LA CONTRACRÒNICA. La Selva, el “Gamper” dels castells

Any rere any, la diada castellera de La Selva del Camp es consolida com una de les que permeten prendre el pols del panorama casteller a poques setmanes d’iniciar-se l’espetec seriós de la temporada. Ja fa uns anys que Colla Vella dels Xiquets de Valls i Castellers de Vilafranca es veuen les cares a la plaça Major selvatana i aprofiten per fer provatures de coses molt importants que han de venir aviat. Com sempre, es miren de reüll encara que facin veure que ni es fixen amb el que passa al seu costat. Però s’ho miren, i tant si s’ho miren! Algú important de l’Ajuntament de La Selva ha fet un símil entre aquesta diada i el trofeu Joan Gamper del Barça: és una posta de llarg abans de l’inici de la temporada i les coses comencen a anar seriosament.

I no estan sols. Com un ritual, a plaça s’hi poden veure elements d’altres colles de la zona que prenen nota de l’agenda que comencen a marcar rosats i verds. És curiós veure la disposició d’aquests castellers d’altres agrupacions: com sempre, a l’altra punta de la plaça on són les colles, efectius de la Joves de Valls, molt concentrats amb el que passa. Cap al mig de la plaça, veiem un destacament dels Xiquets de Reus que, malgrat haver actuat al migdia a Vic, s’han espavilat a arribar a temps per deixar clar a tothom que la plaça de La Selva es troba, malgrat tot, en territori avellana, en plena comarca del Baix Camp, i que si hi ha una colla referent dels castells en aquest territori és la seva. Ben a prop de les colles que actuen hi ha, a l’extrem dret mirant l’ajuntament i ben a prop del rotlle vallenc, membres de la Jove de Tarragona; a l’extrem esquerre i tocant la pinya verda, castellers dels Xiquets de Tarragona. Ells tampoc s’ho volen perdre: ja que hi ha castells de “pota negra” tan a prop, val la pena ser-hi.

Aquest cop s’especulava que els Castellers de Vilafranca podien dur a plaça el tres de vuit aixecat per sota, i els de la Vella se sospitava que podien exhibir el primer folre d’enguany. Eren prou al·licients per a una diada que, deu minuts abans de dos quarts de set de la tarda, hora prevista d’inici, semblava que no es podria fer per la pluja. Malgrat que l’aiguat es va acabar esvaint i el sol va sortir tímidament cap a dos quarts de set, fins a les set menys deu no vam començar a sentir gralles. Els de Valls engegaven la diada amb un tres de vuit força segur, amb un ritme ràpid i amb algunes de les cares que han fet gran aquesta colla en els darrers anys: cares que eren de nens fa uns deu anys i que avui són homes fets i drets que pugen a quarts amb una seguretat que només dóna portar centenars de castells a les esquenes. En aquesta primera ronda, els de Vilafranca van començar forts: quatre de vuit amb el pilar descarregat, ràpid, amb un pis de terços força aproximat al pilar mentre el castell pujava enmig dels crits del cap de colla. En iniciar-se el descens, la rengla de l’esquerra mirant l’ajuntament es va ajuntar força amb el pilar, fins que quint del quatre i quint del pilar van arribar a tocar-se. El pilar es va mantenir molt ferm, amb un segon que (encara ell!) és un dels castellers més incombustibles de tot el panorama de colles. Els vilafranquins van expressar molta alegria en descarregar aquest castell: sembla que li tenien ganes.

En acabar la primera ronda i en el temps d’espera de la segona és quan la plaça es va omplir de debò. Sembla que selvatans i forasters es van treure el son de les orelles, li van perdre la por a l’amenaça de pluja i es van decidir a treure el nas a plaça. Un símptoma que la por del xàfec havia passat va ser l’aparició de mames i papes empenyent cotxets per tot arreu.

La segona ronda es va encetar amb un petard fort per part de la Vella: en efecte, volien provar el seu primer folre d’enguany, el del dos de vuit. I es pot dir que la prova va ser bona, tot i el resultat final. Quan la torre s’havia plantat amb seguretat, amb dosos col·locats i esperant-se, l’enxaneta va començar a dubtar i va decidir baixar. L’única seguretat que va mostrar la petita castellera va ser la d’enfilar el camí de sortida. Llàstima perquè el castell semblava prou segur. El folre dels rosats, doncs, mostra bones maneres, i segurament la prova de La Selva els haurà anat força bé tot i no haver coronat el castell. Després d’aquesta decepció, els de Valls van decidir calmar els ànims i van fer un quatre de vuit que va requerir una feina intensa en algun dels pisos, especialment el de terços (un dels terços bufava alleujat en ple descens, quan el castell ja es veia completat).

Els de Vilafranca no van tenir compassió després de l’ensopegada vallenca: fos previst o no, van presentar el dos de vuit amb folre: amb rapidesa i un ritme acompassat, la torre va pujar i baixar amb seguretat, amb una bona feina de l’equip femení de canalla, i amb cert patiment al pis de terços. Intencionat o no, va ser una resposta força contundent a l’accident dels vallencs. Però com deia el savi: els castells són així…

En tercera ronda, la Vella va voler tancar la diada amb un valor segur que els pogués treure, d’alguna manera, l’espineta del dos de vuit: van proposar un dos de set que no va tenir cap mena de complicació i que segurament els va permetre corregir algun aspecte dels que no havien funcionat en l’intent anterior que duia un pis més. Els del Penedès van tancar la ronda amb un tres de vuit descarregat sense, aparentment, complicacions.

En la ronda de pilars encara hi va haver “propina” vilafranquina: un pilar de sis marca de la casa, amb el segon de l’espadat repetint exhibició “pilanera”. Per acomiadar-se, una bonica estampa: dos pilars de cinc simultanis dels rosats (un dels quals al balcó) i cinc pilars de quatre simultanis dels vilafranquins.

Una diada per treure algunes conclusions sobre l’estat de forma d’ambdues agrupacions: els verds sembla que han començat a afinar la maquinària; se’ls veu força a to amb el que ha de venir properament. Els de Valls possiblement hagin d’acabar la posta a punt del pom de dalt. Sense ser una diada transcendent, les poquetes coses que es van intuir serviran als respectius comandaments per passar revista a les tropes. I és que el Gamper, sense ser un trofeu de massa nom ni representar massa cosa en les vitrines de ningú, és tot un símptoma per a l’afició. I La Selva, com a símptoma, orientarà molt el treball immediat de les grans colles.

Facebook Comments