlant…
Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...