TARRAGONA 1802 (i II)

Tarragona 1800
Pere Ferrando ha redescobert fa poc una crònica més substanciosa sobre l´estada del rei Carles IV a Tarragona al llibre Puerto de Tarragona. Acontecimientos notables en su construcción (1802-1829) de l´historiador i arqueòleg José Sánchez Real . Es tracta d´un relat de l´època del doctor Pau Domingo Arnau, aleshores beneficiat i advocat fiscal dels tribunals eclesiàstics de Tarragona, segons aclareix Josep M. Recasens Comes, prologant Sánchez Real. El document pertany al desaparegut Institut d´Estudis Tarragonins “Ramon Berenguer IV” i Sánchez Real va custodiar-lo entre el 1974 i el 1995, fins que li va sorgir l´oportunitat de publicar el llibre. El fons del “Ramon Berenguer IV” és a l´Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona avui dia, segons tenim entès.
El manuscrit de Domingo està estructurat en deu parts, una de les quals, la titulada “Danzas populares”, s´esplaia amb “las públicas demostraciones con que celebraron los gremios de esta Ciudad […] acudiendo con las divertidas danzas populares, con que desde tiempo inmemorial acostumbró Tarragona solemnizar la entrada de los Príncipes, y Prelados de su Iglesia”. Els exercicis i els actors en el seguici de benvinguda als monarques que s´hi enumeren coincideixen amb els dels dos relats mencionats anteriorment, tret que incorpora al gremi de paletes “con la festiva danza de las Gitanas”.
Bé, també hi ressenya l´actuació d´uns balls de Valencians: “Amás de todas estas quadrillas, se veían otras muchas que llaman danzas de Valencianos, que valieron brincando ‘motu propio, et de plenitude bonae voluntatis’, como por via de supererogación, y para sainete de las fiestas; ocupándose principalmente en la plaza de San antonio en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más; representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ò aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo: / Qui manibus magnum rescindere Coelum / Aggressi, superisque Joven detrudere regnis, / Tentavere humeris monti superaddere montem, / Pervius ut fieret congestis molibus Ather. / y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a proposito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fàbrica de estas torres de Babél, su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio”.
Aquestes ratlles es revelen de lectura obligada per interpretar la gènesi dels castells, atesa la informació que desprenen, com molt bé ha escrit Ferrando; pel fet de redactar-les un erudit amb perspectiva -no va involucrar-se amb el fer del poble menut- i amb ganes de relatar el fets més rellevants.
D´entrada, recalquen que el súmmum de les manifestacions festives (“para sainete”) del poble ras durant l´arribo dels monarques no va resultar la intervenció programada de les danses a cura dels gremis locals, sinó diversos balls de Valencians, presents a la cita de manera espontània (“motu propio”) i, es reitera, per pròpia iniciativa (“de plenitude bonae voluntatis”). Els Valencians, però, van comptar amb el vist-i-plau de les autoritats (“como por via de supererogación”), havent-se esvanit el rebuig de les darreres dècades.
Ferrando ha incidit en això últim. Que, obressin allà on se´ls manés; primer al portal de Sant Antoni, per animar al públic expectant i rebre als monarques, i després davant l´hostatge d´aquests darrers, per acabar d´honorar-los. Però, a canvi, que, poguessin voltar per la ciutat al seu aire durant les estones no reglamentades.
Domingo també ho explicita, dient que van exhibir-se “principalmente en la plaza de San antonio”. Això delata que també van fer cap a d´altres escenaris. Una prerrogativa que el mateix Ferrando ha reconegut característic dels castells al llarg del temps; fins fa no massa dècades. Les colles, integrades per gent humil, resseguien una població, entre actes protocol•laris, mirant de fer bossa. Una fórmula que havia resultat molt efectiva a Tarragona; la rellevància de les seves activitats administratives, artesanals, comercials i número d´habitants, per la seva condició de capital i port marítim, possibilitava un llistat extens d´indrets sucosos.
Ferrando també ha subratllat que Domingo mencionés els Valencians a banda de la resta d´exercicis de seguici. Aquests darrers, s´hi insisteix, sí convocats per les autoritats i tots ells representant un segment de la població, a un gremi. I també, que cap gremi tingués cura dels Valencians; ni tan sols el “de Labradores y los de Pescadores y Navegantes”, que els van interpretar, a hores d´ara, almenys d´ençà del 1827 (AHMT).
Això darrer duu a pensar que aquests Valencians eren forasters, arribats a Tarragona atrets per la previsible bossa dels llevants o per atansar-se excepcionalment a prop d´uns alts dignataris; com a la resta de gent, la proximitat física els devia fer somniar la reducció de les distàncies socials, ni que fos per un moment.
Ferrando, sense esmentar-ho, també ha insinuat que fossin forasters, en constatar la confrontació de Valencians de poblacions diverses en altres cites de l´època, un fet gens estrany atesa l´estesa de formacions arreu del territori abans de la preponderància de les dues colles de Valls. Seria extraordinari que uns veïns, tarragonins, estructurats en colles de Valencians, campessin al marge de l´entramat de relacions ciutadanes. A Tarragona, com a d´altres ciutats, tothom pertanyia a un cós i aquests s´encaixonaven dins d´una jerarquia ascendent i processional, que s´exterioritzava en les desfilades urbanes i les processons solemnes. En aquesta xarxa social, la gent d´oficis manuals, insitim, aplegada per gremis i encarregada d´exhibir exercicis als seguicis festius des de l´Edat Mitjana, defenia gelosament el seu territori: el seu monopoli de treball i les seves responsabilitats ciutadanes.
