De sobte, l’infern, i jo estic al mig. Insults, improperis, corredisses, punys tancats en l’aire, cares d’indignació. A una banda i a l’altra. Em limito a posar cara de pòquer i acabo formant part de la “força d’interposició” que evita que la cosa vagi a més, juntament amb els elements més assenyats de cada colla. La cosa dura una bona estona. Quan sembla que s’ha calmat, n’hi ha prou amb un gest o un crit perquè torni a arrencar. El que hi ha aquí, senzillament, és molta mala hòstia. Què collons hi faig jo, aquí? Almenys aquesta vegada –al contrari del que ha passat altres cops- ningú ha decidit que el prioritari, per davant d’evitar que ningú prengui mal, és impedir que les càmeres gravin.
Ho reconec: Valls em supera. No puc entendre la rivalitat entre les dues colles quan esdevé tan irracional que pot esclatar per qualsevol tonteria, elevant-la a la categoria de provocació, i que fins i tot bloqueja iniciatives de benefici mutu. M’emprenya la superioritat mal dissimulada amb que molts castellers vallencs es miren la resta del món casteller, la resta de colles, la resta de places… Em molesta el recurs constant al tòpic del bressol i l’obsessió genital per argumentar la superioritat en una pràctica –un esport, un art, el que vulgueu- que, cada cop es veu més clar, només té un secret: assaig, assaig de qualitat. A més, com a professional del periodisme, Valls no és un lloc còmode per treballar. Els vallencs parteixen de la base que “si no ets dels meus ets dels altres”: com que es consideren el centre del món (casteller) no es poden creure que algú pugui ser neutral en la seva disputa. També són molts els castellers vallencs que no dissimulen el menyspreu per la nostra feina, aquella actitud de “sense periodistes estàvem millor”, aquella manca de voluntat de facilitar el menys mínim la tasca dels mitjans…
“Valls is different”, va titular la seva crònica de Santa Úrsula el Joan Beumala. Un dels títols que jo m’havia plantejat per aquesta mateixa entrada. Sí, “Valls is different”. Em supera, em fascina. No puc entendre les seves dinàmiques, el que passa allà no té sentit. Però no són una mica això, els castells? No són, en definitiva, irracionals? Al cap i a la fi, quin sentit té pujar, arriscar a canvi de res, tan sols de la glòria? Hi ha alguna cosa més gran?
Jo no sóc de Valls. No m’agrada com fan moltes coses. Crec, fins i tot, que s’equivoquen i que alguns d’aquests errors els perjudiquen, són un llast. Però l’any que ve, per Santa Úrsula, espero poder ser a la plaça del Blat.
