¿Són els castells un esport?

D’entrada, per no aixecar falses expectatives, diré que, malauradament, jo tampoc no tinc la resposta màgica a aquesta pregunta que tant neguiteja els castellers. Evidentment, tinc la meva opinió al voltant d’aquest tema, però el que ara m’interessa és plantejar una mena d’estat de la qüestió a partir de la següent constatació: malgrat la importància que tots atorguem a la pregunta que encapçala aquest escrit, sorprèn, en canvi, que gairebé ningú no hagi aprofundit en aquest tema. Així, cíclicament s’enceta el debat de si els castells són un esport o no ho són, però la discussió rarament va més enllà de rotundes afirmacions en un sentit o en un altre però sense gaire argumentació. 

D’entrada ens hauríem de demanar per què aquesta pregunta genera discussions tan viscerals entre els castellers, per què no en podem discutir amb més tranquil•litat, basant les nostres afirmacions en arguments racionals més que no pas en proclames apassionades. I, d’altra banda, també ens hauríem de qüestionar per què a una immensa majoria de castellers els incomoda tant la possibilitat de qualificar com a esport els castells. (Per a aquesta darrera afirmació em baso en la creença que la majoria de castellers no consideren els castells un esport, tot i que també cal constatar que hi ha una minoria que sí que els hi consideren, deixant de banda el fet que determinats comportaments dels castellers contribueixin conscientment o inconscientment a esportivitzar els castells.)

D’altra banda, amb aquest escrit també vull reivindicar el valor i la vigència d’un text que en el seu dia va passar injustament inadvertit per a la majoria de la comunitat castellera, i dic injustament a posta perquè considero que és l’aproximació més seriosa (potser l’única amb afany científic), almenys coneguda per mi, sobre aquest tema. Es tracta del treball “Els castells evolucionen vers un model esportiu?”, d’Antoni Costes i Rodríguez, catedràtic de Didàctica de l’Educació Física a l’INEF de Lleida, membre del Grup pel Foment de la Ciència i la Salut en el Món Casteller i integrant dels Castellers de Lleida. Aquest text es va presentar com a ponència en les Jornades d’Estudi dels Castells de l’Institut Tarragonès d’Antropologia, que van tenir lloc a Tarragona el 5 d’octubre del 2002, i apareix en el volum coordinat per Guillermo Soler (organitzador de la jornada)Repensar els castells, publicat com a número 12 de la col•lecció L’Aixecador de Cossetània Edicions (Valls, 2004).

Com deia, aquest treball té el mèrit de ser el primer (que jo sàpiga) que ha intentat una aproximació científica a la qüestió de l’esportivització dels castells, i personalment considero que amb un resultat prou satisfactori. En tot cas, el que és estrany és que en el seu dia no suscités un debat en la comunitat castellera –que sens dubte hauria estat molt profitós– ni que esperonés altres investigadors a aprofundir en el tema.

Per un altre cantó, a l’hora de comentar l’aportació d’Antoni Costes haig d’admetre que no sóc un expert en història de l’esport, i que per tant sóc ben conscient d’aquesta mancança personal, sobretot tenint en compte que sempre que parlem d’aquesta qüestió hauríem de tenir molt clar què és un esport, o sigui, quins són els elements que fan que puguem qualificar una pràctica determinada com a esport. En tot cas, el treball de Costes és força aclaridor en aquest i altres aspectes. Per tant, tot seguit passo a comentar-lo amb detall.

Segons Antoni Costes, que en algun moment arriba a qualificar els castells de “quasiesport”, “hi ha diverses formes de fer castells, algunes més properes al ritual, al simbolisme, i d’altres més orientades envers la tècnica”. És a dir, en el món casteller hi conviuen actuacions per exemple com la de Sant Fèlix –vinculada al calendari festiu– i com la del Concurs de Tarragona –totalment desvinculada de qualsevol ritual festiu i amb elements clarament esportius. I més endavant, Costes afirma: “Els castells es poden comparar amb altres pràctiques físiques que han evolucionat des de pràctiques purament rituals fins a esports plenament reglamentats.”

