LA CONTRACRÒNICA. Amb un parell… La Selva’07

La diada de la Selva del Camp no començava a les sis de la tarda, sinó a dos quarts de set. Algú (potser interessat a assegurar-se que aquest cronista arribés puntual a plaça) m’havia informat malament. Però tant se val. Arribar a tres quarts de sis de la tarda a la Selva em va servir per recórrer, tranquil·lament, els carrers deserts del centre en conversa amigable amb el company de Catalunya Ràdio: sense voler-ho, ja fèiem una parella, en aquest cas de persones. La primera parella de les diverses parelles de fets que anirien marcant la tarda castellera. Ara érem una parella que feia un passeig que servia per redescobrir la bellesa primaveral d’un poble encara sotmès a la migdiada del dinar de festa major.

Castellers, cronistes, veïns del poble i aficionats d’altres colles anaven omplint, poc a poc, una plaça que ha esdevingut per mèrits propis una de les més clàssiques dins la “fase prèvia” a l’esclat casteller estiuenc. Sense una diada com aquesta no s’entendrien moltes de les coses que passen per Sant Joan a Valls. I per això, intuïm, no eren pocs els castellers aplegats a plaça.

Al despatx de l’alcalde es vivia un fet poc relacionat amb els castells, però històric: l’alcalde sortint després d’un grapat d’anys (ara en funcions) compartia el despatx amb altres persones, entre elles l’alcalde electe. Dos alcaldes per a una diada de dues grans colles…

Sigui com sigui, a dos quarts de set (minut amunt, minut avall) la Colla Vella va començar a organitzar la pinya del seu tres de vuit, castell que obria plaça. Un tres de vuit per començar, ni més ni menys, i que va mostrar molt bones maneres. De fet, quan s’ajunten la Vella i Vilafranca, tots dos en una plaça, pot passar de tot. I l’aposta rosada va tirar amunt amb seguretat i valentia. Un tres molt parat, ferm, que va significar una primera mostra de força dels vallencs. N’havien de venir més.
Mentre la plaça gaudia de la descarregada del castell, em venia al cap com aquesta colla ha sabut anar fent pedrera i donant continuïtat als seus castellers: alguns d’aquells marrecs que formaven part d’un dels poms de dalt més excel·lents que s’han vist en la història dels castells ara són homes fets i drets i han anat baixant de pisos per esdevenir algunes de les peces fonamentals de les estructures de la Vella. I passa una cosa semblant amb els Castellers de Vilafranca. Entre els artífexs del disseny i l’estructura actual d’aquestes dues colles cal comptar-hi una parella de noms: Francesc Moreno “Melilla” i Joan Romero “Juanatxo” que ahir, com anys enrere, eren a plaça liderant els castells de les seves colles. El seu lideratge continua ben viu, i a l’hora de tirar amunt les construccions les seves indicacions continuen formant part del ritual.

En resposta a la presentació vallenca, els verds van oferir també un esbelt i segur tres de vuit (ja teníem, doncs, un parell de tresos de vuit), i seguint amb allò que dèiem sobre la renovació de pisos, detectàvem la gran feina d’un dels quarts, a qui identifiquem com l’enxaneta d’aquell mític primer tres de deu amb folre i manilles que van carregar, ara ja fa uns quants anys, els vilafranquins.

La segona ronda, com diria Serrat, va ser un “teva-meva amb dedicatòria”. A la Colla Vella es té molt clar que els castells els fa tota la colla. No només els qui apreten i aguanten des de baix. No només els qui pugen. Fins i tot els grallers són fonamentals: quan el dos de vuit amb folre que obria la segona ronda va començar a patir, l’enxaneta va expressar dubtes, agafat al seu dos, però els grallers, més vius que la fam, van començar a fer el toc de castell coronat, de manera que l’enxaneta no semblava tenir més sortida que fer els passos de rigor. I renoi si els va fer! Amb les dents apretades, els terços i el conjunt del tronc va demostrar l’art de fer castells dels vallencs. Castell descarregat, sí senyor. Amb tanta alegria que algun dels rosats dedicava el castell a la plaça.
La rèplica verda no va trigar (déu n’hi dó l’agilitat de la diada). Un quatre de vuit amb el pilar, amb l’estructura del quatre força tancada per dalt, servia per seguir donant nivell i qualitat a la diada. Una altra anècdota amb la canalla havia de marcar el castell: en començar a descarregar el pom de dalt, el quint o dos del pilar encara no s’havia col·locat: ja baixava el dos del quatre i no l’esperava ningú al pilar! Però en una maniobra rapidíssima, el quint del pilar va agafar la posició provocant un esbufec de tranquil·litat a la plaça.

Més teca: cinc de vuit per tancar l’actuació de la Vella. Com en altres ocasions, aquesta “catedral” es va descarregar a la vallenca, amb punt d’honor, amb voluntat i molt d’ofici, amb una rengla molt castigada però, al capdavall, resistent a qualsevol intent de caiguda. Amb un parell! Molta de la feina, un cop més, es pot atribuir a la valentia i rapidesa de la canalla: poden canviar les generacions, però les maneres semblen mantenir-se fidels a la marca d’origen.

En tercera ronda, un folre força compacte de Vilafranca va donar cobertura a una torre de vuit molt segura, que esdevenia la segona de la tarda.

Com la resta de castells d’uns i altres, sembla que aquesta gran actuació la podrem veure ben aviat amb un pis més. En ronda de pilars, els verds van presentar el de sis (com si res) i els vallencs un de cinc i dos pilars de quatre. Es pot trobar, a aquestes alçades de temporada, una plaça on es vegi una actuació de vuit com la de la Selva? Costa molt. Doncs aquesta plaça ho va tenir, i no només això: amb dos alcaldes al balcó!

Facebook Comments