Domingo també va entretenir-se a descriure les evolucions dels Valencians. D´aquests cal recordar abans que guarden significats diferents en funció de l´època i el lloc. Poden al•ludir, generalitzant, a un aplec de danses que finalitzaven amb l’aixecament d’una torre humana; aquesta versió ha estat revivificada en els nostres dies. O als castells durant bona part del segle XIX, sorgits de la manifestació anterior per un procés paral•lel d’anul•lació dels quadres de ball i de potenciació de les construccions hominals.
Domingo va matissar que els Valencians del 1802 van obrar “brincando”. Un verb ambigu en aquest cas, doncs, tan pot referir-se als bots dels passos de dansa, com als per enfilar-se o baixar d´una construcció, com Ferrando ha comentat.
La seva descripció de les construccions humanes (“la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros”) és més diàfana.
Però Domingo no va estar-se de manllevar mots d´altres, seguint una norma de l´època. A l´hora d´interpretar-ne la significació, va copiar fil per randa la descripció del ball de Titans, també l´anomena, de Juan Francisco de Masdeu Montero (Palerm, Sicília, Itàlia, 1744 – València, 1817) del volum III, del 1784, de la seva Historia crítica de Espanya y de la cultura espanyola en todo género: “representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ò aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo”. De fet, els del paràgraf anterior són refregits de la mateixa obra de Masdeu.
La utilització del nom mitològic “titanes”, que el gremi de mariners de Tarragona s´encarregués de representar el ball de Titans abans d´assumir el de Valencians, almenys, des del darrer terç del segle XVI, i que Masdeu hi assenyalés la plantada de torres humanes van induir erròniament a creure el ball de Titans com a antecedent dels castells. A hores d´ara és més plausible considerar que Masdeu, no massa versat en les tradicions de casa nostra, va parlar del ball de Titans tenint en ment el de Valencians. O va anomenar els Titans per justificar una significació mitològica a les construccions dels Valencians –la citació de referències mitològiques era habitual a l´època- i alhora obviant a aquests darrers. Fos com fos, la notícia de Masdeu ha d´encabir-se pel ball de Valencians, doncs, els ball de Titans no contemplava l´execucció de torres hominals. Dit d´una altra manera, el ball de Titans no és cap predecessor dels castells.
Jordi Bertran ha establert de què anava en realitat el ball de Titans fa uns anys: “eren una mena de màscares o capgrossos, el nombre dels quals oscil•lava entre el centenar dels anys més esplendorosos i els quaranta-dos de 1756, que executaven una dansa de carrer que no tenia res a veure amb l´art de l´aixecament de construccions humanes. Aquestes màscares representaven uns personatges o animals mitològics que a mode de nanos o caparrots haurien estat inspirats en la mitologia grega per les tendències renaixentistes del XVI. En realitat els Titans eren els dotze déus fills d´Urà –déu del cel- i Gea –deessa de la terra-, que han estat interpretats  com els déus de les estrelles del firmament, el bastiment del qual seria el resultat del titànic esforç d´uns inmortals” (J. Bertran: 2005).
Reprenent el fil de les construccions dels Valencians al 1802, que Domingo en parlés com d´“aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo” dóna a entendre que aleshores encara s´estava en l´etapa de les estructures piramidals esgraonades, com si fossin zigurats humans, on cada pis encabia menys components que l´inferior i el del capdamunt un de sól, com Ferrando ha apuntat recollint la teoria dels “sostres de gent” de Joan Climent (El Pati: 2006); que Joan Bofarull ha establert paral•lelament seguint una altra línea de treball i termes (J. Bofarull: 2007). De fet, és la fórmula universal de construcció de torres humanes, tret de la de la suma de pilars dels nostres castells.
El zigurat és un temple de l´antiga Mesopotàmia amb forma de torre o piràmide esgraonada, construït a base de plataformes superposades de dimensió menor a mesura que l´altura augmenta, i que hom ha identificat amb la bíblica torre de Babel. La torre de Babel és un temple-zigurat de la ciutat mesopotàmica de Babilònia que simbolitza l´arrogància de l´home; en pretendre conquerir el regne del cel amb aquesta construcció terrestre.
Domingo, recorrent als seus coneixements mitològics i bíblics, com d´altres intel•lectuals coetanis, també lliga les torres dels Valencians amb Mesopotàmia: “los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fàbrica de estas torres de Babél”. “Nembrods”, segons el llibre del Gènesis i d´altres relats, és el rei mesopotàmic Nemrod, primer gran monarca de la història, després del Diluvi Universal, besnét de Noè i suposat inductor de la torre de Babel.
Domingo, tornant a Tarragona, també va concretar els pisos d´alçada de les torres dels Valencians: “hasta el número de siete, y a veces de más”; casualment, algun zigurat constava de set terrasses superposades amb un templet al capdamunt.
Ferrando, basant-se en les investigacions de Climent, ha mostrat la seva sorpresa que s´assolissin torres de més de set pisos. Notícia que ha posat en quarantena sabent que els cronistes inexperts solen no clavar l´altura real i, sobretot, per haver situat el sostre de les construccions entre els sis i els set pisos en l´etapa dels zigurats humans; per la seva dificultat, perquè requerien la intervenció de molts components -i no tothom a plaça n´era expert- i constatant que el llistó sí va pujar-se fefaentment amb l´adopció de la idea vallenca de sumar pilars.
Per acabar i retenint un comentari de Xavier Brotons, també és destacable que Domingo s´adonés del risc que assumien els Valencians -i els espectadors també-, encara que relativitzés les incidències possibles per la competència dels actors i la ritualitat ja assentada (“el estar acostumbrados á mirarlo”) de la manifestació: “y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a proposito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, […] su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio”.
Facebook Comments