’Torri di uomini’. Castells a la italiana

Santi Terraza, director de la revista Castells, va ser el maig passat a Irsina, al sud d’Itàlia, i me’n va portar el llibre Torri di uomini in Basilicata, de Gabriele Di Stasio. Precisament, sobre la seva visita italiana va publicar l’interessant reportatge “Castells del sud d’Itàlia”, al número 20 (maig-juny 2008) de la revista que dirigeix. En aquest reportatge, el Santi ens dóna a conèixer l’existència d’unes particulars i curioses torres humanes italianes que actualment es fan a Irsina, a la regió de la Basilicata (antiga Lucània), al sud d’Itàlia, entre la Campània, l’Apúlia i Calàbria (per entendre’ns, damunt del que seria l’arc de la bota que dibuixa la península Itàlica).

D’altra banda, l’autor del llibre, Gabriele Di Stasio (http://gabrieledistasio.blogspot.com/),és un jove antropòleg italià nascut el 1975 a Potenza (capital d’una de les províncies en què està dividida la Basilicata), que el 2002 va fer un Erasmus a Girona, on va entrar en contacte amb els Marrecs de Salt i els castells catalans. De tornada a casa, el Gabriele va fer la seva tesi de llicenciatura (allò que els italians en diuen la laurea) a la Universitat de la Basilicata sobre la possible relació entre els nostres castells i aquestes torres humanes de la seva regió: I castelli umani dalla Catalogna alla Basilicata – analisi antropologico simbolica. Finalment, més recentment, el novembre del 2007, va publicar el llibre suara esmentat i que Santi Terraza em va regalar.

Doncs bé, m’he llegit el llibre i l’he trobat molt interessant. En el seu treball, el Gabriele ens explica que aquestes torre humanes es documenten només a la regió de la Basilicata, concretament a Melfi (província de Potenza) i a Irsina i Ferrandina (província de Matera). Actualment, només es fan a Irsina, on es basteixen torres de dos pisos d’alçada, però hi ha testimonis que asseguren que a Melfi (on s’intenten recuperar) aquestes van arribar a ser de fins a cinc pisos, alhora que a Irsina mateix i a Ferrandina hi ha el record que van arribar a tenir tres pisos.

En qualsevol cas, es tracta d’una construcció formada per una sèrie de joves agafats en rotllana damunt dels quals hi pugen altres joves. Els qui hi són a sobre, però, reparteixen els seus peus a les espatlles de dos companys de sota diferents. La principal diferència respecte als castells catalans, que són estàtics, és que aquestes torres italianes són mòbils: van girant en cercle sobre si mateixes i alhora van avançant, mentre torraires i públic canten una cançó composta ad hoc. En tot cas, Di Stasio fa veure com aquesta mobilitat segurament ha anat en detriment d’un desenvolupament en alçada de les torres. (Us adjunto un enllaç en el qual es pot veure una filmació d’una d’aquestes torres, a Irsina:

http://es.youtube.com/watch?v=yTFvim0msqI

A Melfi, la tradició torraire rebia el nom de Scaricavascio, i tenia lloc en les festes en honor de sant Antoni de Pàdua (del 31 de maig al 13 de juny). Les torres les feien joves del poble de classe humil. Mentre es feien les torres, es cantaven els versos següents, en dialecte lucà:

Carichella carichella

Non s po’ cchiù caricà

E chi dec ca mò s pot’

E ‘ngi putem appizzicà.

Pizzic’Andò Pizzic’Andò

S ‘ngi putem appizzicà.

E vui ca state da sopa

Statv attint ancora cadet

S s spezza la rama d sott

V n sciat a capsott

Pizzic’Andò Pizzic’Andò

S ‘ngi putem appizzicà.

Que, més o menys, volen dir això:

“Carrega, carrega!

Ja no es pot carregar més.

I qui digui que ara es pot

el podem atacar.

Instiga, Antoni; provoca, Antoni!

Sí, el podem atacar.”

“I vosaltres que sou a dalt

vigileu perquè podeu caure.

Si es trenca la branca de sota

caureu de cap a terra.

Pizzic’Andò Pizzic’Andò.

Sí, el podem atacar.”

Segons Di Stasio, en aquests versos s’hi amaga una forta crítica social, alhora satírica, i un advertiment de les classes més humils a les classes benestants de la societat de la Basilicata. Això cal interpretar-ho, d’una banda, en el sentit que la “càrrega” de la qual fa menció la cançó ben bé es podia referir a la forta càrrega fiscal que els habitants d’aquesta regió van patir durant molts anys. Per un altre cantó, Di Stasio considera que, amb l’Scaricavascio, els torraires de fet estaven dient als més poderosos: “Més val que no exploteu excessivament els camperols que conreen els vostres camps; si no, ens rebel·larem.”

Això no obstant, al costat d’aquest component de transgressió lúdica de l’ordre social establert, aquesta pràctica de fer torres humanes s’emmarca clarament en un context religiós, ja que les torres s’alçaven durant la processó de sant Antoni (d’aquí que la cançó s’adreci a un tal Andò, que vol dir Antonio en la seva variant dialectal).

