LA CONTRACRÒNICA. Aquest any sí. Santa Úrsula’07

Si aquest any un japonès ha vist la diada de Santa Úrsula i no ha rebut un impacte emocional que l’hagi deixat mig trasbalsat, és que això dels castells ja no li arribarà a agradar mai. Quina diada de Santa Úrsula! Hi ha hagut de tot, i tots els elements de la castellística provinents del rerafons romàntic i visceral que han donat cos a aquest món casteller. En primer lloc, òbviament, bons castells, i seguidament estratègia de les colles per a no perdre i, per tant, ganes de guanyar, com ha de ser! Hi ha hagut, doncs, lluita al màxim i, en conseqüència, èpica castellera i enfrontaments i nervis a flor de pell. A mi, que ja m’avorreixen algunes d’aquestes diades artificials, amb o amb sense pretensions, que pul·lulen pel calendari i que més aviat semblen “tallers de castells” o castells d’exhibició, la diada de Santa Úrsula d’enguany m’ha omplert les piles. N’estic tip d’aquestes diades on les colles van a fer “la seva actuació”, com si al costat no hi tinguessin ningú. No, quan una colla fa castells i té al costat una colla del mateix nivell, ha d’anar a guanyar i a donar espectacle; amb seny, és clar. Per això em van semblar fantàstiques unes declaracions que va fer l’any passat, després de la Diada de la Mercè a Barcelona, el Cap de Colla dels Castellers de Vilafranca, Lluís Esclassans, on deia “…jo sempre he sortit guanyador d’una plaça!”. No era xuleria, no era “prepotència vilafranquina” com es va dir, no era menyspreu pel rival. Simplement eren les declaracions d’un casteller que, com diria Beumala, “sap de què va això dels castells”. Sí senyor, com gairebé sempre, a la Diada de Santa Úrsula els castellers de la Joves i de la Vella han anat a guanyar, a donar-ho tot per aconseguir més del que se’n podia esperar, a aprofitar l’error més mínim del rival. Pere Rico, el Cap de Colla de la Joves, ha jugat magistralment l’única mà de cartes de què disposava i, Raül Martín, el de la Vella, ha sabut esperonar els seus per superar moments de desconcert i d’estar contra les cordes, per acabar amb un cop de puny damunt la taula en forma de pilar de vuit. El Rico i el Raül, i per extensió les seves colles, també saben “de què va això dels castells”, especialment quan són a la Plaça del Blat.
Bona elecció de la Vella la sortida de 3 de 9, després del bon bagatge que hi porta aquesta temporada. Calia mirar quin era el pols de la Colla, però també assegurar un mínim de resultats, abans de plantar un 5 de 9 que, si tirat d’entrada no hagués anat bé, els hauria pogut fer sortir de plaça amb castells de vuit. I bona elecció la de la Joves de respondre amb el mateix castell. Calia no quedar enrera en els punts ja a la primera ronda, per mantenir l’esperit combatiu dels camises vermelles intacte. De fet, la Joves, després d’una temporada molt irregular, sabia que se la jugava amb cadascun dels tres castells i, tant per tant, més valia, doncs, intentar-ho amb el tres.
Bon moment la segona ronda per tirar el 5 de 9. Els castellers encara estan frescos i, si la primera ronda ha anat bé, tenen la confiança augmentada. I, després del fiasco en el cinc, bona elecció també la de tirar el 4 de 8 amb el pilar; i descarregar-lo! En aquells moments, la Vella sabia que hi havia moltes possibilitats que una Tripleta acabés donant la victòria i, posats a triar, valia més sortir de plaça amb l’anomenada “Tripleta Vilafranquina”, que puntua més que no pas la clàssica “Tripleta Màgica”, que era la màxima aspiració de la Joves. I, la resposta de la Joves amb el 4 de 9, lògica i correctíssima. Havia arribat l’hora d’aprofitar la primera errada de la Vella i de posar-li pressió situant-se per davant a la diada. I la Joves no va fallar: 4 de 9 descarregat!
Després de la caiguda en el cinc i amb les forces escapçades per a intentar el “coet” del 2 de 8 net a la tercera ronda, la Vella havia de tirar per força el 4 de 9. Era el moment de ser conseqüents amb la decisió de plantar el 4 de 8 amb el pilar com a repetició de la segona ronda i culminar la “Tripleta Vilafranquina” guanyadora. Però, és clar, com deia, ara tota la pressió era al seu racó de la plaça perquè era imprescindible descarregar els quatre pilars si no volien perdre les tres rondes regulars als punts, i haver-se-les de jugar als pilars, on aparentment ho tindrien molt fàcil, però on sempre hi pot haver un ensurt en forma d’enxaneta esporuguida. I la Vella va tenir un altre mal moment, en només poder carregar el quatre. A la Joves li havia arribat l’hora, doncs, de rematar la seva “bèstia negre” a la Plaça del blat, amb l’únic castell que li quedava, el 5 de 8. La responsabilitat, la pressió de tenir el triomf a la mà, no se’ls va menjar, i els camises vermelles van arrodonir un cinc d’antologia. A les tres rondes de castells havien guanyat, tot els havia sortit rodó, però ara s’havien quedat sense munició –tristament la Joves no té cap gran pilar a l’abast-, i només li quedava resar perquè la Vella tornés a fallar amb l’espadat. I el seu Sant gairebé ho aconsegueix.
A la ronda de pilars la Vella va confirmar la previsió i, tot i tenir-ne prou amb un pilar de set, va encarar el de vuit amb folre i manilles. Efectivament, al primer intent l’enxaneta va dir que no hi pujava i, això i les males arts per convèncer-la, van generar, primer, eufòria al rotllo de la Joves i, posteriorment, una trifulga entre les dues colles. I a la Vella només li va faltar això, que algú encengués la metxa del seu orgull, per tornar-hi. I aleshores sí, pilar de vuit descarregat impressionant, majestuós…
Aquest any, a la Diada de Santa Úrsula tothom hi ha guanyat. Les dues colles tenen arguments per sentir-se victorioses, el públic ha assistit a un duel impagable i el Món Casteller ha tingut una altra diada com aquelles que, segons les cròniques, al S.XIX van fer gran la castellística. M’he quedat amb un dubte, però. Per què al final de l’actuació, quan la Joves va fer pujar 10 enxanetes al balcó de l’Ajuntament, ni l’alcaldessa ni cap membre del Consistori no van anar a pouar-ne cap? Vaig sentir, en cercles rosats, que això de fer pujar canalleta al balcó no era típic de Valls… Tampoc no costava gaire fer el gest, i menys després de la “Batalla” impagable que van oferir les colles, oi?