Paritat castellera

Personalment, em considero francament escèptic en qüestions com la paritat i la igualtat de gènere. Em fa ràbia el llenguatge políticament correcte (allò de les ‘miembras’ que ara se n’ha parlat tant) i peresa aplicar quotes de representació.

Entenc, però, que de tant en tant s’han de fer esforços en aquest sentit, i una mica ens passa al Quarts de Nou. Malgrat la tan lloada integració de la dona en els castells, el cert és que aquest continua sent un món bàsicament masculí. Potser en algunes colles noves la proporció de dones es comença a acostar al 50%, però la meva impressió és que encara s’hi està molt lluny, especialment en aquelles colles més tradicionals. A més, les dones estan molt limitades a tota una sèrie de posicions i funcions determinades. Per això mateix, la immensa majoria de castellers que apareixen entrevistats a Quarts de Nou en una diada són homes, començant pels caps de colla que, de forma aclaparadora, pertanyen al gènere del pèl al pit i a la barba.

Tot això només és per assenyalar una circumstància que es va produir al Quarts de Nou d’ahir: en la crònica d’una diada vam entrevistar més dones (tres) que homes (dos), jo diria que per primer cop en la història del programa. Va ser en l’actuació d’aniversari dels Castellers de Barcelona. Elles eren dues castellers dels pisos superiors del tronc de Minyons i Barcelona, a més de la cap de colla dels vermells. Ells, els caps de colla de Minyons i Vella (en aquest cas, adjunt). Tres dones (bé, dues noies i una dona) i dos homes. No va ser intencionat, no va ser buscat, va sorgir per casualitat i jo me’n vaig adonar a posteriori, amb la diada ja muntada.

Que haguem trigat tres anys a arribar a aquesta petita fita expressa el que deia abans: que els castells són encara, a dia d’avui, una activitat més masculina que femenina. Que hi haguem arribat, ni que sigui per un dia, i que ho haguem fet sense buscar-ho, és per mi la bona notícia. No es tracta d’aplicar quotes (ni de pantalla, ni de càrrecs), sinó de que la integració de la dona als castells sigui, de mica en mica, més real. Però mentre l’Eva Baró sigui una excepció, la cosa està (literalment) peluda.

 

Anterior articleA propòsit de Mataró
Següent articleA propòsit de Valls
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...