Una qüestió molt interessant del treball de Di Stasio és la constatació que l’acció conjunta del feixisme italià i de la Segona Guerra Mundial van significar la interrupció de l’Scaricavascio, que ara s’intenta recuperar. En aquest sentit, els feixistes no van veure amb bons ulls l’esperit transgressor de l’activitat (amplificat alhora pels sectors més esquerrans), mentre que la contesa bèl·lica va comportar quasi la desaparició del jovent de la regió.

A Irsina, on grups de joves han recuperat recentment la tradició, la festa es coneix amb el nom de P’zz’cantò (Appizzica, Antonio!, en referència al nom del sant) i s’emmarcava dins la celebració de la Mare de Déu de la Pietat (Madonna della Pietà), l’últim diumenge del mes de maig. De fet, les torres humanes anaven al capdavant de la processó. Igual com passava a Melfi, a Irsina els torraires eren també joves de les classes populars, així com camperols, fusters, paletes… També aquí es cantaven uns versos:

E né P’zz’cantò sembr’mò sembr’mò…

A voj ca stet d’ sotto’

Stat’v fort’ a mand’nè,

Cè avet’ a scavazzè

Tanda fech’ avet’ avè!…

La traducció al català és la següent:

“Això és el P’zz’cantò, sempre el mateix, sempre el mateix…

Vosaltres que sou a sota,

aguanteu-vos fort i estigueu agafats

perquè si us ensorreu

us donareu un bon cop.”

D’altra banda, Di Stasio fa notar que a Irsina, amb el pas dels anys, el P’zz’cantò va anar adquirint cada cop més un caràcter lúdic i exhibicionista dels seus practicants.

A Irsina les torres van alçar-se fins a començaments dels anys vuitanta del segle XX, també giraven sobre si mateixes, com a Melfi, i van arribar a tenir tres pisos d’alçada. Curiosament, a Irsina el feixisme no va prohibir les torres, atès el seu caràcter preferentment lúdic. Recentment, les associacions culturals Terra di sud i A Morr han revitalitzat aquesta pràctica.

Finalment, a Ferrandina, on l’activitat rep el nom de Pizzic’antò, la torre no s’emmarcava en un context religiós, sinó que es feia a part de les processons com una activitat essencialment lúdica i recreativa, sobretot perquè els joves del poble s’exhibissin davant de tota la gent que participava a les festes en honor de sant Antoni de Pàdua (com a Melfi). En tot cas, les torres també eren mòbils i també es recitaven uns versos per a l’ocasió.

En l’últim capítol del seu llibre, Di Stasio formula la seva hipòtesi difusionista: les torres humanes dels sud d’Itàlia podrien derivar de les muixerangues valencianes i els balls de valencians catalans exportats al sud del país transalpí durant la dominació, primer catalana i després espanyola, del Regne de Nàpols (s. XV). En tot cas, Di Stasio creu que la influència espanyola al sud d’Itàlia ja era una realitat a finals del segle XIV.

Sens dubte, la hipòtesi que planteja Di Stasio és molt suggerent, però al nostre entendre topa, de moment, amb dos inconvenients importants: la manca de documentació, d’una banda, i la cronologia, de l’altra. Pel que fa al primer aspecte, l’antropòleg italià mateix admet al seu llibre que “sobre els orígens de les torres humanes de la Basilicata només es poden formular hipòtesis”,perquè n’hi ha molt poques fotos, dibuixos i materials en general. Respecte al segon punt, cal tenir en compte que la primera documentació escrita sobre el ball de valencians a casa nostra és tot just del segle XVII, mentre que la primera referència d’una muixeranga valenciana al País Valencià és de la mateixa època (Joan Bofarull: L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica. L’Aixecador, Cossetània Edicions, Valls 2007).

En tot cas, personalment ens ha cridat l’atenció l’aspecte de crítica satírica que tenen algunes d’aquestes torres italianes, ja que el mateix ha indicat Bofarull (op. cit.) per a les muixerangues.

Sigui com sigui, el llibre és altament recomanable per a tot aquell que estigui interessat en l’art de bastir torres humanes, siguin aquestes castells, muixerangues, falcons, les piràmides dels govindes indis o l’scaricavascio o el pizzic’antò del Sud d’Itàlia.

Facebook Comments
SHARE
Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1967, però els meus pares, els meus avis i els meus avantpassats més propers són gairebé tots del municipi alacantí de Petrer (Valls del Vinalopó). Em vaig llicenciar en filologia clàssica, però faig de professor de català per a adults. Em dedico al periodisme casteller des del 1986. El 1994 vaig començar a escriure al diari Avui, on vaig ser fins al 1999. El 1995 vaig publicar el llibre Castells i castellers. Guia completa del món casteller. Del 2005 al 2008 (tots dos anys inclosos) he estat fent el programa "Tres rondes" de Catalunya Informació amb Joan Beumala i Josep Almirall, i col·laboro habitualment amb la revista Castells. També sóc director de la col·lecció L’Aixecador, de Cossetània Edicions de Valls, dedicada monogràficament als castells.