En aquest darrer punt la Coordinadora ha endegat un seguit d’estudis, enquestes i anàlisis per esbrinar la situació del fet casteller en la societat catalana, tan a nivell de coneixement i valoració, com de presència i incidència en els mitjans de comunicació, o l’opinió dels aficionats sobre ritmes i desenvolupament de les actuacions.
En cap cas, al menys fins ara, la Coordinadora s’ha plantejat establir normes, criteris o imposicions que obliguin a les colles. Per tant la CCCC coordina però no mana, com a molt “recomana”. Aquesta és la gran diferència entre aquest organisme i, per exemple, una federació esportiva o una associació de veïns; les federacions manen perquè tenen que regular una competició reglada (i aquesta reglamentació no existeix encara en els castells) però també manen la majoria de juntes d’entitats i associacions, que són òrgans de govern de representació democràtica, que decideixen pel bé i l’ interès comú dels seus associats. Per tant decisions són de compliment obligat per a tots els federats, associats o coordinats.
La Coordinadora no mana, però hauria de manar. I gestionar l’assegurança i la difusió ja li donen la força i l’autoritat suficients com perquè comenci a manar. Però per manar se n’ha de saber i el primer que cal aclarir es si la manera actual de funcionar de la CCCC és la més correcta i representativa per convertir-se en el govern que el món casteller necessita per consolidar el seu futur, per créixer i per estendre els seus valors positius.
El nou president de la Coordinadora diu a la revista “CASTELLS” que “quan entrem a la Coordinadora ens traiem la camisa de la nostra colla i treballem en conjunt pel bé de tot el món casteller”. Però a partir d’aquí i amb una barreja d’opinions personals i de posicionaments de la CCCC fa un seguit de declaracions que el contradiuen.
Quan se li pregunta “com a president de la Coordinadora” sobre “aquesta expansió imminent del fet casteller” , a propòsit de la internacionalització dels castells, les colles de Xile, etc., afirma que “la CCCC no es planteja ni contempla cap expansió” ; per tant podria i hauria d’haver acabat aquí. Però no, continua opinant –se suposa que com a president de la CCCC- sobre criteris geogràfics, sobre expressions de format espontani i lliure, sobre el que és maco i honrós i el que no ho és, sobre substrats de catalanitat… fins que canvia de barret i opina, quan ningú li ho demana, com a “jo personalment i el posicionament de la meva colla” per afirmar: “No crec que hagin de ser els castells els qui solucionin els problemes socials de l’altra punta del món”. Està clar que es refereix al naixement de colles castelleres a Xile o al Brasil, a la impressionant tasca social que s’està fent amb els castells a barris marginals de Santiago i a l’aposta decidida que els Castellers de Vilafranca han fet allà. Se m’acut una pregunta: ¿Els hi anirà a explicar això –com a president de la CCCC, com a Minyons de Terrassa o a títol personal- als castellers xilens que, a finals d’agost, venen a Catalunya a viure in situ la realitat castellera catalana?
I més : “Els castells volem que siguin Patrimoni de la Humanitat , de Catalunya, jo particularment –tornem a barrejar les opinions personals amb les de la CCCC- vull que aquest patrimoni sigui referent exclusiu de casa nostra”. Més preguntes: ¿La casa nostra on comença i on acaba? ¿I per què no un patrimoni exclusiu de Valls o del Camp de Tarragona? ¿Quin pedigrí de casta, de família o d’ RH hem d’exigir a qui vulgui formar part d’aquest Patrimoni? ¿Com es comparteix la Humanitat amb els “referent exclusiu de casa nostra”? ¿Quin dret té el president de la Coordinadora, els Minyons de Terrassa, o el Món Casteller sencer per negar l’extensió d’unes pràctiques i uns valors que ens omplim la boca en qualificar de populars, amateurs, universals…?
