Com? Que vosaltres, amables lectors, no vau ser a Frankfurt? Sembla difícil de creure, perquè la sensació és que mig país hi va ser. No deixava de ser curiosa la sensació d’estar a Alemanya i trobar-te, de sobte, aquella companya de la universitat que feia temps que no veies, o a aquell personatge amb qui estàs xerrant una estona dissimulant com pots que sí, que us coneixeu, però que no tens ni idea de qui és realment. Passejant per la Fira de Frankfurt un ensopegava a cada pas amb polítics locals o amb escriptors, que són aquells personatges prou coneguts –surten de tant en tant a les tertúlies de la tele- com perquè la cara et soni però no prou com perquè la identifiquis amb nom. Ah, i com a demostració que això de la literatura és molt relatiu, també vaig poder veure l’inefable Iker Jiménez (“Cuarto milenio”) i la seva dona.
I els de “Quarts de nou” també hi vam ser. Segur que més d’un pensa que quins penques, que quina barra d’anar-hi, que segur devíem d’afegir-nos als milers de personatges que hi van ser, més o menys, pel morro. Però haig de dir que no. En primer lloc, perquè vam anar-hi a treballar (i us asseguro que ho vam fer). I en segon lloc, perquè el nostre és un programa modest, humil, que si va poder desplaçar-se a l’estranger va ser gràcies als seus propis mitjans. Si hi afegim que tres setmanes abans de la cita encara no hi havia manera d’aclarir els horaris de les actuacions castelleres –la qual cosa condicionava el format de la nostra possible presència-, comprendreu que no vam poder tirar-ho endevant fins el darrer moment. I ja us podeu imaginar el que això significativa: vols de baix cost amb horaris intempestius, hotel a més de 100 quilòmetres de Frankfurt, pressupost ajustadíssim… per una visita gairebé llampec! En fi, que de tractament VIP, res de res.
