Un Obama per Vilafranca

Un mes després de la brillant victòria de Barack Obama a les eleccions dels Estats Units, el president electe del país més potent del món manté l’aureola  intacta que el converteixen en “la gran esperança,…  blanca? No, negra” (potser hauríem de començar a canviar els significats secundaris d’alguns adjectius) d’aquest món tan globalitzat que està perplex davant del  futur incert.

Aquesta setmana, Obama ha presentat la part substancial del nou govern demòcrata dels Estats Units, en el que hi destaca la seva antiga rival a les primàries, Hillary Clinton, com a Secretària d’Estat , és a dir la ministra d’Exteriors,  la principal cara dels USA al món per fer amics –o enemics-  i buscar aliances i acords, per avançar en interessos comuns i –al menys en teoria-  per procurar el bé de la majoria de la Humanitat, o al menys dels  que ens regim per principis democràtics,  creiem  en la  Declaració Universal dels Drets Humans i considerem  la llibertat, la igualtat i la solidaritat com els valors més preuat de la convivència planetària.
Els resums que feien els diaris  i els noticiaris d’aquesta presentació pública de la nova administració demòcrata  coincidien a dir que el president electe vol llençar al món un missatge de reconciliació, conscient  de que en el passat immediat els EEUU s’han creat més enemics que amics i fins i tot han perdut la confiança d’alguns aliats que tenien, malgrat no han deixat de ser en cap moment la primera potència del món.  Al costat d’aquest missatge de reconeixement d’errors i proposta d’amistat, Barack Obama diu  també que els EEUU volen continuar sent els líders del món, però recolzats no només en la força o els resultats, sinó en  la sintonia d’un món on hi hagi més amics que enemics, més socis que contrincants.

L’Obama ha guanyat les eleccions amb un fort missatge de patriotisme nord-americà. Ell sap que els ciutadans dels Estats Units són per damunt de tot nacionalistes, que el que més s’estimen és la seva identitat . Però sap també que com més s’enforteix aquesta identitat, aquest orgull de ser  d’ on  s’és,  és aconseguint d’admiració exterior, el respecte i el reconeixement de tots els altres que no tenen l’honor d’haver nascut als Estats Units. És molt més això,  en el present i en el futur,  que  les referències a la història i al passat  on sovint es barregen els èxits amb els errors, les victòries amb les males maneres.

Perdoneu el paral·lelisme reduccionista, però aquests dies quan sento l’Obama parlant de enfortir i millorar la relació d’amistat  amb la resta del món sense renunciar a la primacia dels Estats Units em trasllado a una altra realitat, menor però en el seu  nivell també important, a un altre món on els més potents han anat reunint  en els últims mesos més enemics que amics, més posicions enfrontades que suport al seu lideratge, més problemes que solucions.  Per  errors propis,  mala administració de potència  o –allò que ara es porta molt i no sempre es fa bé- mala política de marketing, informació  o relacions públiques.   Em refereixo a la crisi entre els Castellers de Vilafranca i la Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres que ha portat a unes eleccions avançades previstes per al dia 13, però que a hores d’ara no tenen encara una candidatura tancada, tot i que les 12 colles que configuraven l’anterior han manifestat la  voluntat d’arribar a un acord –que hauria de ser públic i clar- que no n’exclogui a cap.

No vull entrar en els detalls de la crisi perquè penso que, amb proporcions diferents , s’han comès errors a banda i banda pels que ningú està disposat a passar la “vergonya”  de disculpar-se . Per tant, crec que el millor seria  passar ratlla, tancar la crisi i enfrontar el futur amb decisió.  Això és difícil sense  canvis de persones que han estat protagonistes de greuges, però ningú està disposat al sacrifici unilateral, per tant és  difícil però no impossible. El que sí serà impossible és que això es resolgui si no hi ha canvis fonamental  d’actituds.

Per tant i partint d’un posicionament  optimista, crec que és possible una solució de consens entre totes les colles (que ja és ara quasi un fet)  que només es  consolidarà amb una nova “política multilateral” del país (perdò) de  la colla, més important del món.

A Vilafranca pot ser útil repassar les paraules d’Obama,  els projectes d’Obama, l’esperança que genera  Obama,…

Si llegim “mon casteller” allà on diu món, “colles” allà on diu països,  “Vilafranca” allà on diu EEUU….  etc. etc.,  algunes de les reflexions que fa el president electe són totalment transportables a la nostra petita realitat castellera.  Aquí va una bona mostra de frases que resumeixen el pensament  d’Obama en matèria de relacions amb la resta del món:

Nosaltres compartim el mateix destí que  la resta del món
Ara més que mai ens afecta el que està passant a tot el planeta
Per a l’èxit real hem de crear noves estratègies
Necessitem un futur amb més socis i menys enemics
EEUU no tornarà a actuar en solitari
EEUU no pot resoldre la crisi sense el món ni el món la pot resoldre sense els EEUU
EEUU no pot encarar els problemes del segle XXI sense comptar amb el món i el món no pot fer-ho sense comptar amb els EEUU
Hem de recuperar la credibilitat davant del món perduda pels  errors del passat  i ho hem de fer amb bona diplomàcia 
Hem de renovar els vells acords i crear-ne  altres de nous i duradors
Hem d’actuar en el món però no sols.
Hem d’enfortir-nos per   derrotar  els autèntics enemics i recolzar els nostres amics
Vull estendre la mà al món però preservant el lideratge dels Estats Units
Cooperarem a partir de la fortalesa
No només hem de tenir el poder militar, d’intel·ligència,  econòmic  o diplomàtic, hem de tenir sobretot el poder del nostre exemple moral
Els valors dels EEUU són el nostre principal producte per  exportar 
Hem de recuperar el lideratge internacional
Hi ha molta feina a fer : prevenir , buscar la pau, i reforçar les institucions internacionals

Sense cap pretensió de donar consells, ni cap interès en la polèmica,  aquest escrit és un exercici de llibertat d’expressió, de fantasia literària o de convit a la reflexió, fet sense malicia i dirigit a qui vulgui llegir-lo amb voluntat constructiva.

Yes  we can?

Yes, you can!

Anterior articleA plaça, ni crisi ni desacceleració
Següent articleCastells atípics
Vaig nèixer a Vilanova i la Geltrú al 1956 i soc periodista. He treballat a diversos mitjans i en diverses matèries, però sobretot a la tv i amb continguts de proximitat. Actualment dirigeixo el programa “Quarts de Nou” del Canal 33 i dono classes de Periodisme a la Universitat Ramon Llull. Als 15 anys vaig ser un dels 50 “melenuts” que van fundar els Bordegassos; ara soc més aviat calb. Sempre m’ha interessat que els castells tinguessin un tractament als mitjans de comunicació el màxim de normalitzat, és a dir crític, modern i homologable a altres activitats com els esports minoritaris o les manifestacions culturals amb elements de competició i espectacle. I ho he intentat a la ràdio: “L’Aleta” de Ràdio Penedès (1973), als diaris: “Terços Amunt” de Mundo Diario (1976); La Vanguàrdia (1993); a la tv: TVE-Catalunya, primera transmissió en directe d’un Sant Fèlix (1985); BTV, transmissions en directe de La Mercè (1995); XTVL possant en xarxa el programa “Va de castells” de Vilafranca TV (1997), o als llibres : “Deu anys de castells i altres coses” (1982), “Vilanova Bordegassa” (1997), tots dos amb altres autors.