Entre els anys 1947 i 1952, les dues colles de Tarragona van assolir tres vegades el 4 de 8, però sempre amb l’ajuda de castellers de Valls o del Vendrell que pujaven al tronc. Com acostuma a passar, la validesa d’aquestes fites va ser qüestionada per les altres colles i defensada pels tarragonins, en un dels típics debats de vermut casteller. Però, més enllà de la validesa d’aquests castells, ens podem preguntar sobre la seva utilitat per a les pròpies colles.

Crec necessari explicar breument la situació dels castells en aquell moment històric, perquè era molt diferent de l’actual. Dins la foscor del franquisme, en els anys 1948-1957 hi ha un intent de creixement: En aquells anys les dues colles de Valls carreguen el 3 de 8 i els Nens del Vendrell el descarreguen, es funden els Castellers de Vilafranca, els Xiquets d’Erampunyà, els Ganxets de Reus i la Colla Nova dels Xiquets de Tarragona, es reedita el llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i les colles castelleres reben ajuda de l’església catòlica. El 4 de 8 era un dels castells més difícils que es feien, tot i que el renom de “carro gros” encara no s’havia inventat.

Les dues colles de Tarragona no podien fer castells de vuit pisos i, per tant, no podien competir amb les de Valls i el Vendrell. La seva estratègia va ser demanar ajuda, però quin resultat va tenir? Podem formular dues hipòtesis que s’exclouen mútuament:

A) L’objectiu de les colles castelleres és fer castells com més difícils millor. Per tant, aconseguir el 4 de 8 va ser un èxit per a les colles de Tarragona i les va ajudar a créixer.

B) L’elecció de castellers foranis implicava menystenir els castellers de tronc propis, desincentivava el seu esforç i podia generar problemes interns. El seu assoliment podia fer creure a la colla que el seu potencial era superior al real i, finalment, el fet de no poder repetir aquestes fites podia generar sentiments de frustració i inferioritat.

Quan un mateix fet històric es repeteix diferents vegades, ho podem considerar semblant a un experiment. En aquest cas, tenim un mateix castell (el 4 de 8) que les dues colles de Tarragona van assolir tres vegades per en pocs anys de diferència (1947, 1954 i 1955). Per a un científic que pot repetir un experiment sempre que vol, tres resultats són pocs, però els historiadors ens hem de conformar amb la realitat històrica i veure quina informació en podem extreure.

1947-09-23 Tarragona, Diada de Santa Tecla
Colles Actuació
C. Vella X. Tgn 4de8, 2de7(i), 2de6, 3de7, Pde5, Pde5, Pde5

Per a mesurar la força de les colles després de fer el 4 de 8, veurem algunes actuacions que van fer en els mesos i anys següents. Les principals diades del calendari tarragoní en aquells anys eren les de santa Tecla, sant Magí (la Colla Nova) i els concursos, que són els millors indicadors, ja que la cessió de castellers entre colles pràcticament hi desapareix.

El dia de sant Tecla de 1947, els Xiquets de Tarragona van aconseguir el seu primer 4 de 8. Segons la pròpia colla, al tronc d’aquell castell hi van pujar onze castellers dels Nens del Vendrell. No està clar com va anar la diada de santa Tecla de 1948 perquè algunes fonts afirmen que hi van aconseguir el 2 de 7, però altres ho neguen. Per Tots Sants es va fer un concurs a Reus, però els tarragonins no hi van participar. Els anys 1949 i 1950, el castell més gran que va fer aquesta colla va ser el 3 de 7. L’any 1951 es va fundar la Colla Nova.

L’agost de 1954 es va fer un altre concurs i la Colla Nova de Tarragona hi va quedar última amb el 3 de 7 com a millor castell. Immediatament es va plantejar l’objectiu de fer el 4 de 8 i, amb l’ajuda d’alguns castellers de la Muixerra, per santa Tecla el va poder carregar. L’any 1955, per sant Magí, va fer un altre intent del 4 de 8 que, segons la premsa, va caure per improvització i falta d’entrenament.

El millor castell de la Colla Nova per santa Tecla va ser el 4 de 7 i al concurs de 1956 el 3 de 7.

Com a resposta al 4 de 8 de la Colla Nova, els Xiquets de Tarragona van fer, per diada de la Mercè de 1955, la seva diada més completa durant molts anys: 4 de 8, 2 de 7 carregat i 3 de 7 per sota. La pluja que va interrompre la diada de santa Tecla va obligar a ajornar aquests castells per a l’endemà i la colla va haver de buscar allotjament per als reforços que havien vingut del Vendrell. Al concurs del 1956, el millor castell dels Xiquets va ser el 2 de 6.

Em sembla especialment significatiu el concurs de l’any 1956: Les dues colles de Tarragona, que havien aconseguit el 4 de 8 un i dos anys abans, van quedar últimes, assolint entre les dues un sol castell de 7 pisos i fent llenya de 2 de 7, 3 de 7 per sota i fins i tot de 4 de 7.

Veiem clarament com les dues colles, després d’aconseguir l’anhelat 4 de 8, van tornar al seu nivell anterior. També tenim constància de diverses caigudes posteriors a aquesta fita (per sant Magí del  1955 i al concurs del 1956), que atribuïm a la desorientació sobre el seu potencial real. És normal i necessari que les colles no airegin els seus problemes interns, i resulta encara més difícil conèixer els sentiments íntims dels castellers, però en tenim alguns indicis, com la formació de la Colla Nova, l’any 1951 i dues entrevistes (dels anys 1958 i 1959) en què els dirigents dels Xiquets de Tarragona reconeixien que els castellers tarragonins no anaven prou als assajos, que alguns marxaven a les colles del Vendrell i Valls, i que els que es quedaven ho feien perquè tenien molta moral, serenitat i amor propi. Tot això és coherent amb la segona hipòtesi que hem formulat al principi, és a dir, que l’ajuda de castellers foranis no va ajudar a les colles castelleres de Tarragona.

El baix nivell de les colles de Tarragona va tenir algunes conseqüències: Al concurs del 1956 hi va assistir poc públic i l’ajuntament de Tarragona va decidir, en els anys posteriors, fer una festa major més turística, sense concurs de castells. En els anys següents, el món casteller va patir un estancament.

La mala situació de les colles de Tarragona i la desaparició del concurs d’aquesta ciutat hi degueren influir.

Facebook Comments
SHARE
JOAN BOFARULL I SOLÉ (Reus, 1971) Va començar a fer castells com enxaneta dels Xiquets de Reus. L’any 1995 es va llicenciar en geografia i història general i actualment és professor de secundària. Fa anys que estudia les muixerangues valencianes i la seva relació amb els castells. També col·labora activament amb la Federació de Muixerangues i en activitats per la seva promoció, per tal de superar l’aïllament local en el qual han estat confinades durant anys. Va guanyar el Premi Esperidió amb els treball L’origen dels castells, publicat recentment per Cossetània.