Ja avisàvem en la anterior col•laboració que l’aparició de noticies inèdites a l’època dels inicis dels castells no estava tancada. Ho vam demostrar publicant dues informacions datades el 1807 i 1811. Tot i el seu caire anecdòtic vam destacar la importància de trobar dades situades en aquests anys per que, a banda que n’hi ha molt poques, es tracta d’un període clau de la historia castellera: és el moment en que es produeix el salt del Ball de Valencians als inicis de les colles castelleres vallenques.
Doncs bé, avui podem oferir al món casteller una nova notícia situada als inicis del segle XIX, concretament al 1802. Està situada a la ciutat de Tarragona i, aquest cop, pensem que la seva importància és majúscula per la quantitat i rellevància de les dades que s’exposen.
Curiosament la informació no l’he trobada enmig de cap pila de papers empolsinats, ni llibres d’època oblidats. La notícia va aparèixer publicada fa tan sols 14 anys en el llibre titulat “Puerto de Tarragona. Acontecimientos notables en su construcción (1802-1829)” escrit per José Sánchez Real, malagueny nascut el 1918 i mort l’abril de l’any passat, 2008, a València. Sánchez Real va venir a viure a Tarragona als anys 40 com a catedràtic del IES Martí Franquès i a on va quedar seduït pel patrimoni històric de la ciutat, que va convertir en una de les seves grans passions. La ciutat de Tarragona el va anomenar fill adoptiu per la seva implicació en la vida cultural de la ciutat.
El llibre en qüestió fou editat, com hem dit, el 1995 per l’Autoritat Portuària de Tarragona. Segurament que la divulgació en un llibre que res te a veure amb els castells ha motivat el desconeixement dins el nostre àmbit. Com el seu títol indica, a les seves pàgines es transcriuen i analitzen diferents dades referents a la construcció del port de Tarragona. Doncs bé, a la pàgina 25 i següents es copia un document on s’explica, amb tot luxe de detalls, les festes que la ciutat va organitzar del 11 al 15 de novembre del 1802 amb motiu de la visita dels llavors reis d’Espanya Carles IV i la seva esposa Mª Lluïsa amb els seus fills i altres familiars. Els monarques venien de Barcelona on havien assistit al casament del seu fill Ferran (el futur rei Ferran VII) el mes d’octubre.
La transcripció de Sánchez Real és fidel al document original, signat pel tarragoní Pau Domingo Arnau, prevere de l’església tarragonina i advocat dels seus tribunals. Actualment el document original és a l’Arxiu Municipal de Tarragona, relligat al llibre d’actes corresponent a aquell any 1802.
Tan extensa és la crònica que, fins i tot, el prevere hi dedica un apartat dedicat exclusivament a las “Danzas populares”. En ell hi trobem una magnífica exposició d’allò que avui en diríem “cultura popular”. A més de citar, per ordre d’actuació, els diferents balls, en fa una descripció i una mica d’història de cadascun. Son aquests:
• El Gremi de Pescadors amb la “danza de los Titantes”
• El Gremi dels Forners amb la “danza de Damas y Caballeros”
• El Gremi dels Teixidors amb la “danza de San Miguel”
• El Gremi dels Pagesos amb la “danza llamada de los Cavallets”
• El Gremi dels Paletes amb “la festiva danza de las Gitanas”
• El Gremi dels Sabaters amb la “danza llamada de Cercolets”
• El Gremi dels Sastres amb la “danza de los Reyes ó de las doze tribus de Israel.”
• El Gremi dels Hortolans amb “un jardin ambulante”
• El Gremi dels Soguers o Corders amb “su danza llamada los Prims”.
Hem volgut relacionar totes les danses participants bàsicament per tres motius: en primer lloc per divulgar la noticia a tots els interessats en l’estudi de qualsevol dels elements festius que hi apareixen; en segon lloc per comprovar que ni el gremi dels Pagesos ni el de Pescadors encara no hi tenien res a veure amb els castells el 1802 (el primer cop on apareixen vinculats aquests gremis tarragonins amb els castells es el 1827); i, en tercer lloc, per comprovar que el Ball de Valencians no se’n feia càrrec cap gremi tarragoní.
Després d’enumerar els balls, acte seguit apareix el paràgraf que ens interessa. El copiem íntegre i seguit. En acabar, el comentarem.
