Sobre nomenclatura castellera

Tinc el gust de presentar-vos un text sobre nomenclatura castellera, un tema que m’interessa molt i sobre el qual amenaço d’escriure aviat un article. De moment, us avanço que coincideixo en allò essencial amb el que es diu en el text que es pot llegir aquí. El seu autor és el Carlos (pronunciat amb fonètica catalana oriental) Rabassó, sitgetà de nació i tarragoní-lleidatà d’adopció, excap de colla dels antics Castellers de Sitges i, actualment, aficionat casteller d’aquells qui hi entenen molt i que ens podem trobar a les actuacions més importants durant tota la temporada. D’altra banda, una versió lleugerament diferent d’aquest article ja es va publicar al número 7 de la revista Castells. Us animo a llegir-lo perquè el tema és realment interessant.


La nomenclatura farcida embafa


Carlos Rabassó
Cal  insistir cada  camí  que s’escriu pilar de vuit que va amb folre i manilles?  És que també es fa sense? I  per què ja  no se’n  diu mai  pilar de vuit amb manilles a terços?,  tot i que és evident que les manilles no es poden sostenir sobre el buit. I què s’interpreta des de fora del món casteller?, que el folre i les manilles són additaments que afegeixen dificultat i vistositat a l’execució? I què vol dir quatre de nou amb folre i l’agulla?, que l’agulla ajuda a aguantar el castell tal com ho fa el folre?, o a la inversa?

Aquesta comèdia de la nomenclatura grandiloqüent i patèticament pomposa a les cròniques radiofòniques i escrites ja fa uns quants dies que dura i ha arribat a intoxicar dirigents de colles, que  -esporàdicament-  han traït  la seva manera habitual de parlar a l’hora de fer declaracions.

Ja el 2005, en coronar-se per Sant Fèlix la torre de nou sense manilles, es va posar en evidència el desfasament entre el llenguatge dels castellers i el d’alguns periodistes. Com que la denominació  “oficial”  dos de nou amb folre no acabava d’expressar prou bé la grandiositat d’aquest castell  -al ser, com es va dir, de tercera generació-, el problema se’l van trobar aquells qui eren reticents a posar sense manilles en lletra impresa.

La cosa arriba a extrems lamentables quan un integrista de la modernor s’entesta a informar com a “quatre de nou” o “dos de vuit”, intents anunciats i fins i tot l’assoliment del  quatre de nou net (és una llicència poètica, ja sé que s’ha de dir sense folre) o del dos de vuit net, creant una intolerable confusió entre lectors i radiooients.

Antigament del folre també se’n deia “crosses” o “mans als terços” i fins i tot “servan peus als terços” (1),  i  anava  sempre implícit en el  dos de vuit, pilar de set i qualsevol castell de nou.  Quan es va fer quelcom d’extraordinari com ara el quatre de nou sense folre s’especificava clarament:  “A Tarragona l’any 1883 la Colla Nova va fer el tres de nou aguantant només els braços dels segons i la Colla Vella va fer el quatre de nou completament net o sigui sense aguantar el cos dels segons ni les cames dels terços, tal com avui es fa el de vuit”  (La Crónica de Valls, 1933) (1).

I a la reproducció del programa de mà (2) que es repartia pels carrers de Valls la vigília de la famosa actuació de Santa Úrsula de 1969, hi podeu veure que s’hi  anuncien els intents de cinc de vuit, tres de vuit  i dos de vuit sense fer cap esment al folre del dos.  Es dóna per fet que és un reforç necessari  per  a poder  aixecar  el dos de set un pis més amunt,  i no se’n diu res malgrat que era la primera oportunitat en molts anys de veure l’intent d’un castell amb els segons folrats.

No arribo a copsar si la deriva actual amaga alguna intenció de fons o és només inèrcia periodística. Però no tan sols és feixuga i avorrida:  perverteix el concepte de castell de vuit com la mare de tot, i no reflecteix ni respecta les expressions, els esquemes i els procediments que els castellers empren a l’hora de fer castells més alts, més difícils i més bonics a les èpoques d’eufòria com l’actual. D’aquesta manera, davant la profusió d’atributs dels castells diguem-ne  “convencionals” (3),  al quatre de nou net i  al dos de vuit net (i també a uns eventuals tres de nou net i pilar de set net) se’ls nega la singularitat d’aquesta denominació (net), i fins i tot l’especificació sense folre.   Desconcerta i fa mal d’ulls veure-ho tal com està escrit a alguns pòsters i a les  bases del concurs .

I encara hem de parlar del desgavell dels rànquings des que es fan amb computadora…

Notes

(1)  Fem Pinya!, Eloi Miralles. Ed. Diàfora, 1981.

(2)  Món Casteller, diversos autors. Rafael Dalmau editor, Barcelona 1981, volum II,  pàgina 184. (Vegeu la imatge que adjuntem al final de l’article.)

(3)  No pretenc pas  restar valor al Tres de  Deu ni a l’enginyeria de folres i manilles; parlo de diferents línies d’evolució estructural.

Facebook Comments
SHARE
Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1967, però els meus pares, els meus avis i els meus avantpassats més propers són gairebé tots del municipi alacantí de Petrer (Valls del Vinalopó). Em vaig llicenciar en filologia clàssica, però faig de professor de català per a adults. Em dedico al periodisme casteller des del 1986. El 1994 vaig començar a escriure al diari Avui, on vaig ser fins al 1999. El 1995 vaig publicar el llibre Castells i castellers. Guia completa del món casteller. Del 2005 al 2008 (tots dos anys inclosos) he estat fent el programa "Tres rondes" de Catalunya Informació amb Joan Beumala i Josep Almirall, i col·laboro habitualment amb la revista Castells. També sóc director de la col·lecció L’Aixecador, de Cossetània Edicions de Valls, dedicada monogràficament als castells.