Que la Coordinadora mani, però que mani bé.

La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) és,  de portes enfora, el màxim organisme, pel que fa a representativitat , legitimitat i interlocució, del Món Casteller.  De portes endins és un organisme útil que resol temes importants i al que les colles li donen una importància relativa i un poder limitat.
Fa uns anys va haver-hi com un “cop d’estat” que va provocar un canvi radical en la Junta de la Coordinadora .  Es denunciava que les juntes anteriors només es preocupaven de fer bons sopars i maladministraven els pocs recursos que els tocava gestionar.  Des d’aleshores  i  a partir d’una voluntat de consens , les juntes es renoven sense problemes  i  la presidència l’ocupa cada any una de les colles grans de forma rotatòria.  La nova CCCC es proposava impulsar un organisme rigorós que administrés bé les seves competències però que també planifiques estratègies de futur per a la potenciació del món casteller.Els dos grans temes que administra la Coordinadora són la seguretat de les colles (inclosos els treballs mèdics de prevenció i salut, com els projectes del casc)  i la promoció del món casteller en el seu conjunt.  D’una manera simplista algú podria pensar  que  la Coordinadora és qui s’entén amb la Generalitat i la Damm per pagar l’assegurança i  sortir a TV3.  Però  -malgrat això sol ja seria important per coordinar-se-  la CCCC  té altres funcions que van des de atorgar “formalitat” a una colla castellera (darrerament han acceptat les colles universitàries) a vetllar pels interessos comuns del món casteller.

En aquest darrer punt  la Coordinadora ha endegat un seguit d’estudis, enquestes i anàlisis per esbrinar la situació del fet casteller en la societat catalana, tan a nivell de coneixement i valoració, com de presència i incidència en els mitjans de comunicació, o l’opinió dels aficionats sobre ritmes i desenvolupament de les actuacions.
En cap cas, al menys fins ara,  la Coordinadora  s’ha plantejat establir normes, criteris o imposicions que obliguin a les colles. Per tant la CCCC coordina però no mana, com a molt “recomana”. Aquesta és la gran diferència entre aquest organisme i, per exemple, una federació esportiva o una associació de veïns;  les federacions manen perquè tenen que regular una competició reglada (i aquesta reglamentació no existeix encara en els castells) però també manen la majoria de juntes  d’entitats i associacions, que  són òrgans de govern de representació  democràtica,  que decideixen  pel bé i l’ interès comú dels seus associats.  Per tant  decisions  són de compliment obligat  per a tots els federats, associats o coordinats.

La Coordinadora no mana, però hauria de manar. I gestionar l’assegurança i la difusió  ja li donen la força i l’autoritat suficients  com perquè comenci a manar. Però per manar se n’ha de saber i el primer  que cal aclarir es si la manera actual de funcionar de la CCCC és la més correcta i representativa  per convertir-se en el govern que el món casteller necessita per consolidar el seu futur, per créixer i per estendre els seus valors positius.

El nou president de la Coordinadora diu a la revista “CASTELLS” que “quan entrem a la Coordinadora ens traiem la camisa de la nostra colla i treballem en conjunt pel bé de tot el món casteller”.  Però a partir d’aquí  i amb una barreja d’opinions personals i de posicionaments  de la CCCC  fa un seguit de declaracions que el contradiuen.

Quan se li pregunta  “com a president de la Coordinadora”  sobre  “aquesta expansió imminent del fet casteller” , a propòsit de la internacionalització dels castells, les colles de Xile, etc.,  afirma que  “la CCCC no es planteja ni contempla cap expansió” ; per tant podria i hauria d’haver acabat aquí. Però no,  continua opinant –se suposa que com a president de la CCCC- sobre criteris geogràfics, sobre expressions de format espontani i lliure, sobre el que és maco i honrós  i el que no ho és, sobre substrats de catalanitat… fins  que canvia de barret i opina, quan ningú li ho demana,  com a “jo personalment i el posicionament de la meva colla” per afirmar:  “No crec que hagin de ser els castells els qui solucionin els problemes socials de l’altra punta del món”.  Està clar que es refereix  al naixement de colles castelleres a Xile o al Brasil, a la impressionant tasca social que s’està fent amb els castells a barris marginals de Santiago i a l’aposta decidida que els Castellers de Vilafranca han fet allà. Se  m’acut una pregunta: ¿Els hi anirà a explicar  això –com a president de la CCCC, com a Minyons de Terrassa o a títol personal-  als castellers xilens que, a finals d’agost, venen a Catalunya a viure in situ la realitat castellera catalana?

