LA CONTRACRÒNICA. 0-3 al Bernabeu? Diada dels Minyons’05

No sóc culer, però confesso que dissabte vaig sentir molta enveja dels que sí que ho són. No només perquè el Barça va guanyar el Madrid, sinó per la manera com ho va fer: golejant-lo, al Bernabeu, donant-li un autèntic bany i, a més, amb Ronaldinho consagrant-se com el millor jugador del món. Sens dubte va ser el partit somiat per tot culer, cosa de la qual em vaig adonar de seguida que vaig trucar a un molt bon amic, acèrrim barcelonista de tota la vida, per felicitar-lo i vaig sentir la seva veu emocionada.

D’una manera semblant, m’imagino que molts minyons somiaven a fer l’actuació perfecta en la diada de la seva colla. Sempre he pensat que tots els castellers tenen al cap la diada que els agradaria protagonitzar algun dia, l’actuació amb la qual han somiat qualsevol divendres, al llit, després d’un assaig. I diumenge, en el cas dels Minyons, probablement aquesta diada de somni passava per descarregar el tres de deu, el cinc de nou i el dos de nou.

El cas és que, al fil de la proesa del Barça, molts esperaven que el Raval de Montserrat s’encomanés de l’estat de felicitat col•lectiva que s’havia instal•lat en tots els culers del país. De fet, de paral•lelismes entre el triomf al Bernabeu i el que pogués passar a Terrassa, n’hi havia; parlant del tres de deu descarregat, com a mínim un: comentàvem la jugada amb el company Joan Beumala, se’ns hi va afegir un membre dels Castellers de Vilafranca i a mi no se’m va acudir res més que dir-li (tot i que ja el vaig avisar que segurament l’acudit no li faria gens de gràcia): “Avui es pot donar un altre 0-3.” El vilafranquí va captar de seguida la ironia (o mala llet) i lògicament li va canviar l’expressió de la cara.

Però, reaccionant hàbilment, em va rectificar: “En tot cas 3-0, perquè juguen a casa.” I encara va afegir: “En aletes, anem 5-4!” (Aquest últim comentari també em va fer recordar en clau futbolera un  partit de Copa amb Pizzi Qué-bueno-que-viniste!)

Sigui com sigui, al final sembla que l’ombra del funest dictador (del qual diumenge es commemorava el 30è aniversari de la seva mort) devia pul•lular fent la guitza pel mig del Raval de Montserrat (com després vam poder comprovar, horroritzats, en la tradicional mascarada minyonaire postactuació!), perquè al final culers i minyons no van poder celebrar una victòria comuna.

L’actuació de l’altre dia, d’altra banda, posa de manifest que haver fet una temporada magnífica, amb grans castells a plaça, amb bona feina als assajos, amb una campanya ben planificada i amb una colla motivada i engrescada malauradament no garanteix ni una espurna d’èxit quan un s’enfronta amb un monstre com és el tres de deu: amb prou feines el castell començava quan una seca va tirar per terra totes les il•lusions minyonaires. El càstig –crec que tots hi estarem d’acord- va ser massa cruel.
I la diada crec que també va ser un perfecte manual de com es pot arribar a embolicar una diada: amb el ritme trencat, les indecisions a l’hora de muntar peus s’encomanen de colla a colla, les pretensions (lògicament) es rebaixen, la concentració dels castellers es perd, la tensió del públic desapareix i al final un només té ganes que allò s’acabi d’una vegada.

Al Bernabeu, el Gaúcho fa una jugada magistral, es pixa a tots els qui li surten al pas i fa un golàs: és el 0-3. El públic madridista s’acaba rendint a la superioritat blaugrana i, posat dempeus, aplaudeix el triomf barcelonista. Al Raval de Montserrat, els Minyons, en un cop de geni, descarreguen el dos de nou. El públic aplaudeix reconeixent el mèrit del castell en aquell moment. Però els malves acaben marxant de plaça força moixos: no ha estat l’actuació somiada. Com em comenta el Ramon Codinas, “el tres de deu toca descarregar-lo en any parell. L’any que ve!”

Anterior articleLA CONTRACRÒNICA. Diada de Capgrossos 2005
Següent articleSi el casc funciona, usem-lo
Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1967, però els meus pares, els meus avis i els meus avantpassats més propers són gairebé tots del municipi alacantí de Petrer (Valls del Vinalopó). Em vaig llicenciar en filologia clàssica, però faig de professor de català per a adults. Em dedico al periodisme casteller des del 1986. El 1994 vaig començar a escriure al diari Avui, on vaig ser fins al 1999. El 1995 vaig publicar el llibre Castells i castellers. Guia completa del món casteller. Del 2005 al 2008 (tots dos anys inclosos) he estat fent el programa "Tres rondes" de Catalunya Informació amb Joan Beumala i Josep Almirall, i col·laboro habitualment amb la revista Castells. També sóc director de la col·lecció L’Aixecador, de Cossetània Edicions de Valls, dedicada monogràficament als castells.