En aquest sentit, l’autor insisteix en la idea que, en general, el ritual és sempre antecessor de l’esport, encara que en alguns casos la transició no estigui del tot clara. Així, l’investigador mateix reconeix la dificultat que hi ha moltes vegades d’identificar un esport. En tot cas, Costes creu que l’esport “és una especialització ritual relativament recent, en què l’aspecte competitiu transcendeix el desenvolupament pròpiament dit del cerimonial prescrit”. Sigui com sigui, un element característic de l’esport modern és que la victòria n’és l’objectiu principal.

A continuació Costes fa una completa anàlisi de diferents elements que apropen els castells a l’esport o bé o els n’allunyen:

1.    Especialització dels subrols: aquesta especialització (per exemple, que la funció de primeres mans la faci sempre un casteller especialitzat i no pas qualsevol membre del públic) és un aspecte que ens acosta a l’esport. De retruc, a més, fa augmentar la distància entre el públic i els castellers (fenomen que Santi Suárez-Baldrís anomenaespectaculació (1)). En tot cas, Costes fa veure que en l’esport la tècnica és prioritària al ritual.

2.     Espai: aquest, en canvi, és un element que, ara com ara, ens allunya de la pràctica esportiva, ja que l’esport intenta sempre que l’espai on es desenvolupa sigui el més estàndard possible. En els castells, en canvi, no hi ha aquesta estandardització espacial, perquè les actuacions se solen fer a la plaça, el mateix espai on la gent normalment passeja. En aquest sentit, no s’ha fet, per exemple, el pas que sí que ha fet la pilota valenciana, que primitivament només es jugava al carrer i que després va passar a jugar-se també als trinquets, que són espais fixos que intenten reproduir un carrer, però sense desnivells al terra, sense balcons, etc. Això no obstant, Costes fa notar que pel que fa a l’assaig, en canvi, els castells sí que intenten “domesticar la incertesa que comporta l’espai desconegut”, en el sentit que antigament un assajava quan i on podia.

3.    Temps: aquest factor també ens allunya, de moment, d’un model esportiu, atès que l’esport intenta sempre acotar la durada de la pràctica, mentre que els castells no tenen limitació temporal. Això no obstant, l’autor adverteix del fet que aquesta no-limitació a vegades és qüestionada pels espectadors, pels ajuntaments, per la televisió…, i que això podria comportar canvis. De fet, afegim nosaltres, això ja ha passat. En actuacions com la de Sant Magí a Tarragona, per exemple, va arribar un moment que s’hi van introduir una sèrie de canvis en la dinàmica de la diada (sistema de rondes) amb la intenció de reduir-ne la durada, que tothom sense excepció considerava excessiva. En tot cas, l’esportivització definitiva arribaria el dia que hi hagués un límit de temps prèviament establert per aixecar els castells.

4.    Expansió territorial: la internacionalització d’una pràctica contribueix clarament a esportivitzar-la. Pensem només en els casos del futbol (que en l’origen estava limitat a Anglaterra) o de la pilota basca (modalitat de la qual avui es fan campionats del món). En el cas dels castells, malgrat que l’experiència de les colles xilenes encara és força incipient, sí que cal remarcar l’expansió territorial que els castells han tingut a partir sobretot dels anys 90 del segle XX.  Així, el que durant molts anys havia estat una pràctica exclusiva del Camp de Tarragona i del Penedès (bàsicament) s’ha convertit avui dia en una activitat amb colles estables per tot Catalunya, la Catalunya Nord i Mallorca.

5.    Calendari: actualment, la majoria d’actuacions castelleres estan lligades al calendari festiu (festes majors essencialment), cosa que allunya els castells de l’esport. Això no obstant, cada vegada hi ha més actuacions descontextualitzades del marc festiu, com les que es fan en congressos, inauguracions, etc., i aquelles altres d’“inventades” expressament per necessitats tècniques, deixant de banda el Concurs de Tarragona, sens dubte l’actuació més esportivitzada de totes.

