RIP: La Riera, Alforja…

En un dels meus darrers posts m’havia despatxat a gust amb l’ajuntament de la Bisbal del Penedès, permetent-me fins i tot (xulo que sóc) fer-lis una sèrie de reflexions sobre el valor patrimonial de la diada castellera i sobre la seva trascendència més enllà de l’àmbit local. Doncs bé, aquesta mateixa estirada d’orelles, però multiplicada, caldria fer-la a diversos ajuntaments que directament, han decidit donar per finiquitades les diades castelleres que s’hi celebraven: la Granada, els Monjos, Alforja, la Riera de Gaià…

És cert que cap d’elles arribava al nivel d’una Bisbal, però sí eren actuacions que s’havien fet un forat dins el calendari d’aquest mes de juliol. Curiosament, totes elles en aquesta zona tradicional en la qual encara ens omplim massa sovint la boca dels “nostres” castells. Potser que en reflexionem.

(Primer parèntesi: Adverteixo ara als lectors que aquest és un article francament desinformat. Desconec amb detall el perquè aquestes diades han mort ni si hem de tenir esperances en una resurrecció futura, i en aquest sentit animo als lectors –aficionats, castellers afectats o veïns d’alguna d’aquestes poblacions- a que comparteixin la informació que en puguin tenir.)

(Segon parèntesi: Ja sento l’Isidre Lluçà i altres: “Quina barra! Que se n’informi ell directament, que per alguna cosa és un professional que guanya quantitats de diners obscenes i inconfessables a costa de la nostra suor!”)

D’aquestes actuacions, probablement la que va arribar a tenir més nivell va ser la de la Granada, tot i que paradoxalment era de recent creació, si no m’equivoco, fruit de la falera que els va agafar als verds fa uns anys de fer el tres de nou a qualsevol racó i, de pas, fer comarca. Aquesta aposta estratègica dels verds, juntament amb el fet de caure en un d’aquells caps de setmana “tontos” va donar trascendència a una diada que, d’altra banda, no tenia gaire ambient ni se celebrava en un marc atractiu. I que ningú se m’ofengui. Als Monjos, haig de confessar-ho, no hi he arribat a anar mai.

En canvi, del 2000 cap aquí sí que he assistit assíduament a la Riera i Alforja. I he xalat: eren dues actuacions d’aquestes B, en què potser no hi havien grans castells, però disfrutaves d’un bon ambient, podies xerrar amb uns o altres, estaves en una placeta agradable… La Riera, a més, és una plaça amb pedigrí, una de les històriques del Baix Gaià on ja hi feien castells els Xiquets de Valls al segle XIX i d’on procedia el Bertran de la Riera, un dels segons del mític quatre de nou net de Santa Tecla del 1881, que va coronar el Sigaleta. Per cert, que per plaça corria una dona que assegurava que era descendent del tal Bertran i t’explicava com havia mort endut per una riada. Detalls com aquest fan una plaça. Pel que fa a castells, el sostre se situava habitualment en els de vuit bàsics (recordo, com a mínim, algun dos folrat), i pel que fa a colles, darrerament hi havien passat la Vella i la Joves de Valls i fins i tot els Minyons, a banda d’uns Xiquets de Tarragona que pràcticament exercien d’amfitrions.

A Alforja, que jo sàpiga, no s’hi feien castells al segle XIX, però la diada sí tenia dues dècades d’antiguitat, que no és poca cosa. S’hi donava, a més, una cosa d’aquelles que a mí –diueu-me romàntic- m’agraden: quan una plaça i una colla s’estimen mútuament. L’amor, en aquest cas, era amb els Xiquets de Reus. Tot i que la vinculació era tan antiga com la pròpia diada i gairebé la colla, en els darrers anys encara s’havia reforçat en ser un dels escenaris de la recuperació dels de la camisa avellana, on estrenaven el dos de set o el quatre de vuit. A més, a Alforja també hi he vist la Jove de Tarragona, la Vella de Valls, els Castellers de Barcelona…

Doncs bé, sembla que aquest any no hi haurà castells ni a la Riera ni a Alforja. Ni a la Granada ni als Monjos. Requiescat in pace.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...