El Concurs del 2010

El Concurs l’ han tornat a guanyar els Castellers de Vilafranca i, la veritat, somnis i il·lusions a banda, era el que tothom ja es podia pensar. Els Verds, ara per ara, són els més bons i cal que els ho reconeguem. Cal perquè, si no fos per ells, enguany, fins ara, només hauríem vist un gamma extra descarregat. I això s’ ha d’ apreciar en la seva mesura justa. A més, l’ èxit dels de la camisa verda afavoreix la projecció nacional i internacional de la castellística, i més ara amb l’ aposta que hi fan els mitjans de comunicació. Però no només són bons en l’ activitat castellera purament física, també ho són a l’ hora de “ construir” una colla, de governar-la, projectar-la i fer-la créixer. Tinc la percepció que la Colla dels Castellers de Vilafranca funciona com una empresa dirigida per bons gestors, que saben planificar un exercici per assolir uns objectius marcats. I, a més de bons gestors, la colla també compta amb castellers compromesos des del primer dia que comença la temporada. Disposar de tots aquests actius és fonamental i marca la diferència entre quedar primer, o no, en una plaça o en el Concurs.
Els Castellers de Vilafranca també se senten superiors i, tenint present aquesta autoritat és com s’ han expressat al Concurs. El seu plantejament inicial a la Tàrraco Arena em va agradar perquè va ser castellerament competitiu. Haurien pogut arribar a la plaça, dirigir-se únicament als seus seguidors a la grada, i liquidar el Concurs en dues rondes, però, en canvi, van acceptar jugar i tenir un cara a cara estalviable amb la Colla Vella. Crec que ho van fer per afavorir la competició i per donar encara més valor a la seva victòria. En canvi, el plantejament de la Colla Vella, que sortia a l’ arena tarragonina amb unes credencials notablement inferiors a les dels vilafranquins, no em va convèncer. La Vella, aquest 2010, no tenia gaires possibilitats de guanyar els Verds sumant tres grans castells i prou perquè, fins i tot per la Vella, estrenar amb èxit tres gamma extra en una diada és pràcticament impossible. Però, actuant com actuava després de Vilafranca, amb molta sort i amb una estratègia adequada basada en el coneixement de la psicologia del rival, hauria pogut allargar la competició una mica més i, ves a saber… Això sí, comptant també, que els de Cal Figarot tinguessin un dia fatal, que és difícil. Però mentre els Verds van basar la seva estratègia a anar tibant la corda a la Vella per posar-la al límit i forçar-la a l’ error, a plaça, els vallencs va fer la impressió que volien seguir el joc dels vilafranquins. Després de l’ ensopegada de Vilafranca en el Pilar de 8 de la segona ronda, el més normal era que la Vella, quan li arribés el torn, intentés fer disparar els dubtes i les urgències als penedesencs amb “ l’ anunciat” Quatre de Nou amb el Pilar, més que no pas esgarrapant un grapat de punts tirant el Pilar de 8.
Si realment confiaven en el Quatre amb el Pilar, com van dir, només carregant-lo ja aconseguien el lideratge momentani. Però potser no era així, potser no hi confiaven.
Després de la Diada gran de Santa Tecla, vaig assistir breument a una interessant i distesa conversa entre dos destacadíssims dirigents d’ aquestes dues colles, i el de la Vella li va confessar al de Vilafranca que si estaven vius al Concurs després de la segona ronda, ja estaria content. Bé, doncs em sembla que aquest comentari explica el que va passar en la lluita pel títol a la vint-i-tresena edició del Concurs. És a dir, que la Colla Vella va anar a Tarragona amb l’ esperit combatiu que la caracteritza sempre, però sense arguments castellers consolidats per plantar cara als més “ guapos” del moment (ho dic per les noves camises vilafranquines). I cal agrair-li a la Vella enormement aquest esperit basat en l’ èpica i l’ herència del passat, perquè va fer possible que molts aficionats creguessin en el miracle, la qual cosa, de retruc, va afavorir el Concurs. Però en això dels castells, desenganyem-nos, els miracles no existeixen.
