A plaça, ni crisi ni desacceleració

Deixem descansar el tema Coordinadora (que em temo que no aclarirem gaire cosa) i passem a fer balanç de l’any, en termes purament castellers. I en aquest terreny, afortunadament, no podem parlar de crisi, ni tan sols cal que utilitzem els eufemismes zapaterils tipus “desacceleració”: l’any acaba amb uns números molt millors que l’anterior. Altra cosa és que, seguint amb el símil econòmic, sí podem parlar, potser, de com la diferència entre els rics i pobres s’eixampla, o d’una certa recessió en la classe mitja. Ho explicaré més endavant.

En tot cas, el primer titular és, al meu entendre, que l’expressió G4 torna a recuperar vigència després d’uns anys en què potser calia parlar d’1+2+2 o altres subdivisions estranyes. Tot i que, òbviament, els Castellers de Vilafranca continuen sent la millor colla amb diferència, les distàncies entre les quatre colles punteres s’han reduït i, al mateix temps, ha augmentat la que separa la darrera d’aquestes colles respecte la primera de les perseguidores. I això s’ha reflectit molt clarament en què, per primer cop en força temps, les quatre colles del G4 han fet castells de gamma extra, i n’han fet en nombre superior a un cadascuna.

El resultat (i aquest és un dels elements que ens dóna un balanç de l’any positiu) és que hem passat de tretze castells de gamma extra el 2007 a 21 aquest 2008. Això ha estat possible sobretot per aquest reforçament col·lectiu del G4. L’any passat, a banda de Vilafranca, els Minyons i la Vella només se’n van poder anotar un cadascun, i la Joves cap. Així, els verds van fer l’any passat més del 80% de gamma extres que es van veure; aquest 2008 “només” s’han endut el 40% i escaig. A més, l’estadística de l’any passat era fins i tot enganyosa pels verds, ja que estava “inflada” per l’espectacular resultat en la torre de nou amb folre i manilles (set de descarregades), que representava més de la meitat del total de gammes extra de la temporada. El 2008, per tant, més castells de gamma extra, a càrrec de més colles i també amb una major gamma (recuperem el cinc de nou, el dos de vuit i el quatre de nou nets i estrena del tres de nou amb l’agulla).

Algun apunt colla per colla. Vilafranca em provoca sensacions ambivalents. Deixant clar d’entrada que han estat la millor colla, també és cert que han estat molt irregulars i que han caigut massa –no només en gamma extra, també en castells de nou i de vuit-. Les seves credencials han estat sobretot l’excel·lent resultat tant de Sant Fèlix com del Concurs. El quatre de nou sense folre a la plaça de braus ha estat un dels moments més intensos dels darrers anys, per tot el que significava: un castell mític, no vist els darrers anys, i portat a plaça amb el Concurs ja guanyat. Si vau veure la retransmissió en directe del Qd9 devíeu sentir l’entusiasme, totalment espontani, amb què el cap de colla dels Minyons, Lluís Mayolas, va acollir l’anunci del castell.

Els Minyons sembla que s’han revitalitzat després d’un parell d’anys més foscos. El millor, segons expliquen ells mateixos, és que el final de temporada ha renovat l’ambient a la colla, molt apagat a l’inici (recordem que el pobre Lluís Mayolas es va fer llavors un fart de dir: “els castells hi són, però si la colla no els vol fer). Al contrari que potser la resta de colles grans, la temporada se’ls ha fet curta.

En el cas de la Vella, el fet de no descarregar cap gamma extra condiciona una valoració que tot i això hauria de tenir molts elements positius, i més tenint en compte que les perspectives l’hivern passat no eren gaire bones. Tot i això, fa la sensació que han d’afrontar d’una vegada diversos problemes estructurals i de lideratge que tenen a veure amb el funcionament intern de la colla.

Premi gros per la Joves, que ha sabut jugar amb encert les seves cartes. El seu cinc de nou de Sant Fèlix és una de les imatges de la temporada. Els ha faltat fer (i descarregar) castells de nou amb més assiduïtat, però també és cert que el calendari que tenien era més aviat fluixet. Veurem l’any vinent.

Que parlar de G4a recuperi sentit implica també un cert despenjament dels Capgrossos de Mataró. No vol dir que hagin abaixat el llistó, però sí que no han tingut un progrés significatiu, progrés que semblava apuntat per un inici de temporada que els va portar a descarregar dos de vuit, tres de nou i cinc de vuit a inicis de juny. Molt bé fins les Santes i després desinflats. No és només que no provessin castell de gamma extra, sinó que no han pogut repetir la tripleta descarregada en la resta d’any. En fer balanç del Concurs ja es van posar de manifest que la pròpia colla fa una lectura diferent de tot plegat –especialment del tema gamma extra-, i seria francament interessant parlar-ne de forma extensa. De moment, avanço que la temporada mataronina ha estat –com ho va ser el seu paper al Concurs- ha suposat per mi una petita decepció.

El balanç de la Jove de Tarragona i els Xiquets ja el vaig fer fa unes setmanes. Algú va dir llavors que havia estat excessivament benevolent amb uns i altres. Tot i això, em reafirmo en el que vaig dir: els liles han fet un molt bon any, i els ratllats, si més no, mantenen opcions. Tot depén de com sapiguin encaixar les lliçons del 2008.

No cal dir que dues de les colles més exitoses han estat Sants i Lleida. En comú tenen que el salt endavant realitzat (els primers castells de nou i els primers folrats, respectivament) és especialment meritori perquè no s’ha aconseguit de forma puntual, sinó amb capacitat de repetició. Tot és possible, però la sensació és que uns i altres haurien de poder repetir (si no superar) resultats el 2009. Respecte Sants val la pena remarcar una dada: si no m’equivoco, ni els Xiquets de Tarragona, ni els Castellers de Barcelona, ni els Bordegassos de Vilanova, i menys encara Reus o Castellers de Terrassa, han aconseguit mai tres castells de nou en una temporada.

L’èxit de Sants i la pèrdua del castell de nou poden donar la sensació que no ha estat un bon any pels Castellers de Barcelona. No crec que hagi estat així, i el balanç dels dos anys d’Eva Baró al capdavant crec que ha estat prou satisfactori. Potser ha faltat en algun moment fixar objectius i no jugar tantes cartes.

Acabo amb la constatació que he apuntat a l’inici: s’obre una escletxa molt important entre les colles que he comentat i les que vénen al darrera, curiosament entre el “top ten” i la resta, si parlem en termes de rànquing. Fins als Castellers de Lleida, totes les colles han descarregat el dos de vuit amb folre i també han fet algun castell superior (pilar de set, quatre de vuit amb l’agulla, castell de nou). Per sota, com a molt han descarregat el quatre de vuit (i les colles que ho han fet són força menys que el 2007). Pot ser una qüestió purament circumstancial, però seria molt important que aquesta escletxa no es fes encara més gran.

Queden pendents molts temes de l’any (com el tres amb l’agulla), però això ja s’ha allargat prou, o sigui que ho deixarem per més endavant.

Anterior articleCrisi, converses i tabús
Següent articleUn Obama per Vilafranca
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...