Com era una diada castellera fa 150 anys?

Després de l’assaig del divendres, la colla queda convocada el diumenge a mig matí al lloc de costum per pujar als autocars que la portaran a la vila que els ha contractat prèviament. Poc després de la una s’inicia l’actuació al costat d’alguna altra agrupació. Un parell d’hores després, tot s’ha acabat: els castellers tornen a pujar a l’autocar que els portarà a algún lloc per dinar o, si és a prop, a casa mateix. I fins a la propera sortida.

Aquesta seria la descripció telegràfica d’una sortida estandar d’una colla qualsevol en l’actualitat. Però aquesta mateixa actuació fa uns anys no era concebuda de la mateixa manera, i com més endarrera anem més diferències trobem amb l’actual. L’evolució dels castells no es centra única i exclusivament en les construccions, si no que afecta a tots els nivells de l’activitat. Per això avui volem fer un exercici de memòria per adonar-nos d’alguns d’aquests canvis que ens han portat cap a un model menys participatiu en la festa i amb més connotacions d’espectacle. Vegem’ho.

· ASSAJOS AL SEGLE XIX?

Per una part no cal insistir en la importància dels assajos per afrontar les actuacions amb garanties. Però per l’altre sabem que les colles del segle XIX eren formades per grups de diferents poblacions i amb uns mitjans de transport molt precaris. Llavors, ¿com s’ho feien per assajar i assolir aquells primers castells de nou de la història?. És una d’aquelles preguntes que s’acostumen a fer, però que poca informació tenim per respondre-la. Fins el moment tan sols hem trobat una sola notícia explícita de l’activitat d’assajar, durant la primera època daurada. Correspon als preparatius de les colles vallenques per fer castells de nou per Sant Joan del 1879. El fet devia ésser exepcional ja que apareix com a notícia a la premsa de Tarragona1: “tratan de hacer la de nueve, que es de las más difíciles; al efecto, toda la tarde del domingo último estuvieron ensayándose en el paseo de Capuchinos, ante un gentío inmenso que acudió a presenciarlo”.

Aquesta mena d’assajos públics i fets el diumenge -l’únic dia festiu de la setmana llavors, recordem-ho- ens porten a citar el realitzat pels Xiquets de Tarragona el 5 de juliol del 1926, preparatòri per la seva estrena; o l’assaig dels Nens del Vendrell el dia 10 d’octubre del mateix 1926 i també abans de la seva estrena. Tots aquests assajos tan trascendentals es van fer en diumenge. Per tant, es evident que les colles no tenien les actuals oportunitats d’assaig. Aquesta mancança era solventada gràcies a la diferent concepció d’una sortida. Com veurem més endavant, els castells eren presents en diversos actes i durant diversos dies de la mateixa festa local. Bona part d’aquesta participació no era sotmesa a cap pressió de rivalitat ni exigència -matinades, cercaviles, etc.; era uns bons moments -que no els únics- per fer proves  treure’n conclusions. Com a exemple de la importància que tenien per la preparació de la colla només cal llegir la crònica del Santa Tecla de Tarragona del 1878, quan la Colla Nova de Valls va alçar en dos dies -el 23 i el 24- un total de… 142 castells !!!. Voleu millor assaig?

· ELS MITJANS DE TRANSPORT

Fins l’aparició del ferrocarril, el mitjà de transport per exel·lència eren els carros. Amb tot, no ens hem d’imaginar una caravana de carruatges com les que hem vist a les pel·lícules d’indis per traslladar cent o dues-centes persones. Semblant, però menys, ja que les colles desplaçaven una quantitat de gent compresa entre la trentena i la seixantena de components. La resta, o bé era de la població, o arribava d’altres localitats pel seu compte o s’incorporava en els moments clau de la festa com ara l’actuació central. Tot i així ha quedat escrit la emoció de veure arribar les colles i la seva entrada a la població com un dels moments més entranyables de la festa.

L’arribada del tren a Valls va tenir lloc el 1883. L’any abans, el 1882, hi ha constància d’un accident al Coll de Santa Cristina, quan va volcar un carro que transportava castellers de la colla Nova que es dirigien a la festa major del Vendrell. De segur, doncs, que el nou mitjà de transport començaria a emprar-se ben aviat. A finals del segle XIX es documenten sortides llunyanes que no haurien estat possibles sense aquest mitjà de transport. Un exemple el tenim en la sortida a Mataró el 1899 on ja es parla de l’arribada en el primer tren del dia dels Xiquets de Valls per participar en la festa major de les Santes.

