El Ball de la campana a Tarragona durant el segle XVII: Massa campanes

Quan fa gairebé un parell d’anys el xiquet reusenc Joan Bofarull Solé publicava el seu llibre  “L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica”, una obra imprescindible per tenir a mà gairebé totes les referències trobades dels inicis dels castells, entre altres qüestions em va sobtar comprovar com pràcticament totes les primeres referències que parlaven de castells d’una manera explícita al principat estaven localitzades a la ciutat de Tarragona.

Només cal donar-hi una ullada a les pàgines 121 i següents. La reflexió que Bofarull fa a l’inici d’aquest capítol el subscrivim totalment: “gairebé totes les cites fiables del segle XVII són de Tarragona, segurament per què es tracta d’una capital i, per tant, la seva activitat cultural i el seu àmbit d’influència són més grans que en la resta de municipis.”

Ara sabem amb total seguretat que els castells provenen del Ball de Valencians. Si algú es decideix a fer el següent pas i estudiar l’origen d’aquest ball i esbrinar si el seu nom fa referència a un possible origen valencià (de la dansa o dels seus components) farà be de centrar-se en la ciutat de Tarragona: el seu marc festiu, la seva demografia –sobretot la immigració-, els seus gremis i altres aspectes que puguin ajudar a entendre aquesta probable relació entre els primers castells i la ciutat de Tarragona.

I si, directament, admetem que el seu nom ens indica el seu origen, hem de cercar una porta d’entrada. Agafat aquest camí, per la nostra part ens decantaríem per una ciutat abans que un poble, entre molts altres motius per que gairebé sempre les novetats i els canvis acostumen a entrar per una gran ciutat, que està més ben comunicada amb la resta del món (els ports marítims eren llavors cabdals en la comunicació), que és visitada amb més freqüència per gent de procedència llunyana i que la seva societat acostuma a ésser més receptiva a incorporar novetats vingudes de fora. I, pel que fa al seu model festiu, el de la ciutat no es tan rígid com ho pot ser el d’una població petita, ja que una ciutat te una activitat festiva molt més dinàmica, amb les vistes de reis i personalitats en qualsevol moment de l’any com a exemple. Totes aquestes atribucions, doncs, les podem donar a la ciutat de Tarragona. També les tenien altres ciutats, -Barcelona, per exemple- però, pels motius que siguin, avui per avui desconeguts, Tarragona podria haver-se convertit en la porta d’entrada d’alguna manifestació popular provinent del Regne de València, i que els seus habitants el van saber adaptar –amb tots els canvis que voleu- i incorporar com a propi.

Encara ens falta molt per donar com a plausible aquesta hipòtesi. Però, pel que fa a la relació del nostre principat amb el Regne de Valencia, ens animen les noticies com la escrita el 1786 per l’alcalde “mayor” de Vilafranca quan parla que “se permitió el establecimiento (en tiempos pasados y en este principado y en Valencia el bayle bulgo dicho de Valencianos”. La relació és evident i l’antigor (el 1786 diu que ja feia anys) també.

La importància de Tarragona pel seu propi pes específic sembla quedar reafirmat repassant la quantitat de noticies trobades i que fan referència a la ciutat. Repassant l’esmentat llibre de Bofarull apareixen fins a sis noticies relacionades amb Tarragona i que guarden relació amb el Ball de Valencians o amb alguna estructura castellera; totes elles centrades al segle XVII, és a dir, els inicis dels inicis. Un esclat tan espectacular i tan concentrat en una sola població com és Tarragona, ens va moure ràpidament l’interès a estudiar-les una a una, ja que semblava un argument definitiu a favor de la hipòtesi que el Ball de Valencians hauria pogut entrar per Tarragona.

Quatre d’elles –la del 1633, 1663, 1692 i 1695- esmenten un “Ball de la campana” i altres informacions molt rellevants per la història castellera. Però, d’entrada, vam veure que alguna cosa fallava…

Al fons documental del vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa (1875-1949) guardat al Centre Excursionista de Catalunya es pot consultar un mecanoscrit titulat “Els Xiquets de Valls”, sense signar però amb l’ex-libris de Blasi. Ja el 1994 vam advertir que el text fou la base pel llibre que, el 1934, publicaria el folklorista Joan Amades i Gelats (1890-1959) amb el mateix títol. Si comparem els textos ens adonarem que les dues obres son pràcticament idèntiques. Com que, fins llavors, tots els estudiosos que havien tingut accés a aquest mecanoscrit havien divulgat que l’autor era Blasi, vam plantejat la possibilitat que el treball fos escrit pel vallenc per un encàrrec d’Amades. Actualment, si ens atenem a les reflexions exposades per Bofarull (“L’origen dels castells” pàg. 17) la cosa no sembla tan clara, tot esperant que, un dia o altre, es resolgui el dilema del veritable autor d’aquest estudi.