6.    Tipologia dels practicants: segons Costes, hi ha dos aspectes en què els castells es diferencien de l’esport d’una manera clara: l’heterogeneïtat pel que fa a edats i sexes i la no-limitació en el nombre de participants. Posats a fer ciència ficció, els castells estarien plenament esportivitzats el dia que totes les colles tinguessin el mateix nombre de components, els quals serien tots d’una mateixa franja d’edat, com passa en qualsevol esport, per exemple el futbol.

7.    Tècnica: aquest és un aspecte que s’ha anat esportivitzant clarament amb el pas dels anys, en el sentit que la tecnificació i l’augment de les hores d’assaig han permès aconseguir més i millors castells. Pel que fa a l’entrenament, Costes creu que el model d’ensenyament-aprenentatge dels castells actual no té res a envejar a cap escola esportiva.

8.    Control del risc: l’autor del llibre afirma que el control del risc i l’eliminació de la incertesa de l’errada són dos elements que caracteritzen l’esport; si ens hi fixem, aquests elements són cada vegada més presents en el cas dels castells, com ho demostra, posant per cas, la recent introducció del casc per a enxanetes, aixecadors i dosos. A més, aquesta mesura és percebuda per tothom (castellers, periodistes i públic) com a altament positiva.

9.    Mitjans de comunicació: aquest és un aspecte en el qual Costes no aprofundeix, ja que es limita a afirmar que els mitjans de comunicació “han influït molt en la transformació del fet casteller”, tot i que no s’està de dir això: “ (…) si qualsevol nouvingut observa les cròniques del Barça i les d’una gran diada castellera no hi trobaria diferències”.

Després d’haver analitzat detalladament el contingut d’aquest treball d’Antoni Costes, m’aventuro a avançar-ne una conclusió personal: actualment no podem afirmar que els castells siguin un esport, tot i que alguns dels seus elements característics sí que estan clarament esportivitzats. En tot cas, si aquest procés d’esportivització –que ja és evident en alguns aspectes— s’arribés a completar, els castells podrien convertir-se en un esport més.

Sigui com sigui, el lector deu haver comprovat que es tracta d’un tema força complex en el qual és contraproduent fer afirmacions rotundes sense haver analitzat prèviament tots els aspectes implicats.

El que sembla clar, tal com diu el treball de Costes, és que en l’esportivització dels castells hi intervenen tant factors interns (propis de l’activitat) com externs. En tot cas, s’hauria de veure en quin grau intervé en aquest procés cadascun d’aquests dos grups de factors. Això ho dic, sobretot, tenint present la influència dels mitjans de comunicació.

Sens dubte, els mitjans han contribuït (potser no sempre conscientment) a esportivitzar alguns aspectes dels castells. Els rànquings que publiquen diferents mitjans en són una prova irrefutable, ja que, com recorda Costes, “[t]ot aquest intent d’arbitrar, de classificar, no fa més que apropar els castells a una activitat esportiva”. Això no obstant, penso que en l’esportivització dels castells no tota la responsabilitat és dels mitjans de comunicació, acusació aquesta que sovint fan molts castellers. En aquest sentit, estic convençut que les colles també han tingut moltes vegades comportaments que han afavorit l’aparició d’aquestes classificacions sistemàtiques i que han potenciat l’esportivització d’alguns elements dels castells (gairebé sempre inconscientment). Dit amb altres paraules: si avui dia hi ha rànquings és perquè des de fa molt temps les colles s’han preocupat de dir quina era la millor actuació (de la temporada o del segle, fins i tot fent-ne pòsters commemoratius), quina era la colla que feia més castells d’un determinat tipus…, en definitiva, quina era la millor colla.

I, d’altra banda, com també recull Costes, l’afany reglamentista d’alguns castellers (per saber quan està carregat un pilar, per determinar quan està ben fet un quatre amb l’agulla, per decidir quan està carregat un castell; en definitiva, per resoldre els anomenats castells polèmics) no fa més que acostar els castells a un esport, encara que molts castellers no s’adonin d’aquesta última circumstància.

