“El somni s’havia fet realitat i afegíem així, un tercer castell de nou – per bé que aquest ho era quant a l’amplada- al nostre historial” exclamaven els Castellers de Vilafranca l’any 1988 quan van fer el primer 9 de 7 del segle XX. L’any 1981 ja havien fet els 9 de 5 i de 6 però no s’havien rebut amb tanta alegria: eren castells petits. Curiosament, avui en dia aquesta colla reivindica més el primer 9 de 7 que van fer amb tres anxanetes (1991). Oficialment, això no té cap mena de relació amb el 9 de 8 que la Colla Vella va fer dues vegades a Reus (els anys 2001 i 2003) amb tres anxanetes.
La recuperació d’aquest castell venia justificada per les notícies que se’n tenien del segle XIX: tres de l’any 1879 (a Valls, Torredembarra i Tarragona) i una el 1881 (a Vilafranca, per les dues colles de Valls). Tot i que es considera un castell tradicional, el 9 continua essent un dels castells menys freqüents i menys valorats de tots els que es fan.
Un cas semblant és el 3 per sota: Sabem que abans de 1840 ja es feia, entre altres castells, el 3 de 6 per sota i que el de 3 de 8 per sota es va fer abans de 1853. El 3 de 7 per sota es va tornar a fer el 1931 i el de 8 l’any 1999 (tots dos per la Colla Vella), però no es pot parlar de recuperacó perquè sembla que el de 6 pisos es va fer, més o menys sovint, durant tota la decadència.
El 3 amb agulla té el mèrit d’haver superat aquest estigma. Poca gent recorda que l’any 1982 els Nens del Vendrell van fer un 3 de 6 amb agulla. Però quan el 1996, els Castellers de Vilafranca van fer el 3 de 7 amb agulla (a Holanda), agafant la idea dels Falcons, algunes colles els van imitar. De totes maneres semblava que el 3 amb agulla patiria la mateixa condemna dels castells estranys, ni tansols quan (l’any 1997) la Colla Nova del Vendrell va guanyar el concurs de Torredembarra contra els Nens amb aquest castell, no es va revaloritzar: era un altre castell petit. Això va canviar quan els Castellers de Vilafranca va fer el 3 de 8 amb agulla (29-10-2006): a partir d’aleshores, les colles més grans l’han fet i recentment els Minyons de Terrassa han carregat el 3 de 9 amb agulla (16-11-2008).
A finals de la darrera temporada hem pogut veure la recuperació de dues estructures històriques més: El 12 de 7 de la Colla Joves Xiquets de Valls a l’Arboç (9-11-2008) i el 2 de 7 per sota dels Castellers de Sants a Terrassa (16-11-2008). Aquests castells tenen al seu favor algunes notícies dels segle XIX: Del 12 de 7 només una, el 1879 a Valls, just després de les primeres tres notícies del 9 de 7. Sembla ser que (en data desconeguda) també es va fer el 15 de 8 “format per la combinació de cinc castells de tres individus cada pis”.
Hi ha diverses notícies del segle XIX que parlen de que una colla “se propone levantar una torre elevando primero la cúspide y acabando por los cimientos” (1845), “hicieron torres de ocho empezando por la cúspide” (1852) y “levantó la torre de 8 por debajo” (1866), etc. No creiem que en aquests textos la paraula “torre” es pugui interpretar com a 2, sinó que cal considerar-la de forma genèrica, sinònim de “construcció humana”, com en l’expressió “la torre de quatre de nou”. Molt probablement, les cites anteriors es referien al 3 per sota. Però per a la festa major de Tarragona del 1877 s’anuncià que «La Colla Vella intentará (…) el difícil y sorprendente “castell de dos de set començat per baix”». Sembla que aquest castell es va aconseguir, tal com ho recordava un antic casteller (Xaconet de Valls).
Encara hi ha una altra estructura que trobem citada el segle XIX i que no s’ha recuperat: El 1883 es féu a Valls el 4 de 7 aixecat per baix i dos anys més tard s’intentà “lo 4 de 8 aixecat per baix que, caygut, nos privà de l’ilusió de véure una massa humana enlayrarse com forsada per mónstrue grill”. Seria molt interessant que alguna colla intentés aquest castell que resultaria molt complicat, ja que els encarregats d’aixecar-lo estarien limitats a un angle de 90 graus entre les rengles (al 3, l’angle és de 120 graus) i seria realment difícil aixecar les 4 rengles alhora, de manera que tendiria a obrir-se i a deformar-se, posant a prova tota la seva estructura de forma espectacular.
Les reaccions davant el 12 de 7 i el 2 de 7 aixecat per sota van des del rebuig i el menyspreu, el considerar que assajar-los és perdre el temps o, en el millor dels casos, a preguntar-se quina puntuació se’ls ha de concedir. I és molt possible que aquestes opinions es mantinguin perquè tan el 12 de 8 com el 2 de 8 per sota són gairebé impossibles, però sobretot per l’aparent facilitat amb què s’han descarregat els de 7.
Poca gent sap el que costa trobar 24 crosses o lligar un quatre de set sense segones mans. Molts castellers sabem com belluga el 5 quan els dos poms (7 xiquets) pugen simultàniament, però en el 12 de 7 van pujar 12 xiquets alhora (amb bon criteri, els enxanetes no van començar a pujar fins que els dosos ja eren al seu lloc).
Sobre el 2 de 7 aixecat per sota es podria dir gairebé el mateix: L’aixecada va ser perfecta, així com la mida dels pisos, les oscil·lacions endavant i endarrere gairebé no es veien, però el pes que aguantava cada rengla es multiplicava per dos en un instant.
