Els petons d’Esclassans

Va ser al final de la diada de Tots Sants. La Cinta Olivan –a qui hem tingut la sort de tenir a peu de plaça en els tres especials del Quarts de Nou que hem fet aquesta temporada- recull les impressions d’un Lluís Esclassans molt sincer (“no ens ha sortit res del que preteníem”; “per la pròxima tècnica queda molta feina pendent”). En acabar l’entrevista, la Cinta –entenc que de forma espontània- li diu: “Lluís, et vull donar les gràcies per les atencions que has tingut amb els mitjans al llarg d’aquests quatre anys.” I Esclassans –“soy un truhán, soy un señor”- li planta dos petons a la Cinta que provoquen l’enveja de la part femenina de l’equip titular del Quarts de Nou. I és que, segons sembla –comprendreu que d’aquest tema no tingui opinió pròpia-, l’Esclassans té un atractiu notable.

Però vaja, en realitat no volia parlar del sex appeal d’Esclassans, ni dels petons a Olivan -tot i que necessitava un títol cridaner per reclamar l’atenció-, sinó l’agraïment que aquesta li va fer, insisteixo, de forma espontània. Perquè la veritat és que cal agrair el tracte que el Lluís Esclassans ha tingut amb nosaltres. La meva sensació és que en el moment de començar a fer de cap de colla no estava acostumat als mitjans, i potser ni tan sols és una cosa que encaixi amb el seu tarannà, però de mica en mica s’hi ha anat trobant a gust. El Lluís –com molts altres caps de colla- ha hagut d’atendre les trucades dels periodistes que volíem saber –fins i tot abans que la pròpia colla- quins serien els castells de diumenge i acabar cada actuació amb una ronda de declaracions als diferents mitjans. Tot això no tindria res de singular, si no fos perquè, d’entrada, no tots els caps de colla hi estan disposats.

Però a més, l’Esclassans ha estat una matèria periodística interessant. Té un discurs coherent, ric i propi (des de l’ús de “cassoleta” al definir com a “castellàs” les grans construccions, passant per l’”aviam” que salpica la seva conversa), no defuig les preguntes més incòmodes i acostuma a fer una anàlisi i valoració força ajustada dels resultats. En diverses ocasions ha ofert bons “titulars” competitius (del tipus “no surto mai perdedor de plaça”). I crec que ha estat força sincer a l’hora d’expressar els seus sentiments, tant l’eufòria com la decepció. També crec que va ser un dels més sincers quan, després de la mort de la Mariona, va explicar que rectificaven i incorporarien el casc sense recórrer a subterfugis ni hipocresies: “Sóc un cap de colla poruc i no vull ni plantejar-me que em passés això”, va dir.

Algú pot pensar que tot això està molt bé, però que en definitiva que sigui més o menys correcte, simpàtic o interessant per als mitjans de comunicació no deixa de ser un element molt menor, que afecta a un nucli restringit. Potser sí, però, què voleu que us digui, jo sóc periodista, aquest tema m’afecta directament i crec que és de justícia fer aquí aquest agraïment –ja posats, el faig extensiu a altres dos caps de colla que han plegat: el Joan Sala i el Xevi Castellví.

Pel que fa al balanç purament casteller, d’entrada em remeto al que ja ha fet al seu blog el Jordi Andreu, que subscric plenament. Com ell diu, només per tenir el valor de substituir “Melilla” ja es mereix un aplaudiment. Però és que a més, l’Esclassans deixa un balanç impecable: ha guanyat de carrer els dos concursos en què ha participat, ha mantingut la colla líder al llarg de les quatre temporades i –com ell mateix ha volgut destacar- ha reduït al mínim les caigudes més enllà dels castells de gamma extra. De fet, al llarg d’aquests quatre anys els Castellers de Vilafranca han estat l’única colla del cada cop més irreal G-4 que ha estat capaç de mantenir el nivell, i fins i tot en ocasions de millorar-lo. És cert que aquesta darrera temporada els resultats no han estat tan bons (bàsicament perquè Sant Fèlix i Tots Sants no han quallat i no hi ha hagut Concurs), però hi ha una dada que em sembla fonamental: set torres de nou amb folre i manilles descarregades comporten set diades en què s’han provat –i fet- castells de gamma extra. Set diades de gamma extra! Cap altra colla arribarà aquest any a una xifra similar, ni tan sols si acceptem les diades en què s’han provat castells de gamma extra sense assolir-los.

Justament per això, i per als que no som membres dels Castellers de Vilafranca, ha sobtat l’oposició que ha tingut dins la seva pròpia colla. Des del primer moment, i cada any, fins i tot quan els resultats demostraven la vàlua del cap de colla i la seva tècnica, s’han sentit els típics comentaris de “saberuts” que indicaven que hi havia qui li tenia ganes. Diuen que no ha sabut connectar amb el gruix de la colla com, per exemple, ho feia el Melilla. Potser és així, i el cert és que en el sopar de final de temporada hi va haver molt més caliu cap al seu segon, Pere Almirall, i ja no diguem cap al president, Josep Cabré. Com diu Jordi Andreu, “estic segur que d’aquí a uns anys, a la mateixa colla i al seu entorn, es valorarà més i millor al Lluís Esclassans”.

Si més no, en aquest mateix sopar, la part femenina de l’equip titular del Quarts de Nou es va voler fer una foto amb l’Esclassans que, pícar –“soy un truhán, soy un señor”- les va petonejar. Tot això que s’emporta.
Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...