Llegim, en primer lloc, el mecanoscrit d’autor, fins el moment, anònim: “La descripció més antiga que coneixem dels castells en temps ja molt més moderns, i de manera ben definida i inequívoca, es troba en les festes celebrades també a Tarragona l’any 1633, en ocasió d’unes festes efectuades amb motiu de la festa patronal de santa Tecla, les quals varen revestir un caràcter molt extraordinari, per trobar-se en aquella ciutat el rei Felip IV, al qual varen ésser dedicades. Diu així el cronista…”

Abans de continuar llegint, mirem, ara, el paràgraf introductori que fa Amades al seu llibre “Els Xiquets de Valls” (1934, pàg. 17) de la mateixa notícia: “El cronista, parlant d’unes festes celebrades a Tarragona l’any 1633 diu:…” Observem que la presentació s’ha retallat substancialment, conservant la referència a la ciutat de Tarragona i a l’any -1633- però desapareixent la concreció a santa Tecla i al rei Felip IV. (!?).

A continuació es transcriu la notícia exactament igual, paraula per paraula, en els dos llocs: “El nombre de balls (danses), sense comptar-hi els de la capital, eren en nombre de quaranta, havent-n’hi un del Regne de València, portant tots el seu vestit adequat. Hi hagué el ball de bastons, ball de les gitanes, que dansaven amb castanyoles, ball d’espases, ball de pastorets, que feren bonics parlaments, havent-n’hi una de molt notable, que, entre giravolts i altres figures, acabaven formant una campana, posant-se els uns de peu damunt els altres, fins a arribar a quedar un home sol, tornant una altre vegada a baixar, en mig dels acords de la música.”

La informació és de primer ordre, importantíssima i cabdal per la història castellera. Per això ha estat reproduïda i analitzada abastament per una gran quantitat d’estudiosos, tant dels castells com de tots els balls populars allí enumerats. En ella es parla per primer cop –repetim, 1633- amb tota claredat, de la construcció d’un castell i de la presència d’un ball provinent del Regne de València, sense afirmar, això si, que aquest era el que va alçar el castell.

Però, com hem dit, llegint les següents noticies endreçades cronològicament per Bofarull -1663, 1692 i 1695- vèiem com el seu contingut era molt semblant a la notícia que acabem de llegir, ja que a tot arreu es descrivia el ball de la campana fet a Tarragona i, fins i tot, apareixia la referència a la dansa que va venir de València.

Calia, doncs, anar a la font original del text que hem transcrit.

Joan Amades, en acabar la transcripció, ens indica un peu de pàgina amb la següent informació: “Careta: Notes d’un ball popular. ‘Gay Saber’, 1879, pàg.1”. Al mecanoscrit anònim no hi ha cap peu de pàgina. A totes dues obres, però, a la bibliografia final -pràcticament idèntiques l’una de l’altre- detallen el mateix: “Careta i Vidal, Antoni: Notas de un Ball popular (article del periòdic Lo Gay Saber). Barcelona, 1879”.

Seguint el fil vam localitzar l’article en qüestió (titulat “Novas”, no pas “Notas”) d’un ball popular” publicat a la revista barcelonina “Lo Gay Saber” del 1 de gener del 1879 per l’escriptor barceloní Antoni Careta i Vidal (1834-1924). En ell, efectivament, apareix el paràgraf copiat per Amades i per l’autor desconegut.

Però la recerca encara no s’havia acabat. Careta, al seu torn, va construir el seu article tenint al davant un altre llibre, segons ell mateix explica: “Un bon amic aficionat als llibres me feu coneixer una obra estampada l’any 1693 dient-me que hi trobaria alguna cosa escrita en català”. El llibre en qüestió, segons un peu de pàgina inserit tot just començar, porta un títol d’aquells que no s’acaben mai: “Glorioso triunfo de la esclarecida virgen, apóstol, é invicta protomàrtir Santa Tecla, patrona de la Fidelíssima, Unica y Coronada Ciudad de Tarragona.” Aquí parem, però continua.

Seguint fidel amb el nostre propòsit de trobar la font original, vam continuar la recerca per trobar ara aquest llibre de títol inacabable. I el vam trobar dipositat a la sala de reserva de la Biblioteca de Catalunya. Es un llibre editat a Barcelona per la impremta de Rafael Figuerò el 1693, té 175 pàgines i és escrit gairebé tot en castellà per reverend Jaume Vilar.

