LA CONTRACRÒNICA. Diada de la Merçè TGN’05

La Diada de la Mercè a Tarragona no és només la diada dels pilars caminant, tot i que és així per la immensa majoria del públic que s’aglutina a la plaça de les Cols i al carrer Major el 24 de setembre. Perquè si no, no s’entendrien les xiulades quan una colla desmunta un peu d’un castell important en una diada àgil de dues rondes. No s’entendria tampoc la gran quantiat de persones que esperen a la plaça de la Font veure els espadats com fan la recta final i directament no pugen a les Cols a veure els castells (cosa que, d’altra banda, és d’agrair en Mercès que cauen en dissabte i que fan que la plaça estigui realment atapeïda).

Però pels castellers no és només la diada dels pilars, que també. I va ser la Colla Jove la que aquesta Mercè ho va recordar a plaça. Una Colla Jove que com confirmava el seu cap de colla, Joan Ramon Ocaña, a Tarragona Ràdio, volia demostrar algunes coses l’endemà d’una diada de Santa Tecla que no va complir amb les expectatives. Volia demostrar, i gairebé ja no calia, que la catedral és de creences liles aquesta temporada. I per posar la cirereta, un dos de vuit amb figuereta, i quina figuereta! Digna d’una acròbata.

Els Xiquets de Tarragona es van prendre la diada amb tranquil•litat, després de les males caigudes de Santa Tecla, i van descarregar el cinc de set i el quatre de set amb l’agulla.
Els Xiquets del Serrallo, encara amb el somriure a la cara després de la recuperació del quatre de set amb l’agulla, van oferir a la plaça de les Cols el tres i el quatre de sis. Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van descarregar el tres de sis i el quatre de sis amb l’agulla. I ja era l’hora dels pilars, i en Pau Alujes, un dels baixos veterans del pilar caminant  dels de Sant Pere i Sant Pau comentava, més o menys amb aquestes paraules, “ja de per sí el pilar és emocionant, però amb tant de públic, quin ambient, fa goig!”

No cal dir que els pilars caminants són una tradició màgica de la qual els tarragonins se’n senten orgullosos i que atrau força aficionats d’altres places. Hi ha moments ben especials, com la pujada i baixada de la catedral (una brasilera no s’ho podia creure dissabte quan li explicaven el recorregut abans de començar la baixada dels pilars), la Baixada Misericòrdia, l’entrada a la plaça de la Font amb l’esclat de l’afició expectant, o els canvis de baix que meravellen el públic com qui descobreix el funcionament de la seva caixeta de música quan li cau al terra i la de tornar a muntar.

Personalment em va impressionar sentir a Roger Guardiola, el jove segon que s’estrenava al pilar caminant de la Jove, quan em va dir que se li adormien els braços durant l’assaig. Tota una prova de resistència física i psíquica que afronten tots els castellers del pilar, i que la Jove va saber resoldre la mar de bé, amb la ja famosa Laís Silva Braga, de cinc anyets, a dalt de tot.
Els Xiquets de Tarragona, repetint l’alineació de l’any passat, amb pare i filla inclosos (el “Kiko” i la Jordina) van oferir un pilar recte i ferm, que traspuava confiança i que va arribar molt ràpid a l’Ajuntament, amb quasi onze minuts, tal i com va cronometrar el company periodista Jordi Suriñach.

El dels Xiquets del Serrallo també  repetia la mateixa alineació de l’any passat i també era una fórmula familiar (amb el Cristian Borràs com a segon i el seu fill, l’Arnau, fent d’enxaneta), i els va funcionar. De fet, als del barri pescador no els cau el pilar caminant des del 1995.

Llàstima el pilar dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau que enguany tampoc ha arribat a l’Ajuntament. Va caure just entrar a la plaça de la Font, quan després de fer un parell de sacsejades amb el pilar aturat, el segon va cedir.
Per acabar aquesta crònica, i tenint en compte una altra de les cares de la Mercè tarragonina d’enguany, voldria dir que si a alguns els traeixen els colors, altres no cal ni que ens esforcem perquè ja ens traeix el cognom. Un professor de periodisme de l’Autònoma ens deia que si volíem ser objectius ens tiréssim pel balcó i quan arribéssim a terra, i només aleshores, seríem objectius perquè ens hauríem convertit en objectes.