LA CONTRACRÒNICA. Verde que te quiero verde. L’Arboç’04

Ai, ai, ai, que aquest any els verds golejen per Sant Fèlix, s’enduen el Concurs en tres rondes i, si ens descuidem, guanyen fins tot el campionat de mus intercolles.

Això és el que jo –i crec que molts altres- pensava aquest diumenge a l’Arboç, veient com els Castellers de Vilafranca descarregaven, aparentment sense esforç, la tripleta, mentre la Vella s’ensorrava literalment en el quatre de nou amb folre i arribaven notícies d’Igualada que deien que Joves i Minyons havien despatxat la diada com si fos pur tràmit. Evidentment, tot és matisable (que si uns només fan grans castells si tenen colles amigues o guiris als que enganyar prometent-los una “unforgettable experience”; que si els altres tornen de vacances; que si hi ha lesionats…) i encara queda molta temporada per endavant, però les estadístiques –i les sensacions a plaça- ho deixen clar: de moment, aquesta temporada no hi ha color. Vaja, només n’hi ha un.

En aquesta línia de pensament únic potser hi influeix el fet que m’he despertat tard i tot just he tingut temps de córrer cap a l’Arboç en el meu bòlid, les qualitats del qual ja han estat ressenyades en alguna altra contracrònica d’aquest web. En el procés, això sí, descobreixo que les autopistes són un timo: viatjant des de Tarragona per l’N-340, a una mitjana de 80-90 quilòmetres per hora, només el maleit semàfor de la Gornal m’impedeix d’arribar en trenta minuts de rellotge. Això sí, trigo gairebé deu més a trobar aparcament. Està tot ple. Deuen ser els Capgrossos que, com tothom recordarà, era la colla amb més efectius a plaça a la Bisbal.

Quan arribo a plaça hi ha els diables amb els seus versots. Algú els ha sentit mai començar? Algú sap realment quant duren? Voleu dir que no els posen ja la nit abans? Mal que mal, almenys aquests saben sortir-se de la cantarella característica (“nananinonananana, nananinoninonana”) que et persegueix en malsons durant les setmanes posteriors a Santa Anna. I els versots ens fan notar que, efectivament, han desaparegut aquells cables tan característics que creuaven de costat a costat. La plaça, plena. El termòmetre de la farmàcia marca uns 30 graus, un amunt o avall, però el rellotge va amb un quart d’hora de retard. Comença l’actuació. Els verds, pim, pam, pum. I a la ronda de pilars, pom. Almenys els ha caigut el pilar de salutació.

Tot un detall. La Vella… ai, la Vella! Aquest any no troben, no s’hi troben. Ja em perdonaran, però el tres i el quatre de vuit, com el dia abans al Catllar, lletjots, lletjots… Tot el contrari que els de la Jove de Tarragona, recuperant la condició de finos estilistas, elegants i sobris. Bromes a banda: el que els liles han fet en quatre dies és molt important. Esperem que, malgrat tot, només sigui el preludi. I a la simpàtica colla local la podríem convidar com a tercera agrupació per Santa Tecla, que almenys saben que l’acotxador (a l’Arboç li diuen cassola?) ha de quedar en posició horitzontal respecte el terra, i no en diagonal.

Així, l’actuació discorre agradable. Minyons i Jove estableixen un duríssim pols mediàtic presentant un personatge d’”El cor de la ciutat” cadascuna. Els locals parteixen amb avantatge perquè porta camisa de la colla, mentre que la dels tarragonins tan sols és mare de canalla. Els del Cós del Bou, però, acaben imposant-se gràcies a la pamela de la mare en qüestió, que es converteix en una de les principals atraccions de la diada. Vaja, jo, que la gana ja em comença a anular els sentits, estic a punt de donar-li una mossegada pensant-me que el que porta al cap és massa de pizza. També hi ha Carod, però com que aquest any no hi ha eleccions, els diaris de Barcelona no es tornen bojos per fer-li la foto amb camisa. De sobte, un senyor d’edat interromp una conversa entre dos castellers de la Jove per a dir que Valencia, el nou porter del Nàstic, res, que millor Felip. Em diuen que és Sadurní, l’ex del Barça. Vaja, avui això está ple de famosos. I llavors me n’adono: i els Capgrossos? On són? Serà possible que finalment no hagin vingut?

Finalitzada la diada, dinar força multitudinari en una terrasseta. M’agradaria dir que la tertúlia castellera centra totes les converses, però el cert és que, al meu costat, un excap de colla i un periodista ara a la reserva, tots dos de prestigi, discuteixen abraonadament sobre quina és la cançó de l’estiu i acaben entonant a duo la de Dragostea Dintei. Comprendran que protegeixi la seva identitat. Carajillerisme extrem. Jo demano un Magnum Noir i em porten primer un Magnum Nuts i després un Magnum Frac. Donat l’èxit, jo també m’aboco al carajillo de maria. I a passar-la.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...