Xiquets de Tarragona i Castellers de Barcelona van protagonitzar, aquest diumenge, una actuació a la plaça del Rei de Tarragona, juntament amb els Xiquets del Serrallo. A més tarragonins i barcelonins havien coincidit en la setmana anterior a convocar la premsa per presentar el seu plantejament per aquesta temporada. Tinc la impressió de què ratllats i vermells tenen força coses en comú. D’entrada, són companyes de generació –només un any de diferència entre el naixement d’una o altra- i, tot i que això per alguns pugui semblar anecdòtic, les situa entre les agrupacions més veteranes de l’actualitat, i dins el reduit grup de colles nascudes abans de la transició política, la qual cosa té una gran rellevància. A més, són dues colles que han arribat a un nivell similar. Finalment, també la seva situació actual té elements comuns: les dues van tancar en positiu la temporada 2007 i per tant encaren la nova temporada amb un optimisme moderat.
En el cas dels Xiquets, el 2007 va certificar uns anys de bona feina que potser no havien donat resultats espectaculars. Ara hi ha cap de colla nou, Jeroni Bru, que dijous passat va plantejar clarament quin és l’objectiu principal per aquest any: descarregar en la mateixa actuació el tres de nou amb folre i el cinc de vuit –aconseguits per separat l’any passat-. Sumant-hi el dos de vuit amb folre, això suposaria la millor actuació de la història dels tarragonins (cal recordar que el 1999, quan van descarregar tant el castell de nou com el cinc de vuit per Santa Tecla, no van poder aconseguir, en canvi, un tercer castell). Bru també va explicar que es treballarien altres castells (quatre de nou, estructures amb pilar), però sembla que la prioritat és clara. D’altra banda, també va anunciar la voluntat d’arribar a Sant Magí –cita en la que darrerament provaven el primer dos de vuit amb folre- ja amb algun castell superior al tres de vuit, que podria ser aquest mateix dos… o el cinc. Això resulta especialment interessant perquè si bé per als Xiquets les diades en què es poden plantejar un castell de nou al llarg de la temporada són poques, sí hi ha més marge per al cinc de vuit (el 1999 en van fer cinc). Queda pendent ampliar un calendari que continua pràcticament restringit a Tarragona i les places més pròximes: després de la gran temporada passada no han aconseguit fer forat en més actuacions de prestigi, una qüestió que han de plantejar-se.
Pel que fa als Castellers de Barcelona, els resultats del 2007 no van ser tan bons, però en canvi es venia d’una dinàmica negativa les temporades anteriors. Així, els vermells van poder aturar aquesta davallada de resultats i fins i tot remuntar-los: el 2006 no havien aconseguit completar cap torre de vuit; l’any següent ho van fer en quatre ocasions. Eva Baró, que continua com a cap de colla, espera que aquesta recuperació es consolidi i ampliï i que no hagi estat circumstancial. En aquest sentit, els barcelonins tenen l’avantatge sobre els Xiquets que, a priori, semblen capacitats per plantejar-se tant el tres de nou –castell que van fer entre el 2000 i el 2005, amb sis de descarregats- com el quatre de nou –carregat l’any passat-. Tot i això, la prioritat és consolidar el resultat pel que fa a castells de vuit. Els barcelonins també s’han proposat insistir en un pilar de sis que els pugui obrir les portes a altres construccions. Val a dir que els vermells han carregat tant el pilar de sis com el de set, però no han completat cap dels dos.
Les presentacions a la premsa que van fer cada colla reflecteixen diferències entre les colles: en el cas dels Xiquets va ser la clàssica roda de premsa resolta en quinze minuts, mentre que els barcelonins van fer una convocatòria amb format de sopar-trobada. I quan parlo de diferències no em refereixo tant al fet que els periodistes, a Barcelona, fóssim obsequiats amb unes racions de marisc que ratllaven gairebé el suborn, sinó al resultat de cada convocatòria: a Tarragona tots els periodistes érem locals, i el menda era l’únic “especialitzat”; mentre que a Barcelona tots els periodistes assistents érem especialitzats, i ningú treballava per mitjans locals. Això el que posa de manifest és un tret que singularitza els Castellers de Barcelona no ja respecte els Xiquets de Tarragona, sinó respecte la pràctica totalitat del món casteller: l’absència d’una premsa local lligada a la colla.
Efectivament, els Xiquets –o qualsevol colla de Tarragona- saben que, en funció dels seus resultats, poden tenir més o menys presència en el Quarts de Nou o a les pàgines de l’Avui. Però a més a més tenen assegurada una certa quota de presència a Canal Català Tarragona, els gratuïts de la ciutat, la ràdio municipal… Això es repeteix, si fa no fa, amb totes les colles. Vilafranca “treballa” les relacions públiques a nivell nacional, però també amb els setmanaris locals. El problema dels Castellers de Barcelona és que el seu àmbit local, que és la ciutat de Barcelona, no té pràcticament mitjans estrictament locals: si volen sortir al Quarts de Nou o a l’Avui, han de competir amb la resta de colles, incloses les que són més potents. Però no tenen el diari, setmanari o programa de ràdio local.
Això que els passa a nivell mediàtic, sembla, també els passa en altres nivells: des de la interlocució amb empreses i administracions a plantejar-se campanyes de presència a escoles o de lligams comercials. Perquè el seu espai local és una ciutat d’un milió i mig d’habitants. Es pot argumentar que aquesta problemàtica afecta a totes les colles de la ciutat, i probablement fins a cert punt és així, però també crec que les colles que estan vinculades –començant pel nom- a un barri o vila tenen més possibilitats d’actuar a un nivell local. Lògicament, més possibilitats com més aquest barri funcioni com una entitat local real. Per exemple, els Castellers de la Vila de Gràcia, si més, disposen d’un programa a la ràdio local que ja arriba als deu anys –d’aquest aniversari, per cert, en parlarem aviat-.
També és cert que ser “la colla de Barcelona” –o, com proclamava una pancarta de fa uns anys, injustament criticada al meu entendre: “la colla de la teva ciutat”- aporta unes potencialitats i possibilitats grans, i dóna als vermells una enorme visibilitat, per exemple a nivell internacional. Si algú des de l’estranger busca informació sobre castells és molt probable que acabi contactant amb aquesta colla. Com aquestes potencialitats es poden aprofitar en la feina del dia a dia, en qüestions tan complicades com trobar canalla? Això, em temo, ho ha de resoldre la mateixa colla. Al cap i a la fi, són Castellers de Barcelona per elecció pròpia, tant a nivell individual com a col·lectiu.
El que vull dir és que tan erroni seria compadir els Castellers de Barcelona –“pobrets, que estan en una ciutat massa gran”- com pensar que són uns privilegiats –“és clar, com que porten el nom de Barcelona”. Deixem-ho en què les circumstàncies en que es desenvolupa l’activitat castellera a Barcelona són diferents a les de la resta del país i que aquesta diferència arriba al seu extrem en el cas dels Castellers de Barcelona (per comparació a Sants, Gràcia, etc.).
(Per cert, a aquesta conclusió ja hi han arribat molts altres abans que un servidor. Per exemple, l’historiador i membre dels CB Claudi Dòmper, que en va fer un desenvolupament molt interessant i francament divertit a unes jornades lligades al concurs que vaig organitzar fa quatre anys. Les ponències finalment no es van publicar, la qual cosa va ser una llàstima especialment en aquest cas)
