L’espectacle més gran del món

La vint-i-quatrena edició del Concurs de Castells de Tarragona ha estat castellerament espectacular, però ha tornat a topar amb les seves dues bèsties negres: el sistema de venda d’entrades i la durada. La primera considero que no hauria de ser tan difícil de resoldre, i, la segona, crec que té solució, però que és més complicada.
Sobre les entrades, si el Concurs ha de continuar celebrant-se a la TAP, hem d’acceptar que l’aforament sempre serà el que és, i que els organitzadors no hi tenen massa marge de maniobra. Els dies previs al Concurs, en una piulada dirigida al twitter de l’informatiu casteller @3Rondes de Catalunya Informació, un oient proposava celebrar un sorteig públic entre les persones que haguessin sol•licitat, dins un termini previst i amb antelació, la compra d’entrades. Com a punt de partida per intentar solucionar el problema em sembla una proposta molt bona. De fet, crec recordar que el FC Barcelona ja ho fa així entre tots els socis que volen comprar entrades, i quan hi ha més demanda que no pas oferta de tiquets. Sobre la possibilitat d’intentar resoldre el problema canviant d’escenari, el dissabte dia 6 d’octubre, el primer dia de Concurs, a l’arena de la TAP hi havia una rotllet de castellers dels Xiquets de Tarragona que parlaven sobre l’aforament limitat de l’antiga plaça de toros de la ciutat i la possibilitat de trobar, a Tarragona mateix, un espai alternatiu que permetés que, a la diada gran del Concurs, hi cabés més gent. S’hi va esmentar la possibilitat de fer servir el camp de futbol del Nàstic, situant-hi una grada supletòria al terreny de joc que delimités l’escenari casteller que es considerés oportú per a la ubicació de les colles. Aquesta grada, junt amb la situada en un dels gols i les parts que quedessin hàbils dels dos laterals, aconseguiria un aforament superior al de la TAP. M’imagino que, si s’optés per aquesta solució, les despeses que hauria d’assumir l’organització del Concurs serien superiors, com a conseqüència del preu que tindria muntar i desmuntar la grada i, també, del preu que costaria refer les destroces provocades al terreny de joc. En qualsevol cas, també és una solució a tenir en compte i estudiar.
Com deia, més mala peça al teler sembla que té l’organització del Concurs per aconseguir-ne una durada més raonable. Aquest 2012 hem tornat a superar les sis hores de Concurs. Això és molt, massa. Les possibles solucions, parlant amb companys castellers i de professió, podrien anar per triar un castell més difícil per accedir al dret d’actuar en solitari, i per ajustar més el temps permès per fer cada castell, així com ser més estrictes a l’hora de controlar-ne el cronòmetre. També hi ha qui pensa que la “diada gran” del Concurs s’hauria de restringir a un grup de colles castellerament més homogènies, és a dir, a les que tinguin contrastat el nivell de nou. De fet, si mirem la classificació final del Concurs, veiem que dues colles de diumenge han acabat fent la mateixa actuació que la guanyadora del Concurs del dissabte, 4/8, 3/8 i 2/8f, i que, fins i tot, una ha acabat fent-hi una actuació inferior a aquesta. A més, que tenien només aquest nivell, i que difícilment el podrien superar, ja se sabia abans del Concurs. Per tant, haguessin encaixat més bé a la diada de dissabte, on haurien tingut el protagonisme que mereixen, i no pas passar pràcticament desapercebudes com va passar a les cròniques periodístiques nacionals del diumenge.
La diada del dissabte ha estat el gran èxit organitzatiu de la vint-i-quatrena edició del Concurs de Castells de Tarragona. Felicitats. Potser caldria ajustar-ne més el preu de les entrades, per facilitar que s’omplís més la plaça, però per ser la primera edició d’aquesta competició tampoc no cal ara fer-ne sang. L’organització també ha de tenir en compte, de cara al concurs del 2014, la possibilitat de donar un perfil propi a aquesta primera diada. Vull dir que les colles que van mantenir possibilitats de quedar guanyadores fins al final, van lluitar per guanyar dissabte, no per quedar a la classificació final al tretzè lloc. Per tant, potser caldria institucionalitzar-hi un podi més evident, com el de diumenge. Fixem-nos que, la veu popular, més que no pas parlar d’una classificació final, que també, parla més aviat dels triomfadors del dissabte per una banda i dels triomfadors del diumenge, per l’altra.
Un aspecte que no m’ha agradat gens d’aquest Concurs és el marge que s’ha delimitat per sumar punts de cara al rànquing classificatori. Crec que no té cap sentit començar a comptar castells de la temporada anterior. La classificació final ho ha deixat ben clar. Hi ha hagut colles que han pogut sumar castells fets la temporada passada per classificar-se pel Concurs, que aquesta temporada no han assolit totalment o parcialment, i que tampoc no han pogut reeditar ara a la TAP. En aquest sentit, en alguns casos s’ha permès “viure de rendes”, i el Concurs no és un certamen pensat per premiar l’historial de ningú, sinó per premiar el moment actual d’una colla. No cal posar exemples, però fixem-nos, només, en l’evolució i la solvència del “pom de dalt” d’alguns castells fets per una mateixa colla a finals del 2011 o durant el 2012, o en els canvis i baixes en els troncs d’una temporada per l’altra. L’argument que cada colla té el seu ritme i que n’hi ha que no assoleixen els bons resultats fins els mesos posteriors al dia que es tanca la classificació, em sembla poc consistent. Quan hi ha Concurs, el ritme de les colles que hi volen participar s’ha d’adaptar a la data del Concurs, no a l’inrevés.
Finalment, com sabem, el Concurs de Castells de Tarragona és, a la pràctica, l’única referència que tenim la premsa per valorar els castells i aplicar en una actuació un seguit de normes bàsiques –penso ara en la nova normativa sobre els despenjaments- que ens permeten realitzar les cròniques basant-nos amb un reglament acceptat àmpliament. Aquesta és, crec, una de les grans aportacions del Concurs al Món Casteller. Per tant, potser no caldria esperar als prolegòmens de la vint-i-cinquena edició per modificar algun criteri ara en vigor. Per exemple, pel que fa a la puntuació de les construccions, que permet valorar quina colla ha acabat fent la millor actuació en una plaça, potser caldria començar a escoltar ara mateix els castellers que han descarregat el 9/8 i que consideren que és més fàcil que altres construccions menys valorades.
El Concurs de Castells de Tarragona continua sent, o cada vegada ho és més, l’espectacle casteller més gran que tenim; és la manifestació castellera més impressionant, més colpidora, més espatarrant que ens podem imaginar, fins i tot pels seus detractors, que camuflats convenientment, no poden evitar de ser-hi. Que continuï creixent, en aquests moments de convulsió econòmica, és difícil. Es tracta, doncs, de fer-ho encara més bé amb el mateix que tenim. Felicitats, per tot plegat, a l’organització.
Facebook Comments