Sardanes

Les sardanes són, probablement, una de les coses que menys m’ha interessat a la vida. A nivell personal, el meu únic contacte amb la dansa “més bella de totes les que es fan i es desfan” va ser cap a cinquè d’EGB, quan al meu col·legi es van emperrar en què els dijous a la tarda aprenguéssim a ballar-ne. Que aquestes lliçons ens obliguessin a sacrificar una estona d’esbarjo i l’actitut poc comprensiva del professor (“Jo no tinc pressa”, deia sempre, amenaçant-nos amb allargar la classe més enllà del que estava previst) van fer que ni a mi ni, em temo, a cap dels meus companys, ens quedés cap mena d’interès i estimació cap a la sardana.

Com a persona interessada en la cultura popular d’aquest país i del fenòmen casteller, la sardana més aviat tampoc ha rebut la meva simpatia. En el meu imaginari, castells i sardana han arribat a representar valors diferents, enfrontats al llarg de la història. No és una pura entelèquia meva: vegi’s, per exemple, la famosa polèmica entorn la festa major tarragonina del 1907 –quan un jove catalanista proposava abandonar els castell en benefici de la dansa que llavors començava a imposar-se com a “nacional”-, recollida, entre d’altres, per Josep Bargalló al llibre “La colla Xiquets de Tarragona”. Un enfrontament del qual finalment n’havien sortit vencedors els castells, tot i que la dansa hagués arribat a contamilar-los amb una lectura “sardanística” que posava per davant els valors de treball comú i –glups!- germanor als de rivalitat.

Tampoc musicalment m’ha interessat mai la sardana. Crec que l’única sardana que trobaria a la meva discografia és “La Santa Espina” en una versió de Los Relámpagos, grup de rock instrumental 60’s, que a sobre eren madrilenys. Sí, els mateixos de “Nit de llampecs”. Curiosament, dels pocs inputs positius respecte la sardana que he rebut al llarg dels anys, alguns m’han arribat a través del meu pare, persona gens sospitosa de ser “de la ceba”. Un, que –deia- hi havia música de sardana molt maca. Dos, que el seu pare –el meu avi, doncs, nascut a les acaballes del segle XIX- recordava ballar sardanes per lligar, una anècdota que ens parla d’un ball molt més viu i vitalista que el que ens ha quedat avui en dia.

Tota aquesta llarga introducció vol posar de manifest que jo sóc el primer sorprés que, en les darreres setmanes, hagi llegit amb interès dos llibres sobre sardanes, dos llibres suggerents que han fet que ara em miri la dansa en qüestió amb una mica més de respecte. El primer ha estat “Una màquina d’espavilar ocells a la nit”, de Jordi Lara, el director del programa “Nydia” del 33. M’hi vaig acostar encuriosit per una notícia que havia aparegut a La Vanguardia, que assenyalava el llibre com un dels que millor estaven funcionant en català darrerament, sobretot gràcies al boca-orella. La notícia destacava justament la paradoxa d’aquest llibre que havia aconseguit trencar el cercle restringit sardanístic i interessar més enllà. Vaja, el mateix que voldríem aconseguir molts dels que ens estimem els castells.

I en el fons, una de les preocupacions principals que travessen el text -un conjunt de relats a mig camí entre l’autobiografia i l’assaig artístic, amb la virtut que enganxa- és justament aquesta: com trencar els prejudicis, com arribar als no militants, com fer una reacutalització contemporània, vigent, d’un fenòmen antic. No és estrany, tenint en compte que al Jordi Lara li toca fer això en el seu programa del 33, una mica en la línia del que fem al “Quarts de Nou” però, sens dubte, amb una matèria prima molt menys televisiva i ara mateix amb una valoració social menor. Apunto que m’han interessat algunes reflexions en la línia de qüestionar-se si l’esforç valia la pena i com a aquest esforç l’havia convertit, en alguns moments, en blanc de l’enuig del sardanisme més tradicionalista.

