Sí, el Mercadal és gran, però aquest no és (l’únic) problema

“La veritat és que aquesta diada fa peresa fins i tot abans de començar”, comenta un col·lega. “Aquesta mena de concurs amagat mai no ha funcionat”, diu un component dels Minyons de Terrassa. “Aquesta diada s’ha d’abolir, directament”, comenta un espectador, més radical. Fins i tot els membres dels Xiquets de Tarragona que hi ha al públic fan broma dient que, per molt que ara siguin colla de nou, no demanaran de participar-hi. I més d’un espectador, periodista o casteller em diu: “A veure si fots canya al blog!”

Això sempre m’ha semblat un arma de doble fil, que diria l’Ocaña (algú pilla el gag?): d’una banda, quan et demanen que opinis d’un tema, d’alguna manera, podem pensar que valoren la nostra opinió i que creuen que val la pena que sigui posada per escrit. Al mateix temps, però, em provoca un cert recel que els que et demanen que et mullis, sovint, no ho fan ells mateixos, si més no, no públicament. Hi ha altres motius pels quals sento una certa recança a carregar contra la diada del Mercadal. D’entrada, encara que algú no s’ho cregui, no m’agrada fer llenya de l’arbre caigut. A més, no voldria que la meva opinió es veiés condicionada per la disputa Tarragona-Reus, més encara quan cal començar admetent que a Tarragona aquesta diada més aviat ha fet certa ràbia: n’hi ha prou amb dir que se la coneix com l’anticoncurs.

Al meu favor juga el fet que el que opino sobre aquesta diada ja ho vaig insinuar en una entrada anterior en aquest blog i fins i tot ho vaig manifestar públicament en una taula rodona organitzada pels Xiquets de Reus fa un parell d’anys. I el que opinava llavors –i vaig ser l’únic que en aquella taula rodona ho vaig manifestar de forma rotunda- i opino ara és que és una diada que no funciona. Aquesta darrera edició, en tot cas, ho ha fet més evident, però crec sincerament que el mal ve de més lluny.

Diuen els de Reus que la plaça Mercadal és gran i que encara que hi hagi gent es veu buida; diuen que s’ha generat una certa llegenda negra entorn la diada, maltractada injustament per la premsa i els mateixos castellers… I tot això pot ser molt ben cert, però no canvia els fets: a la plaça li manca caliu, i a les colles motivació per actuar-hi. Davant això, els reusencs poden fer dues coses: continuar lamentant-se de la dificultat de lluitar contra els elements (la plaça gran) i de la injustícia fruit d’una conspiració judeomassònica o bé acceptar que les coses són com són i no com s’agradaria que fossin (que diria Bartolí) i mirar de buscar solucions. Perquè el cert és que a la plaça no hi ha caliu i a les colles cada cop els fa més peresa d’actuar-hi.

Més enllà dels meus prejudicis tarragonins, crec que realment la diada, en el seu disseny, té un punt faraònic que no acaba de funcionar. La idea, a priori, és prou bona: convidar les millors colles, inclosos –donat que no té un format competitiu- els Minyons de Terrassa. Però el problema és que no hi ha, diguem-ho així, química. Les colles no tenen la sensació d’haver d’apretar per la presència d’altres de punteres. Això potser va passar el 1999. El 2001, tot i que s’hi fessin dos castells tan importants com el primer nou de vuit de la història i un quatre de nou net que encara recordo com una de les construccions que més m’han impressionat, responien, crec, més a les necessitats i moments de cada colla que a la plaça pròpiament. El mateix podríem dir del nou de vuit del 2003 o l’intent de dos de vuit net de fa dos anys, que potser van ser el més destacat de les edicions respectives.

Aquest diumenge passat hi havia, almenys per mí, dos elements d’interès: els possibles castells de nou de la Joves de Valls i el dos de vuit amb folre dels Xiquets de Reus. Que en tots dos casos el resultat fos negatiu va acabar d’ensorrar una diada en la què, cap a la meitat, feia la sensació que tots –castellers, públic, premsa- estàvem demanant que s’acabés ja. Que se m’entengui bé: no seré jo qui tregui mèrit als registres dels Castellers de Vilafranca o dels Minyons de Terrassa però, sincerament, compensen quatre hores sota el sol? De què serveix tenir cinc colles a la plaça si l’única que juga fort és la local? Per posar un exemple, set dies abans, la diada de Sant Miquel a Lleida va deixar un resultat proporcionalment similar (un castell de nou i cinc de vuit i dos de vuit de per part de les dues colles convidades; castells de vuit de la colla local), amb majors elements d’interès (primer castell de nou dels Capgrossos després de les Santes, primer pilar de set de la Vella) i amb la meitat de temps. Com a espectador, sens dubte, compro Lleida abans que el Mercadal. A aquestes alçades, el que busquem és qualitat i, especialment una bona relació entre aquesta qualitat i el temps. La quantitat (cinc colles a plaça! X castells de nou!) és, en canvi, un valor a la baixa ara mateix.

És clar que aquesta és la perspectiva de l’espectador que ve de fora, d’aquell que, ja sigui per obligació contractual o simplement per malaltia, cada diumenge visita una o altra plaça. Es pot argumentar que, per als reusencs, la diada del Mercadal ja cumpleix la funció de tenir una diada important cada dos anys en la que poden veure castells de nou. D’acord, però sobre això haig de fer dues preguntes. En primer lloc, realment la diada interessa gaire als reusencs? Jo diria que no. I en segon lloc, justifica això una diada com la del Mercadal? No és possible potenciar alguna altra de les diades ja existents, com la de Misericòrdia o fins i tot, continuar aprofitant aquesta cita cada dos anys –al cap i a la fi, és un forat al calendari els anys sense concurs- però amb un format més estàndard? Que tal dues colles punteres i els Xiquets de Reus? Potser fins i tot els reusencs es trobarien amb l’agradable sorpresa que les mateixes colles que ara hi van amb una certa deixadesa de sobte treballen intensament per assegurar-se aquesta plaça. I, en el pitjor dels casos, no creieu que la diada d’aquest passat diumenge hauria resultat més disfrutable/interessant amb només dues de les colles convidades (les que vulgueu) i una durada més racional? Encara hi hauria altres temes a plantejar, com ara canviar de plaça o de dia (dissabte a la tarda). No m’hi poso perquè són qüestions concretes i a mí m’interessa més el concepte. Això sí, entenc que començar a les onze pretén evitar que la plaça es buidi cap al final de la diada, però té un efecte secundari perniciós: la diada arrenca amb absolutament ningú a plaça. I en aquest cas em sembla pitjor el remei que la malaltia.

Una darrera qüestió: que la diada del Mercadal no rutlli no és (només) culpa de la plaça Mercadal i la seva grandària, o de la poca afició dels reusencs, o de l’actitud de les colles. Hi ha un factor extern que és fonamental: el món casteller ha canviat respecte deu anys enrere i ara dosifica molt més els seus esforços al seu nivell. Una diada de disseny, diguem-ne, faraònic podia funcionar –i ho va fer, d’alguna manera- durant la segona meitat dels 90, en època de vaques grasses. Ara que els anys d’excessos han passat, el que cal és adaptar-se als nous temps.

PD: Demà els del Qd9 marxem cap a Frankfurt. A veure com va. Espero poder-vos obsequiar amb una crònica d’ambient sucosa, que en aquest blog ens estem posant massa transcendents. I sí, Frankfurt és més lluny que Guissona.

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...