Crisi, converses i tabús

Cal continuar parlant de la crisi. En el meu post anterior ja vaig dir, més o menys, el que en pensava. I si fa no fa continuo pensant el mateix. El que passa és que el tema dóna per molt més, i hi ha molts matisos d’interès. Aquest cap de setmana hi ha hagut ocasió de saber què en pensa molta altra gent –gent millor informada que jo mateix-, i toca ara explicar-ho. Perquè, com acostuma a passar en aquest món casteller encara excessivament llastrat pels tabús, el més interessant és el que es comenta en petit comitè i que ningú (o gairebé ningú) té nassos de dir a la cara. Per tant, intentaré reproduir algunes de les opinions que m’han arribat aquests dies. Segur, són opinions esbiaixades, particulars, parcials… Amb algunes ni tan sols hi estic d’acord. Però em sembla que totes elles són útils, si més no, per tenir una idea de la situació davant la qual ens trobem. I, evidentment, també diré la meva, que per alguna cosa és el meu blog.

Divendres a la nit, sopar del Concurs (un pèl deslluït, però aquest és un altre tema; ara no toca). Massiva presència de vilafranquins, amb cares significatives també d’equips directius i tècnics anteriors. “En aquests moments hem de fer pinya”, em comenta un. El missatge, doncs, és clar: els verds tanquen files, si més no de cares enfora. A mig sopar, a l’exterior de l’hotel salouenc s’improvisa un “corrillo” de vilafranquins i periodistes. “S’està exagerant molt la importància de tot plegat”, em comenta el mateix casteller verd, a qui conec de fa temps. “Nosaltres el que volem és guanyar Sant Fèlix i guanyar el Concurs, i si caiem malament a les altres colles, ens és igual”, afegeix. Aquest és l’error, penso. “En els darrers deu dies heu perdut molta imatge davant les altres colles”, li responc, “especialment per això”. I faig el gest de parlar per telèfon. (Què deia dels tabús? Fins i tot jo m’hi refereixo crípticament, al tema de les trucades…) M’entén perfectament a la primera. “Això sí tindrà conseqüències”, admet, “fins i tot a nivell intern.”

L’opinió general entre els verds és que, tot i que en principi la junta de la Coordinadora deixa una porta oberta a que s’incorporin a la nova candidatura, “ja estem fora”. I el sentiment, entre dolguts i orgullosos, és que “si no ens volen, no hi anem”. Se sent a més d’un dir: “No necessitem per res, la coordinadora.” El dubte és si aquest sentiment és una conseqüència de la situació de crisi actual, o bé –tal i com em temo- és previ i, per tant, n’és una de les causes de fons. És a dir: com que hi ha mal rollo amb la coordinadora, decidim que podem passar sense ells? O bé, com que podem passar sense la coordinadora, hi tenim mal rollo?

“El problema de fons”, em comenta un membre de la junta vilafranquina, “és quin model de Coordinadora volem. N’hi ha que volen una Coordinadora que ho controli tot, a la que haguem de demanar permís si volem anar a Xile o al Brasil.” I si és així, li responc, jo seré el primer en criticar-ho. Ni jo ni molts volem una Coordinadora dictatorial, però podem acabar arribant-hi justament perquè els vilafranquins han trencat l´únic tema en que, al meu entendre, s’hauria d’actuar sempre col·lectivament: la seguretat. El meu interlocutor admet que potser és així, com admet que la seva colla havia estat advertida de no difondre les proves del nou casc de dosos, i ho va fer. “I el problema”, li dic, “és que del gener cap aquí no heu reconegut ni un sol error, ni un de sol.” I això també m’ho reconeix.

Tot i això, relativitza la transcendència de tot plegat: “De les deu colles que van votar per anar a les eleccions, ja n’hi ha set que després ens han trucat per dir-nos: ‘Ep, però bon rollo, tanquem tal o qual diada…’” Per un moment estic a punt de dir-li que em tranquilitza saber que les trucades telefòniques de contingut amenaçant només van en un sentit, però m’ho callo (altre cop el tabú!). En les hores següents descobreixo que aquest és ara un argument recorrent dels verds: una cosa són els membres de la junta de la Coordinadora, i una altra les seves colles. I sembla que part de raó tenen: les colles de la junta s’emprenyen perquè –diuen- Vilafranca va per lliure, però després corren a mirar d’evitar que això els faci perdre o una diada, o a quedar-se sense pinya en tal actuació. Podem interpretar-ho com que no es volen tancar les portes, i això és bo. Però tenint en compte que això es fa amb la fòrmula “campi qui pugui”, també podem pensar que n’hi ha –la majoria de fet- que tampoc no volen embrutar-s’hi massa. O fins i tot podem pensar que les amenaces (uuups! Les he tornat a esmentar?) donen el seu fruit.

Quan ni m’ho he plantejat, això –estem encara al sopar-, el que em diu un membre d’una de les colles de la junta va en una direcció similar: “Tinc clar que moralment tenim tota la raó del món i que el comportament de Vilafranca ha estat impresentable”, diu, “però no ens convé ser els protagonistes d’aquest enrenou.” I afegeix una impressió interessant: “Hi ha minyons als que sembla que els excita excessivament la possibilitat d’una junta de la Coordinadora sense Vilafranca.” Pel que he pogut detectar, la meva impressió és que també hi ha uns quants vilafranquins als què excita la possibilitat de quedar-se’n fora.