La creença que assajar aquests castells és perdre el temps queda clarament desmentida per les magnífiques temporades que han fet tan la Colla Joves com els Castellers de Sants, culminades amb el 5 de 9 i 3 de 9 respectivament. No hi ha dubte que l’assaig del 5 serveix per al 9 i per al 12 (i viceversa) i que el 2 aixecat per sota comparteix la pinya del 3 per sota i el tronc del 2.
Val la pena puntuar aquests castells? Es pot comparar un 15 de 7 amb un pilar de 6? Han de servir per esgarrapar punts al rànking? Per mi, l’autèntic valor d’aquests castells el tenen ara que no valen cap punt i que les colles els fan purament pel goig de fer castells, sense voler ser millors que els del costat. Aquests castells són únics, serveixen perquè pugin els que no pugen mai, per a regalar a la plaça un record irrepetible, per evitar la devaluació del 4 de 8 quan se’n fan 140 cada any, per trencar la monotonia de l’actuació clàssica, de les cròniques fotocopiades, de l’obsessió pel rànquing.
Hi ha altres castells encara menys ortodoxes com són el 8 de 6 que van fer els castellers de Llorenç (10-8-1999), el 6 de 7 que van fer els Castellers de Vilafranca (31-8-1997) i el 5 de 7 amb agulla, també dels Castellers de Vilafranca (19-5-2008). Fins ara no s’ha trobat cap document que situi aquests castells al segle XIX, però tampoc no tenim cap certesa que a la primera època d’or es fes el 2 de 9 ni el 4 de 9 amb agulla, castells que no s’han qüestionat mai.
Què han de fer les colles? Cal respectar l’ortodòxia? Hem de fer només els castells tradicionals? Tot està permès? Sembla que hi ha un cert acord en acceptar els castells que tenen una base històrica i rebujar les estructures totalment inventades. Això no significa que els castells que es feien fa més de cent anys siguin més bonics ni més segurs que els que ens podem inventar nosaltres. De fet, al segle XIX els castells no eren cap tradició i és evident que algun dia es va fer el primer folre, el primer cinc i fins i tot, en algun moment es va inventar el castell de 4 pilars.
La recuperació d’estructures històriques va normalment acompanyada d’una recerca històrica i tècnica que demostra la solvència, la seriositat i la fiablilitat d’una colla. En canvi, la colla que es dedica a fer experiments amb els castellers i, especialment, amb la canalla, dóna una imatge molt diferent.
El que més necessiten les colles és gent, per tant és molt important la imatge que donem.
El més important per a fer castells és la gent.rupturistes (amb força discussió entre aquests dos extrems)
És evident que els castells actuals són una tradició secular que conté molts coneixements útils (com es fa una pinya, el pom de dalt, com es puja, etc.), però també és cert que Si avui en dia els castells són la tradició més dinàmica del nostre país, la que mou més gent, és perquè estan vius, perquè són imprevisibles. I el que es necessita per fer castells és gent.
Massa vegades hem vist una colla obsessionada en fer un castell de 8 o de 9, intentant-lo una i altra vegada amb nervis, amb la canalla esporuguida, amb pressió, amb més ràbia que il·lusió. Correspon a la direcció de cada colla (cap de colla o tècnica) la responsabilitat de fixar-se uns objectius atractius, engrescadors, però assolibles. Si s’aconsegueix animar a més gent, es fan els castells i l’èxit porta encara més gent. És ben sabut que els Castellers de Vilafranca i els Xiquets de Tarragona van fer un salt endavant gràcies als pilars, però altres colles poden trobar el seu revulsiu particular en altres castells.
L’elaboració de rànkings ha servit per apropar els castells a la gent que no n’entèn. Però de fet, els rànquins no ens expliquen la diferència entre el pilar de 7 i el 5 de 8. Cada castell té unes dificultats diferents: Al pilar de 6 hi puja molt poca gent, però han de tenir una tècnica perfecta (pujada, equilibri, posició, etc), en canvi, per al 4 de 8 cal més quantitat, i potser no tanta qualitat. La colla perfecta seria la que tingués una quantitat il·limitada de castellers perfectes, però això és impossible.
Analitzant les qualitats que té o que vol tenir cada colla, la direcció decidirà quins castells li convé més com a objectiussi és oportú assajar castells atípics o no.
La tradició no hauria de ser una limitació.
BIBLIOGRAFIA:
Andreu, J. (2008) “El castell més ample i peculiar” 32-35 a “Castells” 19
Andreu, J. (2009) “El 3 de 9 amb folre i agulla” a “Webcasteller”
Arroyo, S. (1999) “La gent de Llorenç assoleix per primera vegada en la història el castell de vuit pilars” a “El 3 de 8”, 17-9
Ballester, F. (1920) “Els Xiquets de Valls” a “Quaderns d’Estudi”
Blasi, F. (1997) “Els castells dels Xiquets de Valls” (3 ed)
Brotons, X. (2008) “Què fan ara? Castells estranys” p. 16-18 a “Castells” 21
Casellas, M. (1999) “Els aficionats de Llorenç marquen una nova fita amb el vuit de sis” pg 19 a “Diari del Baix Penedès”, 13-8
Català, P. et alii (1979-1981) “Món casteller”
Ferrando, P. (1997) Els castells que encara no han estat recuperats del segle passat” a “El 3 de 8”, 7-2
Miralles, E. (1981) “Fem pinya”
Miralles, E. (1989) “El nou de set de lluny i de prop” p. 26-30 a “El Figarot” 8 i 9
Morant, J. (1976) “Història dels castells. Tarragona i les comarques castelleres”
Solsona, Ll. (2000) “Els grans castells aixecats per sota del segle XIX” a “Foc nou” 60
Ventura, D. (1979) “Notícia sobre els castells humans de les terres catalanes”