· L’ORGANITZACIÓ DE LA COLLA

Arribats en aquest punt, ens trobem amb una colla castellera que acaba d’arribar a una població, en una quantitat més aviat reduida -hem parlat de 30 a 60 components- i pràcticament sense assajos previs.  ¿Com s’havien d’organitzar per afrontar una actuació d’alt nivell i amb garanties?  Les poques coses que en sabem ens arriben de records, anècdotes i vivències que algú, en el seu moment, va recollir i escriure; tot plegat documentat amb algunes dades aparegudes en arxius o hemeroteques.

Centrant-nos en les poblacions de més afició i tradició ens trobem amb un grup d’aficionats i castellers dirigits per un “cap de colla local” qui s’encarregava de negociar i contractar les colles i organitzar els castellers de la població perque, amb el seu ajut,  poguessin assolir millors castells. A voltes, com és el cas de Tarragona, aquest grup actuava pel seu compte en festes de compromís menor.

En aquests nuclis de castellers escampats per l’àrea castellera, sempre sobresortien algúns “cracs” que acostumaven a esser requerits en moments de gran rivalitat en altres poblacions. També la canalla era cercada allà on fes falta a través d’algun casteller que havia rebut l’avís del cap de colla per que els traslladés a la festa major de torn.

Com ja hem dit i ho tornarem a analitzar, la sortida durava dos o tres dies seguits. A la vigília solament hi anaven els castellers indispensables per saludar les autoritats i fer alguna cercavila. El gruix de la colla es trobava el dia central amb la seva actuació “estrella”. El tercer dia, amb menys pressió, encara es bastien castells prou importants, amb una activitat dirigida mes aviat a recollir fons.

· LA PARTICIPACIÓ A LA FESTA: DELS TRES DIES A LES TRES HORES

Si ens centrem en la típica festa major i bandejem altres sortides més circumstancials com ara algún homenatge o l’enaltiment d’alguna efemèrides, ens adonarem del gran protagonisme que gaudien els castells i la seva gran implicació a la festa.

A grans trets i seguint un model de festa major de la zona on es desenvolupava la major part de l’activitat castellera, podem dir que les colles arribaven a la vigilia al matí. En aquell moment el costum manava alçar les primeres construccions com a salutació de les autoritats de la vila, generalment l’alcalde, fent-se la primera cercavila. Les colles encara no havien reunit el gruix dels seus efectius, que arribarien l’endemà.

El dia central de la festa la activitat castellera començava ben aviat amb la seva presència a les matinades. Alguns programes d’actes, com el de la festa major de l’Arboç del 1877 anuncia que les referides matinades s’iniciaràn a les quatre del matí !, les sis amb l’horari actual. ¿Castells per treure’s la son, doctor Rosset?  En aquesta cercavila s’acostumava a passar per les cases dels administradors, regidors o altres personatges rellevants del moment. Seguidament s’acompanyen a les autoritats a l’ofici i tornen a fer alguns castells en cases benestants amb un doble objectiu: anar-se preparant per l’actuació forta i aconseguir uns diners extres.
A la sortida d’ofici i davant l’ajuntament té lloc l’actuació més destacada de la festa major, al voltant de la qual s’han trobat els castellers, aficionats i incondicionals per garantir els millors resultats possibles.

A la tarda nova participació en el transcurs de la processó amb construccions més modestes.

El tercer dia de la festa s’acostumava a encabir-hi una altra actuació de nivell, la segona en importància, i en la qual, segons el desenllaç del dia abans, es podien tornar a veure grans castells. Existeixen diversos exemples d’extraordinàries actuacions aquest tercer dia motivades pel resultat de la confrontació de les dues colles vallenques, com ara el Sant Fèlix vilafranquí del 1880 o el Santa Tecla de Tarrragona del 1881.

Tot plegat, i com hem dit, una participació intensa i destacada que es traduia en una gran quantitat de castells i oportunitats per l’assaig i per rendibilitzar econòmicament la sortida.

· LA INTENDÈNCIA: MENJAR, DORMIR, ETC.