El segon llibre és “Córrer la sardana”, coordinat pel professor de la UAB, Jaume Ayats. En aquest cas es tracta d’un estudi de tipus acadèmic que descriu el procés de canvi viscut per la sardana des del seu origen. El primer que sorprén al profà és, justament, l’abast d’aquest canvi, que té components purament musicals, en la dansa i en el seu significat social. A mitjans del XIX a l’Empordà, la sardana era un ball de moda, desprovist absolutament dels significats que l’atribuïm actualment –la representació d’una Catalunya “endreçada”, neta-, que incorporava elements musicals de les darreres òperes estrenades –o fins i tot de sarsueles!- i que, com a ball, era molt més lliure –menys encarcarat- que l’actual. De fet, segons Ayats i el seu equip, era un dels instruments que vehiculaven la masculinitat dels joves. I, efectivament –tal i com el meu avi encara faria més de mig segle després- una de les principals finalitats era lligar.

Al llarg del text trobo diversos elements que em suggereixen paral·lelismes amb els castells. Per exemple, que a la Torroella de Montgrí hi haguessins dues cobles corresponents a les dues faccions polítiques de l’època, i que la rivalitat entre aquestes dues orquestres i els seus balls fins i tot s’hagués traduït en baralles i alguna mort. O la situació de la sardana en el marc de la festa major, com a element central i imprescindible, just després de la missa major. O el caràcter participatiu. Tot plegat em fa pensar que, en la cultura popular de l’Empordà del XIX, la sardana juga un paper no massa diferent, en molts punts, al que de forma contemporània juguen els castells al Camp de Tarragona. I, de pas, em recorda que encara tenim pendent un veritable estudi sobre la dimensió social dels castells al XIX.

Enfrascat jo ja en aquest revisionisme sardanístic, la setmana passada em topo amb què han convidat Jordi Lara a fer una xerrada a la biblioteca de Tarragona. M’agrada el que explica. Lluny d’un victimisme força extès en el món sardanístic –“si ens fessin tanta propaganda a la tele com li fan als castells”-, es mostra molt crític amb la manera com s’han fet les coses. Explica que, si en un moment donat la sardana –dansa- va salvar la cobla –música-, la situació és ara a la inversa, amb un nivell musical com mai havia existit. I apunta possibles solucions de futur que impliquen, és clar, canvis i innovacions, allò que fa tanta por als puristes. Val a dir que el primer que explica Lara és que la pervivència de la sardana és una anomalia, que, en un país normal, la sardana ja hauria desaparegut fa molts i molts anys, i que si ha sobreviscut és pels valors afegits que se li han anat sumant al llarg del temps (de representació d’una determinada concepció de país, de resistència de la cultura catalana). I jo li demano si, al mateix temps, aquests valors de tipus simbòlics no són els que també han portat la sardana a la UCI, ja que l’han encotillada i, d’un temps ençà, n’han impedit la renovació. La resposta de Lara, és clar, és afirmativa. Amb un afegit: la identificació entre dansa i país ha estat tan gran que la renovació ha estat percebuda no només com un atac a la puresa de la dansa, sinó també a l’essència del propi país.

És evident que castells i sardana són diferents, i que la seva situació actual és també diferent. Però crec que el món casteller potser sí que hauria de fer una ullada al sardanista, veure com ha evolucionat, què s’ha fet bé, què s’ha fet malament, i què passa quan una manifestació cultural local esdevé símbol nacional. Segur que aprenem coses interessants.

PS: En el moment de penjar el post, em trobo amb aquesta notícia: “El govern de la Generalitat ha encarregat al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació d’iniciar el procés per a declarar la sardana dansa nacional de Catalunya, en el marc de la normativa de patrimoni cultural intangible.” Podem fer-ne moltes interpretacions, i fins i tot pensar en allò que si et fan un homenatge en vida, mal senyal. Però el que em sembla clar és que ser declarada oficialment dansa nacional no resoldrà els problemes de la sardana…
Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...