Tenia ganes d’assistir al sopar-tertúlia que organitzaven els Minyons de Terrassa dijous passat. Primer, perquè el tema i els convidats eren força interessants. Segon, perquè aquesta mena d’actes serveixen, sovint millor que les actuacions a plaça, per prendre el pols al moment de les colles. I tercer, perquè, justament pel que fa a aquesta mena de contactes informals -en el cara a cara tots sortim més guapos-, reconec que sempre he tingut una mica de dèficit amb els Minyons. I ara em semblava especialment indicat, donat que aquesta temporada crec que hi ha hagut més malentesos del compte (començant per la suposada existència d’un “lobby” judeo-massònic-periodístic; però d’això ja en parlarem un altre dia).
Com és habitual en aquesta mena d’actes, i més encara quan es tracta de recordar glòries passades, de mica en mica la tertúlia es va convertir en una mena de sessió de psicoanàlisi col·lectiva, amb una pregunta de fons: per què vam ser capaços de fer allò i ara no ho som (o no tant)? Diverses intervencions coincidien en la dificultat de mantenir la il·lusió, un cop els objectius s’han assolit, i encara més quan s’ha baixat un esglaó, i es demanaven quina fórmula permetria tornar a aplegar Minyons a les places. Com a convidat, entenia que no em corresponia a mi donar la resposta, però la veritat és que m’havia de mossegar els llavis per no cridar –ara que tornem a estar en campanya nord-americana, i parafrassejant la clau que va donar la victòria a Clinton enfront Bush Sr.-: “It’s the rivalry, stupid!” Va ser, altre cop, Falcato qui ho va dir, deixant clar prèviament que estava en contra de participar al Concurs: “Potser el que hem de fer és assumir plenament la rivalitat com un element de la colla.”
És curiós, el tema de la rivalitat i els Minyons. Perquè si bé molts dels seus pesos pesants (entengui’s sense ironia), com ara el Negre, Nani Matas o el propi Falcato, admeten sense embuts que la rivalitat és un motor positiu i que la seva colla també és competitiva, són molts els Minyons que continuen negant-ho. Algú em deia després: “Per cada Falcato hi ha quatre que no pensen com ell.” Ok, però això no nega el fet que, efectivament, en determinats moments, els Minyons han competit. A la seva manera, que implica, per exemple, no fer l’idiota portant a plaça castells no assajats. A la seva manera, que avui en dia jo crec que és la manera de fer de la majoria de colles que competeixen… D’altra banda, suposant que efectivament la majoria de Minyons actuals no són “competitius”, no estem lamentant que falta gent a l’assaig i a plaça? El reclam de la competició no portaria més Minyons?
(Segon parèntesi. Ara em ve el dubte: i si aquesta fos la intenció real del Carles Feiner –absent en la tertúlia-? Esmentar la “bitxa” del Concurs per acabar colant, com a mal menor, la rivalitat…)
La post-tertúlia també em va permetre intercanviar impressions amb força gent de la colla sobre “el tema”, és a dir, el Concurs. Evidentment, no vaig convèncer ningú, ni ningú no em va convèncer, però sí que va ser un diàleg interessant, divertit i profitós, i em va deixar la sensació que valdria la pena parlar-ne més. Crec que si hi hagués un diàleg que deixés enrere els prejudicis i els topicassos per les dues bandes, segur que hi hauria punts d’entesa. Estic dient que el Concurs ha de cedir per tal que els Minyons hi vinguin? No. El que dic és que hi ha coses que pensen/proposarien els Minyons que van en benefici del propi Concurs. Un exemple que crec que pot generar cert consens: com se sap, els Minyons creuen que un castell amb despenjament no pot ser un castell descarregat. En aquesta darrera edició ja es va proposar adoptar aquest criteri, però no es va fer aquest pas endavant. I dic pas endavant perquè entenc que seria molt positiu.
Un altre tema més complex: un minyó em deia que el gran mal del Concurs és que continua premiant els castells carregats. D’entrada, això forma part d’un debat més ampli sobre quin valor cal atorgar als castells carregats. Però al mateix temps és cert que, almenys a mi, em faria mal considerar colla guanyadora alguna que no hagués descarregat cap castell. De fet, ja fa temps que he apuntat la possibilitat de contemplar mesures com ara que el Concurs estableixi que dels tres castells puntuables, almenys un (i per què no dos?) sigui descarregat…
Ara bé, crec que els Minyons també han de començar a desfer-se de certs tòpics que no es corresponen amb la realitat. Un que a mi m’emprenya especialment és aquell que continua pintant el Concurs com una mena de Vietnam, una salvatjada, una massacre on les colles es beuen l’enteniment per un grapat d’euros. Potser anys enrere era així, però ja no. Avui en dia (i la darrera edició n’és l’exemple) les colles hi porten o bé castells que ja han assolit o bé aquells reptes que també porten a plaça en les dues-tres grans actuacions de l’any. Si hi ha alguna colla que arrisca més del compte, ho farà també a la seva festa major. De fet, i que ningú se m’emprenyi, no he vist gaire res al Concurs que, per exemple, no hagi vist en una Santa Úrsula o un Sant Fèlix (i això va també per certs hooliganismes).
Estem disposats a parlar sense apriorismes?
