LA CONTRACRÒNICA. Sant Fèlix 2004

2004-08-30 Vilafranca del Penedès, Diada de Sant Fèlix

	Colles	Punts	Actuació
	C. Vilafranca		Pde5, Pde5cam, 4de9fa(c), 2de8sf(c), 5de9f(c), Pde7f
	M. Terrassa		Pde5, Pde4cam, 3de9f, 4de9f, 4de8a, Pde7f
	V. Valls		Pde5, Pde4cam, 3de9f, 4de9f, 5de8, Pde6(c)
	J. Valls		Pde5, Pde4cam, 3de9f(c), 4de9f, 4de8a(i), 2de8f, Pde5

Castells olímpics, ja! Després dels Jocs d’Atenes i de la gran diada que vam viure per Sant Fèlix, potser seria hora que la Coordinadora impulsés una campanya perquè els castells fossin olímpics a Pequín 2008. Us ho imagineu?: tindríem l’or segur, perquè en quatre anys ni els xinesos ni els coreans no en tindrien prou per aprendre’n!

Per als qui hem gaudit del merescut descans laboral durant el mes d’agost, l’arribada del setembre significa, a més de la tornada a la feina, pràcticament la fi de l’estiu: a partir d’ara quedaran enrere els dies de platja, la xafogor insuportable, els records del viatge de les vacances, el ritme –mil vegades sentit— de la cançó de l’estiu, el dolce far niente i, enguany també, les imatges dels Jocs Olímpics.

Confesso que aquest estiu, empès per la quantitat d’hores lliures disponibles i per un cert relaxament en els horaris, he consumit força llargues estones de retransmissions televisives olímpiques, apassionat com sóc (també, no tot són castells!) del món de l’esport. He d’admetre, igualment, que vaig viure els últims moments de la cerimònia de clausura envaït per un fort sentiment de tristor, preguntant-me: “I ara, què?”. Sort n’hem tingut, aquest any, que la diada de Sant Fèlix ha arribat a continuació de les Olimpíades, sense solució de continuïtat. De manera que tornem a la feina amb un bon regust de boca.

El cas és que en poques hores vaig haver de passar dels wasaris (sic?) del judo olímpic als pilars caminant d’entrada a la plaça, dels strokes d’hoquei herba de la pista del Centre Hel·lènic als folres de la més castellera, de les esmaixades ateneses de Pau Gasol als gammes extra dels Castellers de Vilafranca… De manera que és probable que aquesta crònica sobre Sant Fèlix no pugui escapar-se d’una certa influència olímpica.

D’entrada, medalla d’or per als Castellers de Vilafranca: aquest sí que és un autènticdream team, i no els americans NBA que van fer el ridícul a Atenes! L’exhibició dels amfitrions va ser espectacular, amb els únics castells de gamma extra de la jornada i una actitud envejable. La llàstima va ser que, llevat del pilar de set, no aconseguissin descarregar cap castell. Si no, la diada els hauria sortit rodona. Així, gràcies al gran moment dels penedesencs, vam tornar a gaudir de l’impressionant quatre de nou amb l’agulla, la construcció que més a prop van estar de completar. Després, ens van obsequiar amb la dificilíssima torre de vuit sense folre, que van coronar amb mestratge (també es va evidenciar que encara falta molt per descarregar aquest castell. Fins i tot algú deia que potser no es completarà mai). I, finalment, van coronar un majúscul cinc de nou amb folre en què tots els castellers van treballar incansablement fins que no van poder més. Per tant, gran paper dels vilafranquins i primer Sant Fèlix, superat amb nota, de Lluís Esclassans com a cap de colla.

La medalla de plata va ser per als Minyons. Els terrassencs van plantar una notabletripleta penedesenca (tres i quatre de nou folrats i quatre de vuit amb l’agulla), que van rematar amb un formidable espadat de set folrat. Els terrassencs van sortir, amb raó, molt contents de la plaça, amb un registre que confiem que els sigui tota una injecció de moral per afrontar algun gamma extra en el que queda de temporada.

Per la seva banda, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va aconseguir el bronze, un metall que molts dels seus integrants van celebrar com si es tractés d’un or. El cas és que els vallencs de la camisa rosada van plantar una tripleta màgica amb la qual van sortir enfortits i feliços de la plaça. I és que després d’haver passat un estiu molt dur (amb problemes castellers i extracastellers), la Colla Vella necessitava com l’aire que respirem una actuació d’aquest calibre. D’acord que els castells, tots, van ser molt treballats —especialment el tres de nou, que va resultar titànic–, però els vallencs van aconseguir una cosa molt important: no caure i fer bons castells. I per a postres, una sorpresa: un pilar de sis en què en un principi no havia reconegut un Llàtzer debutant en la seva posició.

Per acabar, els Joves vallencs es van endur un merescut diploma. Els de la camisa vermella només van poder coronar (Queralt ja feia que no des del terç!) el tres de nou de sortida, però després van tenir l’alegria de descarregar per fi un esforçat quatre de nou folrat. En canvi, a la tercera ronda van evidenciar que el quatre de vuit amb el pilar és la seva autèntica bèstia negra (una colla com la Joves no hauria de tenir tants problemes amb aquest castell). Al final, el dos de vuit amb folre va completar un bon registre, però va deixar la sensació que a la Joves li falta gamma per acompanyar els castells de nou.

D’altra banda, la festa va sortir rodona, ja que a més de grans castells la diada va tenir ritme i no es va fer feixuga quasi en cap moment: es va demostrar que el públic agraeix que les colles no facin assajos a plaça, sinó que hi provin els castells preparats a l’assaig.

I, per acabar, deixeu-me que insisteixi en la possibilitat que els nostres castells siguin olímpics. Tenen totes les virtuts necessàries per triomfar: emoció, espectacularitat, vistositat, rivalitat… Crec que la Coordinadora s’ho hauria de plantejar seriosament. En cas contrari, sempre ens queda l’opció de convertir el Concurs en una autèntica Olimpíada Castellera. Us ho imagineu?: es faria cada quatre anys (no cada dos, com ara), la plaça de toros acolliria les cerimònies d’obertura i clausura, només hi hauria tres premis (or, plata i bronze) i la torxa olímpica viatjaria de Valls (el bressol) a Tarragona. No us entusiasma la idea? Doncs ens veiem a Tarragona 2012!04