En aquest sentit, molts detractors de considerar els castells un esport (n’hauríem de dir, millor, contraris a l’esportivització dels castells) solen argumentar que en castells hi ha rivalitat, però no pas competició. Doncs bé, m’he pres la molèstia de buscar al diccionari (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, 2a edició, Barcelona 2007) aquests dos conceptes, amb aquest resultat:

Rivalitat: Estat de dues o més persones que són rivals. La rivalitat entre Roma i Cartago.

Rival: 1. Que disputa a algú alguna cosa. Dos pobles rivals. 2. Que aspira a igualar o ultrapassar algú. Com a pintor de marines no té rival.

Competició: 1. Acció de competir. 2. Manifestació esportiva consistent en l’enfrontament, individual o per equips, d’una sèrie d’adversaris, en una o més proves, per determinar-ne un guanyador.

Fem ara una cosa: modifiquem lleugerament els exemples del diccionari, a veure què en resulta: La rivalitat entre els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella de Valls. Dues colles rivals. Com a colla de nou no té rival.

Jocs a part, analitzant les definicions es constata que el que diferencia “rivalitat” de “competició” és que la primera és un estat, mentre que la segona és una acció. Però queda clar que de la rivalitat a la competició només hi ha un pas. I que precisament moltes colles competeixen (és a dir, volen ser millors que les altres) precisament perquè entre elles hi ha rivalitat (es disputen ser la millor).

Pel que fa als mitjans de comunicació, jo crec que, com he dit més amunt, és evident que han contribuït a esportivitzar els castells, sobretot des del moment que han optat per un model informatiu que s’assembla al del periodisme esportiu. En el seu moment, jo vaig ser un defensor d’aquest model periodístic (tot i que reconec que últimament s’estan cometent alguns excessos diguem-ne “futbolístics”) perquè creia que assegurava conservar els espais informatius que vam guanyar gràcies al boom dels anys noranta. I en aquest sentit, estic convençut que la principal mancança dels detractors d’aquest model (discrepància que considero totalment legítima) ha estat, precisament, la incapacitat de presentar-hi un model alternatiu.

En definitiva, jo crec que actualment més de si els castells són un esport o no hauríem de parlar d’un procés evident d’esportivització dels castells que no ha culminat. La prova n’és que un mateix casteller (sovint sense ser-ne conscient) pot tenir alhora actituds clarament esportivitzadores i antiesportivitzadores: per exemple, el clàssic castellerreglamentista (que et diu quan és que un pilar està carregat), però que alhora és contrari als rànquings. En tot cas, és evident que actualment hi ha elements que acosten els castells a l’esport, però al mateix temps també n’hi ha que els mantenen dintre del ritual simbòlic i, per tant, lluny de l’esport.

És per això que l’objectiu principal d’aquest escrit és obrir un debat serè entre tots els membres de la comunitat castellera per reflexionar al voltant de quin és el model de castells que volem.

Notes

(1)    SUÁREZ-BALDRÍS, Santi: Castells i televisió. La construcció mediàtica del fet casteller. Valls, Cossetània Edicions, col•lecció L’Aixecador 2, 1998.

Facebook Comments
SHARE
Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1967, però els meus pares, els meus avis i els meus avantpassats més propers són gairebé tots del municipi alacantí de Petrer (Valls del Vinalopó). Em vaig llicenciar en filologia clàssica, però faig de professor de català per a adults. Em dedico al periodisme casteller des del 1986. El 1994 vaig començar a escriure al diari Avui, on vaig ser fins al 1999. El 1995 vaig publicar el llibre Castells i castellers. Guia completa del món casteller. Del 2005 al 2008 (tots dos anys inclosos) he estat fent el programa "Tres rondes" de Catalunya Informació amb Joan Beumala i Josep Almirall, i col·laboro habitualment amb la revista Castells. També sóc director de la col·lecció L’Aixecador, de Cossetània Edicions de Valls, dedicada monogràficament als castells.