I més : “Els castells volem que siguin Patrimoni de la Humanitat , de Catalunya, jo particularment  –tornem a barrejar les opinions personals amb les de la CCCC-  vull que aquest patrimoni sigui referent exclusiu de casa nostra”.  Més preguntes:  ¿La  casa nostra on comença i on acaba?   ¿I  per què no un patrimoni exclusiu de Valls o del Camp de Tarragona?  ¿Quin pedigrí de casta, de família o d’ RH hem d’exigir a qui vulgui formar part d’aquest Patrimoni?  ¿Com es comparteix la Humanitat amb els “referent exclusiu  de casa nostra”?  ¿Quin dret  té el president de la Coordinadora, els Minyons de Terrassa, o el Món Casteller sencer  per negar  l’extensió d’unes pràctiques i uns valors que ens omplim la boca en qualificar de populars, amateurs, universals…?

I una última pregunta: ¿És cert que els Minyons de Terrassa no perdonen  la Generalitat per convidar a Frankfurt a la Colla Vella de Valls , en comptes de convidar-los a ells, que eren els “segons” d’un ranking  que no accepten, “que no ens  agrada” i consideren  “una llicència artificial creada per la premsa?   ¿Té alguna cosa a veure això amb les desafortunades declaracions  del president de la Coordinadora a la revista “CASTELLS”  ?
Com diu l’Albert Carrillo l’àmbit d’actuació de la Coordinadora i els serveis que està prestant s’han de reduir lògicament a Catalunya (amb alguna extensió a les colles del Nord i les Illes) però això no l’autoritza a insinuar que la CCCC no vol l’expansió del fet casteller al món.  Crec que la Coordinadora ha d’obrir ara mateix el debat de  la internacionalització castellera i del  paper que ella mateixa ha de tenir-hi.  I la millor manera de fer-ho és que el president demani disculpes per les seves declaracions “personals”.  Que les demani  i que rectifiqui.  Perquè amb arguments gelosos, sectaris i exclusivistes, la CCCC  ni pot manar,  ni manarà mai.
I el que convé és que mani.PS: Aquest escrit està fet des de l’opinió exclusivament personal de qui el signa com a aficionat casteller i des de l’estimació confessa que tinc pels Minyons de Terrassa i per alguns  dels seus  membres i dirigents.

Facebook Comments
SHARE
Vaig nèixer a Vilanova i la Geltrú al 1956 i soc periodista. He treballat a diversos mitjans i en diverses matèries, però sobretot a la tv i amb continguts de proximitat. Actualment dirigeixo el programa “Quarts de Nou” del Canal 33 i dono classes de Periodisme a la Universitat Ramon Llull. Als 15 anys vaig ser un dels 50 “melenuts” que van fundar els Bordegassos; ara soc més aviat calb. Sempre m’ha interessat que els castells tinguessin un tractament als mitjans de comunicació el màxim de normalitzat, és a dir crític, modern i homologable a altres activitats com els esports minoritaris o les manifestacions culturals amb elements de competició i espectacle. I ho he intentat a la ràdio: “L’Aleta” de Ràdio Penedès (1973), als diaris: “Terços Amunt” de Mundo Diario (1976); La Vanguàrdia (1993); a la tv: TVE-Catalunya, primera transmissió en directe d’un Sant Fèlix (1985); BTV, transmissions en directe de La Mercè (1995); XTVL possant en xarxa el programa “Va de castells” de Vilafranca TV (1997), o als llibres : “Deu anys de castells i altres coses” (1982), “Vilanova Bordegassa” (1997), tots dos amb altres autors.