En ell es fa una extensa referència a les festes de Santa Tecla de l’any anterior -1692- que van revestir d’una significació especial en ésser atorgat un nou res amb ritus de primera classe per part del papa Innocenci XII. A la pàgina 147 trobem el capítol IX dedicat a “los dances e instrumentos musicos” on apareix el text original que s’ha anat transcrivint i copiant de l’un a l’altre al llarg dels anys. Per la seva importància i per comprovar com a les transcripcions posteriors s’han produït canvis, el reproduïm sencer: “El numero de ellos (de dances), sin entrar en él los de la Ciudad, llegó a quarenta y nueve, entre quienes se contava uno del Reyno de Valencia. Los que componian cada dance uno con otro hazian numero de diez, el trage en cada uno era conforme la habilidad en que se señalava (…) Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas, cruzadas, y varias mudanças formava una campana puestos sus dançantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshazer otra vez la campana. (…) A los dances y musicos de Tarragona no se les da cosa, á los extrangeros, aunque la Ciudad á ninguno llama, se les premia con toda generosidad.”

Aquesta és la font original i de primera mà, ja que fou escrita pràcticament al mateix moment de produir-se la informació.

Si l’amic lector ha tingut la paciència d’arribar fins aquí, s’haurà adonat que havíem començat datant la noticia el 1633 i ara estem parlant del 1692. Com s’han produït els canvis? .

Tan Amades com l’autor anònim citen aquest llibre a la bibliografia final, però canviant l’any 1693 per 1639. Aquest és un pas entremig per arribar a la transformació definitiva: el 1639 es converteix en 1633 a la pàgina 17 del llibre d’Amades i al mecanoscrit anònim.

Arribats en aquest punt, encara queda una altre aspecte a aclarir referent a aquestes dues fonts: tal i com hem vist, en la presentació que es fa en el text mecanoscrit es cita el rei Felip IV. Aquest monarca va morir el 1665. Per tant el 1633 era ben viu, però, en canvi quan es van celebrar les festes de Santa Tecla del 1692 ja no. En aquest cas l’explicació es molt clara si llegim detingudament l’original. En el text es parla que, en les al·ludides festes de Santa Tecla del 1692 va actuar el ball de dels Titans, el mateix ball que li va agradar tant al “Rey Nostre Senyor Felip Quart, que gloria haja, jutjà aquest per espectacle digne dels ulls de la reyna nostra senyora Dona Isabel de Borbon, y á est fi escrigué a la ciutat de Tarragona insinuantli son reyal gust de que anés la dansa á la Cort; pero va malmetre ‘l festós espectacle la malahurada sòrt d’est Principat” Careta i Vidal, en la seva reproducció del 1879, aclareix encertadament que la pretesa anada del ball dels Titans per actuar a la cort la va malmetre la guerra dels Segadors del 1640. Parlava, doncs, en passat.

Per tant, i resumint, aquesta referència del 1633 correspon a Santa Tecla del 1692. Les errades del text mecanoscrit i del llibre d’Amades –que, com hem dit, van plegades- han provocat que molts altres estudis posteriors hagin divulgat la data equivocada, però, també la correcte.

I, per acabar-ho d’adobar, alguns autors han comès errades de la seva pròpia collita que han convertit una única referència en quatre de diferents -1633 i 1663; 1692 i 1695- quadruplicant la notícia. De entre els casos més il·lustratius per demostrar com una dada “es desdobla”, la trobem en el mateix Blasi, el qual va publicar la seva obra “Els castells dels Xiquets de Valls” el 1934 copiant a Amades i datant l’informació l’any 1633. Doncs bé, degut a la bona acollida del seu treball, Blasi treu al carrer una segona edició el 1948 amb noves informacions, però convertint el 1633 amb 1663 (pàg. 13). A partir d’aquí nous autors divulguen els dos anys erronis.

El mateix passa amb la informació de l’any 1695, que no es cap altre que la del 1692, amb l’any novament equivocat.

Per tant, malauradament tan sols podem parlar d’una sola notícia del ball de la campana a Tarragona al segle XVII. I és la del 1692. Tota la resta son errors. Pensem que tot l’enrenou creat és degut a la transcendència de la informació, ja que es tracta, ara per ara, de la primera noticia on es parla, sense cap dubte i amb totes les lletres, d’una construcció humana feta a Tarragona, amb l’afegitó que de entre tots els balls forasters n’hi havia un de València.

Ja ens hauria agradat poder disposar de diferents noticies espaiades al llarg de tot el segle XVII que parlessin de construccions humanes, però la realitat és aquesta. Però, per altre part, la notícia queda fixada en un espai de temps molt concret i ben a prop d’una altre dada important: tan sols cinc anys abans es parla d’un Ball de Valencians de Bràfim actuant a Tarragona…

Aquells que s’animin a buscar els orígens d’aquest Ball, a més de tenir un punt geogràfic concret al mapa, ara, potser, tenen també un espai ben delimitat en el temps…

Facebook Comments
SHARE