Últimament s’ha posat de moda que quan una colla acaba una actuació castellera, els grallers toquen una polca i la canalla la balla. Fins ara havíem vist diferents formes de celebrar les diades amb el toc de vermut, però la polca està a punt d’institucionalitzar-se i la canalla la reclama pràcticament com un dret. Hi ha qui ho considera modern i heterodox, una mena d’heretgia vinguda de la “zona no tradicional”.
Va ser l’Amadeu, un casteller d’aquells que parlen poc però amb criteri, qui em va comentar: “Això no seria com un retorn al ball de valencians?” Aquest comentari em va ajudar a veure-ho d’una altra manera.
Normalment, els castellers no ens considerem una dansa del seguici popular i del ball de valencians només ens interessen les construccions humanes. Creiem que la desaparició de les parts ballades era necessària, fins i tot positiva per a la seva evolució cap als castells, i alguns autors tenen tendència a situar-la com més enrere millor.
Però els documents demostren que els balls de valencians van mantenir la part ballada fins a èpoques relativament recents: A Valls fins a l’any 1819, a Tarragona fins 1827 i altres fins al segle XX.
En els darrers anys el món casteller ha experimentat una millora tècnica notable i un important augment de castellers i de colles. Els mitjans de comunicació i els rànquings pressionen les colles perquè competeixin entre elles.
La competència pot ser bona com a estímul per a millorar, però de vegades ens podem oblidar que els castells són una expressió alegre, de celebració i participativa. Els castellers no som professionals, sino “amateurs” que fem castells, suposadament, per divertir-nos. La nostra canalla, que de vegades és més llesta que els adults, ha trobat en la polca una forma de renovar aquesta funció festiva.