“Amás de todas estas quadrillas, se veían otras muchas de las que llaman danzas de Valencianos, que valieron brincando motu propio, et de plenitudine bonae voluntatis, como por via de superogación, y para sainete de las fiestas; ocupándose principalmente en la plaza de San Antonio en la dificil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más; representando la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ó aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo;
(…)
y aunque la empresa es algo temeraria, y parece más a propósito para estrellarse contra el suelo; sin embargo, la robustez y fortaleza de los que se ocupan, qual otros Nembrods, en la fábrica de estas torres de Babél, su habilidad y destreza, y sobretodo el estar acostumbrados á mirarlo, hace que se considere como remotísimo el peligro; y si por desgracia sucede venirse á tierra este edificio de carne humana, lo más que se experimenta, y esto rara vez, es romperse alguno las piernas, brazos, ó muslos, que son los gages del oficio.”
I fins aquí el preuat text. És, sens cap dubte, un dels relats més complerts –i, per tant, més importants- en la descripció del Ball de Valencians; i amb una antigor que atorga a convertir-se en un dels documents de referència en l’estudi d’aquest ball i, per tant, en l’estudi dels mateixos castells.
Anem ara, doncs, a analitzar alguns dels aspectes més destacats.
LLIBERTAT D’ACTUACIÓ.- En primer lloc, ja ho hem dit, el fet que cap Ball de Valencians no estava sota l’advocació de cap gremi tarragoní. Segons els cronista actuaven lliurement –de motu propio- i per pròpia voluntat. Els anomena després de tots els altres balls, per tant, la seva participació no es deuria centrar exclusivament en uns actes protocol•laris si no que, a més, tenien llibertat per continuar actuant fora d’aquests actes. La supererogació citada es, segons el diccionari, qualsevol acció executada a més dels termes de la obligació; és a dir, que hi hauria un permís i la corresponent obligatorietat d’actuar en certs moments i llocs establerts en els actes oficials, però també la llibertat de continuar la seva activitat fora d’ells. Això ens recorda el costum d’alçar castells davant de cases de famílies benestants, davant de l’establiments públics com ara les tavernes, o davant d’una entitat, tot plegat per aconseguir uns diners extres a aquelles migrades economies. Pensem que 32 anys abans, el 1770, els quatre Balls de Valencians que van actuar a l’Arboç ja es van valdre del llevat de taula i l’actuació per les cases per obtenir ingressos extres. El sistema, doncs, continuava.
LLOC D’ACTUACIÓ.- El primer aspecte que cal destacar en aquest punt és que la ciutat Tarragona fou el punt de trobada de les colles. La ciutat te l’honor de documentar la primera noticia d’un Ball de Valencians el 1687. A partir d’aquí, les noticies d’aquest ball actuant a la Imperial Tarraco sovintegen i continuen mes enllà d’aquest 1802 fins els nostres dies. I es que, ja ho hem dit en altres ocasions, el seu
caràcter de capital de la demarcació amb bones comunicacions, propicia una major activitat a tots els nivells. Al text, Domingo situa la plaça de Sant Antoni com un dels llocs de major activitat durant aquests dies, potser per que es tracta d’una de les entrades al casc antic de major afluència de públic i, per tant, més susceptible de recaptar diners.
BALLAVEN I FEIEN CASTELLS? .- Els Balls de Valencians compaginaven danses i castells. Les teories formulades a l’entorn de l’evolució dels castells diuen que els vallencs es van distingir i van crear “marca pròpia” per que van abandonar la pràctica de les danses i es van centrat exclusivament en les construccions castelleres. En aquesta crònica del 1802 es parla que els seus components “brincaban”. Però ho fa d’una manera tan ambigua que no es pot discernir si l’autor es refereix als saltirons propis dels balls o als salts que es fan mentre es munta i es desmunta algun castell.
