LA CONTRACRÒNICA. Tres reflexions (potser) incomodes. Festa Major Terrassa’05

Arriben aquestes reflexions potser massa tard, circumstància que m’obliga en primer lloc a demanar disculpes. Fet l’acte de contricció, passo a exposar les meves notes.
Primera reflexió. Si això és una contracrònica, val a dir que la diada de festa major de Terrassa també va tenir una contradiada, en aquest cas a Vic. Un cartell similar, i a priori fins i tot més atractiu, a la capital osonenca, deixava els aficionats un cop més amb el dubte de quina havia de ser la plaça a visitar. En una d’aquelles ironies tan pròpies del món casteller, la situació –per segon any consecutiu- recordava la que en temporades anteriors s’havia donat amb Santa Úrsula-Sant Narcís.
I també en aquest cas es va acabar imposant la diada “tradicional” (Terrassa, of course). Es va imposar quant al resultat casteller (si bé podia haver estat a la inversa) i, encara més clarament, quant a ambient, públic, caliu i altres elements que són tan o més imprescindibles. Que no s’ho prengui malament  ningú a Vic, però “competir” amb la festa major de Terrassa és molt competir. Algú suggeria la possibilitat que la diada vigatana es fes el mateix cap de setmana però dissabte al vespre, de manera que fos possible per als malalts assistir a les dues actuacions. No és mala idea.
Segona reflexió. De les sis colles participants en les dues diades (que potser podríem considerar una sola diada però “jugada” de forma simultània en dues places diferents) només una va complir totalment els seus objectius. No per casualitat aquesta colla van ser els Capgrossos de Mataró, caracteritzats per buscar les màximes garanties en els assajos. La torre de nou de Vilafranca, al dos de vuit matalasser, fins i tot la torre carregada pels Minyons tenien en comú que els faltava aquella mica més d’assaig, una prova més segura. Les colles es refien de la qualitat i experiència dels seus  castellers (no només els de tronc, sinó també els de folre, manilles i cos central de la pinya), que, per dir-ho vulgarment, tenen el cul pelat de fer aquests castells, i es plantegen determinades construccions amb una qualitat d’assaig inferior a la que anys enrera haurien considerat imprescindible. Terrassa/Vic va demostrar que això no sempre dóna bons resultats. I que no s’interpreti com una crítica a les colles, que probablement tenien prou motius per programar els seus castells, sinó com una simple constatació de la realitat.
Tercera reflexió. La festa major de Terrassa pràcticament va coincidir amb el final de les celebracions dels 25 anys dels Minyons. L’acte oficial de clausura va tenir lloc aquest passat diumenge, i a un servidor com a mínim li va servir per a constatar algunes de les coses que ja fa temps que pensa. Des del sud, els Minyons han estat i són percebuts sovint amb una mescla de fascinació, horror, enveja i indignació a parts iguals, com si fossin meitat dimonis meitat àngels. En aquest sentit, la posada en escena de l’acte de clausura va respondre perfectament a l’estètica i ètica minyonaire: trencant amb qualsevol formalitat, la majoria de membres de la colla hi van assistir vestits de casteller –hi havia prevista una actuació just abans-; de la presentació se’n va encarregar un suposat inquisidor encarregat de “jutjar” si els Minyons havien d’anar a la foguera; i els diferents discursos (brillant Falcato) van ser una suma de visions més o menys personals i ben poc institucionals. Però fixem-nos que ja parlem d’un estil, d’una manera de fer determinades, d’una colla que posseeix els seus propis mites, els seus gurús, els seus dimonis i fins i tot els seus bufons (no me’n facin parlar). Un discurs propi -com tots, autocomplaent, autojustificador i també autocrític- extremadament elaborat. Una tradició, en definitiva.
Diguem-ho ben clar: els Minyons ja són, de fa temps, una colla tradicional.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...