I, de la generositat castellera de “ la Colla Vella que no s’ agenolla” , se’ n va beneficiar la Colla Joves Xiquets de Valls. El Món Casteller no és miraculós, però en aquest cas és just. No just perquè la Joves es mereixés el segon lloc més que no pas la Vella. No. Just, perquè els de la camisa vermella també es mereixen un lloc destacat en això dels castells, i a Tarragona el van aconseguir. També per mèrits propis. No cal insistir en allò que ningú no donava un duro per la Joves perquè enguany han anat molts mesos més justos que un pany de cop. Però si que crec que és important que, de tant en tant, algú doni una lliçó precisa de quina és, també, l’ essència castellera: els castells i els castellers els has de tenir, però també te’ ls has de creure. I la Joves, com a colla essencialment vallenca que és, té la capacitat de creure’ s els seus objectius, fins i tot quan només es fonamenten en això, en la fe. En aquesta ocasió, la fe en el seu gran Cinc de Vuit, en els seus grans castellers i en els seus registres passats en el Cinc de Nou, l’ ha situat en segon lloc.
Hi ha vida més enllà de la Vella, la Joves i Vilafranca? Sí. A Tarragona els Capgrossos de Mataró poden haver consolidat una nova visió sobre ells mateixos. Després del pobre intent de Torre de Nou de les Santes, que també va tenir una dosi de mèrit, em sembla que els mataronins han sortit de l’ armari de les colles amb mentalitat de “ colla de vuit que fa castells de nou” . L’ intent de les Santes els va fer sentir grans, i el del Concurs els pot haver desfermat l’ esperit que cal per fer el pas a la gamma extra.
Per tant, crec que mentalment ja s’ han situat a les portes de la “ dimensió desconeguda” , i que, que coronin la Torre de Nou podria ser, només, qüestió de temps. També a la Tàrraco Arena, la Colla Jove Xiquets de Tarragona va recuperar el carisma casteller perdut en la irregularitat d’ anys passats. La Jove crec que és a punt de convertir-se en el que no va poder ser els anys noranta. No perquè l’ intent de Cinc de Nou del Concurs fos un gran intent, ans el contrari; però això, els seus dirigents ja s’ ho ensumaven, fins i tot abans de quadrar els baixos. Ho és perquè després d’ aquells llunyans intents de gamma extra dels noranta, finalment, els del Cos del Bou van poder tornar a viure i veure que tenen una tripleta sòlida i que els seus castells, efectivament, no s’ han d’ acabar aquí. És per això que trencar el gel amb el Cinc de Nou a plaça, amb gralles i tothom pendent, va ser molt important. Tarragona és mereix, com Valls i Vilafranca, tenir una o més colles punteres, i aquesta és una responsabilitat encoratjadora pels castellers d’ una ciutat que respira els castells com cap més.
I també hi ha vida castellera més enllà de totes aquestes colles, és clar que sí. El Concurs dignifica el Món Casteller. Vull dir que centra les colles en uns paràmetres de civilització. Jo n’ estic una mica tip del campi qui pugui casteller i del cadascú a la seva, que veiem cada temporada. És cert que aquest és un món amateur i que, segurament, no funcionaria d’ una altra manera, però s’ ha d’ estructurar amb coherència, i el Concurs actual, amb la seva lluita per modernitzar l’ esport(1) dels castells, n’ indica el camí. Per això va ser molt agradable i emotiu veure la feina a l’ arena tarragonina de colles com Sants, lluitant contra ella mateixa per intentar consolidar la seva gran progressió; o també la dels Xiquets de Tarragona, reinventant-se després d’ un mes de setembre ingrat.
Com també és va haver de reinventar Gràcia, llastrada després de la Mercè. Com sempre, hi va haver concursos dins el Concurs: Lleida, Barcelona, Xicots i Nens en van protagonitzar un i, al seu nivell, Serrallo i Sant Pere i Sant Pau, van estimular l’ afició local.
El Concurs és la millor diada possible que poden oferir les colles, i amb diferència. Santa Úrsula, Sant Joan, Sant Fèlix, Santa Tecla, Sant Magí, La Bisbal, El Catllar, la Mercè… Són diades i places amb personalitat pròpia i extraordinàries, però el Concurs de Castells de Tarragona les supera en tot, especialment en modernitat, en espectacle, en agilitat. Bé, en tradició potser totes no, però de vegades la tradició es fa molt feixuga.
I el Concurs també ha tornat a deixat un ensenyament clar: cap colla que vulgui formar plenament part del Món Casteller no se’ n pot desmarcar, no hi pot renunciar ni en pot renegar. Com deia, el Concurs modernitza i dignifica l’ activitat castellera, però també dóna solidesa a l’ univers casteller. Més enllà, o bé hi ha el buit, o bé un univers paral·lel que, en el millor dels casos, és una mala còpia de l’ univers real.
– (1) Esport: (anglicisme: sport) 1 substantiu masculí a Exercici corporal practicat, especialment a l’ aire lliure, per afecció, competició o exhibició. Diccionari de la Llengua Catalana. Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona.
Facebook Comments