Després de Sant Magí

L’ambient casteller s’havia anat engrescant les setmanes prèvies a Sant Magí amb l’anunci de castells de nou per part dels Xiquets i la Jove. La trajectòria de les dues colles atorgava credibilitat a aquests anuncis: d’una banda, els tresos de nou aconseguits a finals de la temporada passada, un traspàs de poders exemplar, l’ambició demostrada provant el dos de vuit amb folre abans de Sant Magí (encara que quedés només en carregat), la prova feta als Pallaresos… De l’altra, l’entrada d’un nou equip tècnic amb un nou discurs, els resultats a plaça en el primer tram de temporada, les bones proves a l’assaig…

Els Xiquets no van defraudar les expectatives, ben al contrari: van entusiasmar. Han aconseguit una fita històrica (fer un castell de nou per Sant Magí) que és important, sobretot, perquè obre les portes a una situació inèdita per als de la camisa ratllada: fent una ullada ràpida al calendari és fàcil veure almenys tres actuacions més en què poden (haurien de) repetir aquest tres de nou amb folre, i en les que també hi podrien afegir el cinc de vuit. No sé si seria possible, a més, sumar alguna altra construcció (quatre de nou amb folre? Quatre de vuit amb l’agulla?). Però imaginem-nos, simplement, que els Xiquets acaben l’any amb quatre tresos de nou i el mateix número de cincs de vuit –castell que també poden portar a plaça en diades menors-. Evidentment, estem fent volar coloms i una sola caiguda pot fer enlaire aquesta previsió, però no deixa de ser plausible i, entenc, la perspectiva que es deu plantejar la pròpia colla. El resultat situaria a la colla no només en el millor moment de la seva història sinó a un nivell que, a banda de les cinc grans actuals, només ha tingut la Jove de Tarragona per un temps.

Què els ha passat als Xiquets? Com han arribat fins aquí? Les explicacions són, evidentment, múltiples, i ja s’han anat apuntant. Però el que és evident és que hi ha hagut un canvi d’actitud en la colla. La mateixa colla que el 1999-2000 va tenir vertígen davant la perspectiva de passar a liderar el món casteller tarragoní ara s’hi ha llençat a fons, sense complexos. La clau –i ho reconeix molta gent de la mateixa colla- està en les noves camises que han anat entrant els darrers anys, aquelles que evidentment no van viure la desfeta del 1990, però tampoc tota la dècada següent, els anys de glòria de la Jove, ni tampoc, en molts casos, la travessa del desert del 2001-2005, quan no hi havia manera de passar del dos de vuit amb folre. Aquests nous Xiquets no veuen perquè la colla hauria de conformar-se a ser, com ho va ser durant temps, la “colla de la ciutat”, l’autèntica, la dels aficionats, quan pot ser, senzillament, la millor de la ciutat.

La Jove sí va decebre, i molt. Va decebre en primer lloc pel resultat, però sobretot perquè el que es va veure a plaça no es va correspondre de cap de les maneres amb les expectatives que s’havien generat. Perquè ens entenem, l’intent de quatre de nou amb folre va ser el clàssic intent de castell de nou de la Jove de fa uns anys, aquell que els liles feia la sensació que tiraven per què sí, perquè era Sant Magí. I no era això el que se’ns havia venut, ni tan sols el que la colla s’havia venut a ella mateixa. Aquest cop havia de ser diferent. I, insisteixo, els precedents eren diferents: parlaves amb la gent de la colla i notaves un convenciment que anys enrere no hi era. Un convenciment, però, que a plaça es va esvair totalment: algú se’l creia, aquell castell? Tinc la sensació que sí, que molts se’l creien: a la pinya, al folre, a l’equip tècnic… Però, i al tronc? S’ha discutit també sobre la decisió de sortir de quatre de nou amb folre (o fins i tot de provar aquest castell i no el tres de nou). No sé quins van ser els arguments per fer-ho, però en tot cas sí que tinc clar que no es tractava –com s’ha dit- d’una cursa per fer el castell de nou abans que els Xiquets: qui conegui mínimament el Jordi Crespo i el seu equip sap que no hipotecarien un moment tan clau per la colla per un detall menor com aquest.

El resultat final és que la Jove, en un sol intent –tou, fluix, decebedor- va malbaratar moltíssimes energies, moltíssima feina psicològica (perquè aquest és el veritable problema de la colla), la credibilitat acumulada en l’inici de temporada i segurament un bon nombre de camises que van anar a la plaça de les Cols per primer cop en molt de temps i potser ja no ho faran la resta de l’any. Està tot perdut? Evidentment, no. Entre les colles que lluiten pels castells de nou, la Jove té un bagatge i un potencial que li dóna un cert avantatge –pot plantejar-se tant el tres com el quatre de nou, per exemple-, però cal que arribin bons resultats per trencar una dinàmica que ja dura massa anys. És una mica un peix que es mossega la cua: es necessiten bons resultats per recuperar la moral; sense moral no hi ha bons resultats. Superar aquest cercle viciós no és fàcil, tot i que semblava que aquest any ho estaven aconseguint. M’ho deia ahir un membre de la tècnica: “La bona notícia és que ara sabem que tenim més problemes dels que ens pensàvem.” I ara es planteja un interessant dilema: cal continuar apretant a fons l’accelerador i tirar de frenada? Un dilema que cal respondre immediatament, al Catllar.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...