CASTELLS DE SET I DE VUIT.- Aquesta, potser, és l’afirmació més sorprenent del text. La tècnica que empraven els Balls de Valencians per fer les seves construccions ha estat sempre un misteri. A excepció del pilar, que tots sabem com es fa, la “torre” que tenien dins el seu repertori continuem sense treure’n l’entrellat. L’investigador vallenc Joan Climent, en una sèrie d’articles publicats a “El Pati” de Valls els primers mesos del 2006 sota el títol “L’artífex de la Colla dels Menestrals?” exposa la opinió que els Balls de Valencians usaven la tècnica que anomena “sostres de gent”, és a dir que la construcció adquireix una forma piramidal, ja que cada pis superior te menys components que l’anterior fins arribar a un de sol. Amb aquest sistema Climent assegura –i raó no li falta- que no es poden fer castells gaire elevats per la gran quantitat de gent necessària. La revolució tècnica dels vallencs vindria donat en el moment en que es canvia aquesta concepció per la de la formació de pisos d’homes amb el mateix número de components per pis. Aquesta teoria quedaria avalada per les dades que ens han arribat fins avui: El millor Ball de Valencians dels quatre presents a l’Arboç el 1770 es va distingir per que va fer un castell de sis pisos. També a Lleida, al pas de la mateixa comitiva per la capital del Segrià el setembre del 1802, unes danses formades per 30 components van fer un altre castell de sis pisos. En canvi els vallencs sembla esser que ja el 1814, durant la visita del rei Ferran VII, van alçar un castell de set pisos, i el 1819 les dues colles –Pagesos i Menestrals- ja els feien de vuit pisos. La frontera entre els sis i els set pisos la marcava l’al•ludit canvi en la tècnica. Semblava, doncs, que les dades jugaven a favor d’aquesta teoria. Però ara, amb aquesta troballa, la hipòtesis trontolla: Domingo parla clarament de construccions de “hasta el número de siete” i, fins i tot, puntualment, “de más”. Sempre ens quedarà el dubte de si l’autor del text va saber comptar correctament els pisos. La meva experiència em diu que quan un cronista no hi entén ni un borrall de castells, la majoria de cops acostuma a deixar-se pisos per comptar –la pinya, l’aixecador, etc.-, però poques vegades n’hi afegeix –tot i que també n’hi ha- . Per tant, aquesta és una dada per la reflexió i una peça mes en el difícil trencaclosques dels inicis dels castells.
MOLTS BALLS DE VALENCIANS.- Un altre informació que pot sorprendre és la menció a la gran quantitat de colles de Valencians reunits aquells dies de novembre del 1802 a Tarragona. Hem donat una ullada als nostres apunts a la recerca de Balls de Valencians en aquella època i hem trobat un bon nombre de noticies que parlen d’aquests grups. Però el mes important és que hi ha unes quantes informacions que ens parlen de trobades de diversos grups en un mateix lloc, seguint l’exemple de Tarragona. Vegem-les:
• El 1733 a Reus actuen tres Balls de Valencians locals –petits, mitjans i grans-, un de la Secuita i un de Tarragona. Total cinc.
• El 1770 a l’Arboç es van trobar el del Catllar, el de la Riera, el del Vendrell i el dels Monjos. Total quatre.
• El 1775 a Reus actuen quatre Balls de Valencians sense saber-ne la seva procedència.
• El 1788 a Alcover actua un Ball de Valencians propi, un del Milà, un de la Masó i un del Raurell. Total quatre.
• El 1792 a Reus actua un Ball de Valencians del gremi de pagesos i tres mes del gremi dels paletes. Total quatre.
Per tant, la congregació de diversos Balls en un lloc determinat i de diferent procedència era un fet habitual, entre altres coses, per que d’aquets Balls n’hi havia en molts llocs. Ja hem dit com a Lleida la comitiva fou rebuda també amb construccions humanes. Doncs bé, a Vilafranca del Penedès el dia abans, 10 de novembre, la mateixa comitiva real fou rebuda per un altre Ball de Valencians, pensem que propi. Potser algun d’aquests va anar a fer cap a Tarragona conscients que allí els monarques s’hi estarien uns quants dies i que, per tant, hi hauria festes i possibilitats de guanyar-se alguns diners…
Acabem. La notícia que hem donat avui reafirma –si es que encara era necessari- la idea que, abans que els vallencs entressin en escena per la porta gran de la castellística, existia tot un entramat de Balls de Valencians on l’activitat de fer construccions humanes formava part de la seva raó d’esser. Va ser la base on els vallencs van construir una nova realitat castellera, molt mes semblant i propera a com la coneixem avui dia.