Una sortida de tres dies implica haver de tenir resolt els aspectes bàsics de qualsevol viatge: tenir el lloc a on menjar i a on dormir.
La primera referència escrita sobre aquest aspecte data d’un llunyaníssim 1770, és a dir, que les condicions encara deurien ésser més dures que les que repassarem tot seguit. En aquell any, segons ha quedat escrit, als castellers s’els hi va donar llenya i palla per les cambrades, és a dir, llenya per fer-se passar el fred -l’actuació va tenir lloc el gener- i coure’s el menjar, i palla per fer-se un bon jaç per dormir-hi. Les cambrades eren dormitoris per a molta gent, com els dels quarters.

Fent un salt en el temps ens situem en l’època en que encara ens han arribat testimonis orals que explicaven les diferents maneres que hi havia d’hostatjar els castellers. Cal tornar a recordar, però, que estem parlant d’un nombre moderat de components. El sistema principal d’allotjament era una combinació entre l’acollida a les cases particulars i la ubicació en hostals i fondes del poble, depenent del grau d’afició d’aquest. El secret d’una bona gestió consistia en acollir el màxim possible de castellers en cases particulars, ja que, en primer lloc, hi havia l’estalvi dels diners de les fondes, i, en segon lloc era sinònim d’una gran quantitat d’aficionats locals; els mateixos que a les actuacions completaven la colla.
Ras i curt, com més aficionats hi havia en una població més castellers es podia fer venir, i com més nombrosa era la colla més bons castells es podien veure.
Els testimonis orals també parlen de la lògica unió entre la direcció de la colla i els caps de colla locals de la població visitada. Aquestes “cimeres”, on es debatien aspectes tècnics i d’organització, tenien lloc a les cases d’aquests darrers, on eren convidats a estar-s’hi durant els dies que durava la festa major.

· ELS DINERS: COM SORTIEN ELS NUMEROS

Finalment donarem quatre pinzellades a l’aspecte econòmic d’aquestes sortides. A partir dels anys 30 del segle XX s’ha localitzat abundant informació sobre el sistema de contractació de les colles. Aquestes negocien amb la entitat de torn -administradors, ajuntament, comissions de festes, etc.- els dies, el nombre de desplaçats i els castells amb la quantitat a percebre. Podem dir que aquesta part de la història ens comença a ser familiar a tots: buscar l’equilibri entre el compromís de la plaça, la quantitat de gent desplaçada i els diners en joc. En la negociació també apareixen altres aspectes com ara concretar qui s’en fa càrrec de la manutenció i qui ha de pagar els grallers, per posar un parell d’exemples.

Però, a banda d’aquesta primera font d’ingressos, les colles tenien encara un parell de maneres més d’augmentar les entrades.  Pel que diuen algunes informacions trobades, els diners acordats eren del tot insuficients per cubrir les despeses de la colla. Conscients d’això i a fi de no carregar més les escurades butxaques de les entitats i administracions, aquestes donaven permís per que la colla visités les cases de families benestants de la població. Al seu devant alçaven un castell, principalment un pilar, per que l’enxaneta fos recollit per la família, la qual, li gratificava aquesta atenció amb diners.

L’altre font d’ingressos era el llevant de taula, ben present encara en el record de gent de mitjana edat. Consistia en passar per les cases, acabada l’actuació principal del dia central de la festa, a l’hora de dinar a demanar la voluntat. Les colles gaudien de la complicitat d’algun personatge de la població que els acompanyava i els indicava quins eren els millors llocs per visitar.

Diners acordats, gratificacions i llevants de taula eren les tres fons d’ingresos per a uns castellers que aquesta activitat els ajudava a viure. No es pot parlar d’una professionalització en el sentit més estricte de la paraula, entre altres coses per què l’activitat castellera no durava tot l’any ni es guanyaven suficients diners per viure’n d’això, però necessàriament la gran quantitat de dies que els castellers eren fora de casa i que la seva major part eren dies laborables havien d’ésser compensats econòmicament per no malmetre encara més aquelles fràgils economies familiars.

Acabat aquest repàs, cadascú podrà fer-se una mica més d’idea dels canvis experimentats en una sortida d’abans i una d’ara, i trobar coses millors, pitjors, o, senzillament,  diferents.

Facebook Comments
SHARE