Un altre casteller d’una de les colles de la junta posa el dit a la llaga: “Si els de Vilafranca estan tan preocupats ara amb la seguretat potser haurien de començar per caure menys. O potser és per això que estan tan preocupats.” Dir això és políticament incorrecte, apunto (més tabús). “Sí, però és cert.” I sí, és cert que Vilafranca, aquest any, ha caigut molt, molt, i la meva impressió –tot i que d’això ja en parlaré en un altre moment, en fer balanç de la temporada pròpiament- és que no totes les caigudes poden ser atribuides a la mala sort, o a la dificultat intrínseca dels castells de gamma extra. En determinats moments s’ha estirat més el braç que la màniga. I llavors és normal que es caigui. I la prevenció comença per evitar aquestes caigudes. Fa de mal dir, però és el que hi ha.

Dissabte a la tarda, presentació del casc dels dosos. Parlo amb un dels membres de la junta de la coordinadora. “Evidentment, aquesta és una situació molt desagradable per tots.” Respecte la decisió de convocar eleccions, la justifica: “La junta ens hem sentit faltats al respecte. Fa anys que hi sóc i sempre he pogut confiar en la paraula donada de tothom. Ara ens trobem amb una situació sense precedents.” I confirma el que ja intuïa: qui tenia dubtes els va resoldre quan, un parell de dies abans, va rebre una de les famoses trucades. “Que et diguin que vols guanyar als despatxos el que no pots guanyar a les places em sembla totalment fora de lloc”, lamenta. Més tenint en compte que la seva no és de les colles que es plantegi competir amb Vilafranca. (Glups! He tornat a esmentar les trucades? Parlem clar? Em refereixo a les trucades que el president de Vilafranca va fer als presidents de la major part de colles de la junta de la Coordinadora i que van ser percebudes com amenaçants. Cadascú que ho jutgi com cregui convenient. A mi em sembla un fet especialment greu.)

Als corrillos de persones vinculades a la Coordinadora, es detecta un cert desànim: no sembla que Vilafranca estigui disposada a rectificar, fins i tot encara que se li deixi la porta oberta. “Sostenella y no enmendalla”, comenta algú. La nit anterior, en acabar el sopar del Concurs, Miquel Botella, vicepresident de la Coordinadora, va mantenir una improvisada reunió amb els vilafranquins (que van arribar a ser fins a deu en algun moment; allò semblava “Sólo ante el peligro”) de la que no se’n va treure gaire res clar. Bé, sí: que Vilafranca creu que la Coordinadora no ha de liderar els temes de seguretat, que cada colla pot innovar allò que li sembli. Jo em donaré per satisfet si són capaços de dir això en veu alta (enlloc de continuar repetint: “no hem trencat cap pacte, no hem trencat cap pacte, no hem trencat cap pacte”), perquè almenys sabríem que hi ha una diferència de criteri concreta darrera el conflicte.

Una darrera consideració. Donades les circumstàncies, un podria pensar que la Coordinadora miraria de treure el màxim rendiment a l’acte de presentació del casc dels dosos. Que seria el dia per dir: “Això és el que justifica la nostra existència, això és el que demostra que som capaços d’obtenir resultats, de ser eficients, de ser seriosos. Això és el que demostra que treballar plegats és millor que fer cadascú la guerra pel seu compte.” Perquè està clar que cap colla –ni tan sols la millor- seria capaç de desenvolupar un projecte com el del casc. I perquè encara que hagi trigat a arribar, el que es presentava a Tarragona no era cap invent del TBO, cap ocurrència genial, cap pedaç, cap gorra de rugbi que protegeix un 20%… sinó el resultat d’anys de treball seriós i rigorós. I un treball que va en benefici de totes les colles, sense exclusions ni colles primeres ni colles més xupiguais. I la meva sensació va ser que la Coordinadora no va ser capaç de transmetre aquest missatge. Potser, justament, per prudència. Però el que no té cap mena de sentit és que bona part dels mitjans se n’assabentessin, d’un acte d’aquesta transcendència, per la nota emesa, precisament, pels Castellers de Vilafranca. No crec que els verds tinguin raó, ni en la forma ni en el fons. Però estan posant en evidència que la Coordinadora ha de posar-se les piles en molts sentits.

Nota: Totes les converses que recullo en aquest text són reals, i he mirat de ser el màxim de fidel a elles. Encara que fossin converses informals, tots els meus interlocutors sabien perfectament qui era jo, i que sóc periodista. Encara més, estic convençut que moltes coses se’m van dir justament perquè sóc periodista. Crec sincerament que, en mantenir les fonts en l’anonimat, he respectat l’off the record. Tot i això, si algú pensa que he traït la seva confiança, demano disculpes. Però és final de temporada, i ja fa deu anys que informo de castells, i estic una mica fart que no es digui (en públic) el que es pensa.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...