Vilafranca i el (pseudo)casc pels dosos

En el seu moment ja vaig opinar –i sé que no va agradar a molts- que les colles grans –parlo ara en genèric, per suposat que hi ha excepcions i matisos- no havien estat a l’alçada de les circumstàncies en tota la qüestió del casc: van pensar en primer lloc en els seus objectius propis i van deixar que altres colles fessin de conillets d’índies. Ara bé, després de la mort de Mariona Galindo, van descobrir ràpidament les bondats del casc i van estrenar-lo a plaça en un temps rècord, en algun cas després de tan sols un assaig de prova –passant-se pel forro el protocol d’ús que s’havia establert prèviament-. Doncs bé, desafortunadament ens trobem que, altre cop en una qüestió tan delicada com el casc i la seguretat de la canalla, una colla gran torna a actuar per lliure i, molt em temo, amb una certa frivolitat.

De fet, algú ho va advertir a les polèmiques d’aquest mateix web: en unes imatges penjades a Youtube semblava que la canalla dels Castellers de Vilafranca utilitzava –amagat sota el mocador- alguna mena de protecció per als dosos. Tot i que el tema em va cridar l’atenció inicialment, vaig oblidar-lo fins que aquest cap de setmana n’he pogut parlar amb diverses persones. I el que m’han explicat m’ha sorprés molt negativament.

La qüestió és que, en efecte, els Castellers de Vilafranca van fer servir a Xile un casc de rugbi per als dosos, i que la seva intenció sembla que és fer-lo servir al llarg de tota la temporada (*). Advertits per la Coordinadora de Colles Castelleres que actualment s’està desenvolupant un projecte per a crear un casc adequat a la posició dels dosos, els verds no han cedit de moment en la seva decisió unilateral. Encara més, segons sembla han enviat comunicació a determinades colles explicant-los la seva iniciativa i encoratjant-los a seguir-la.

Tot plegat em sembla molt greu. En primer lloc, perquè amb aquesta actitud els Castellers de Vilafranca desautoritzen clarament la Coordinadora, que al llarg dels darrers mesos ha estat treballant per corregir actituds semblants per part d’altres colles i aconseguir que tot el món casteller vagi a una en aquest tema. Recordem, a més, la paradoxa que els Castellers de Vilafranca formen part de la junta de la Coordinadora des de fa anys. Igualment es desautoritza el treball rigurós d’investigació que, de forma desinteressada, està realitzant l’empresa NZI. Crec que això ja seria suficient com per censurar la iniciativa dels verds.

Però és que a més hi ha la qüestió de la seguretat. Amb les dades que posseïm avui en dia ja podem afirmar que el casc de rugbi no aporta una protecció suficient en cas de caiguda: pot estalviar, potser, algun cop o rascada, però no una lesió greu, que és el que en principi pretén protegir el casc. Encara més: el que no sabem és si aquesta mena de casc pot tenir fins i tot un efecte negatiu sobre el propi nano o sobre aquelles persones de la pinya que en rebin l’impacte. Cal tenir en compte que mentre el casc casteller –el que utilitzen acotxadors i enxanetes- està dissenyat per absorvir la força de l’impacte –per això es deforma-, el casc de rugbi està pensat perquè reboti aquest impacte.

Algú pot argumentar que tota iniciativa per millorar la seguretat és positiva, i que el que fan ara els vilafranquins no és tan diferent del que en el seu moment van fer els Castellers de Sants. La comparació, però, no seria justa: en aquell moment no hi havia cap iniciativa ferma de crear un casc casteller, ni tampoc es disposava pràcticament d’informació sobre aquesta qüestió. Els borinots van utilitzar un casc de tae-kwondo perquè així se’ls va recomanar des del CAR de Sant Cugat. Si bé era criticable que els Castellers de Sants haguessin prés aquella mesura unilateralment –i jo així ho vaig dir en aquell moment-, el cert és que la seva postura va obligar el món casteller a plantejar-se seriosament el debat sobre el casc. Podríem dir que es van equivocar en la forma però la van encertar en el fons. En la posició actual dels verds, sincerament, no hi puc veure l’encert: actualment tot el món casteller comparteix la necessitat d’un casc pels dosos, i ja s’hi està treballant. Optar per pedaços que donin falsa seguretat trenca la unitat de treball del món casteller i podria tenir efectes molt negatius en cas d’accident.

Finalment, hi ha el fet que els Castellers de Vilafranca no són una colla qualsevol. De fa anys han demostrat que són la millor colla, sense rival. I no només a nivell purament casteller: en el seu recent viatge a Xile van demostrar –segons em va explicar Xavier Capdevila, testimoni de primera mà- una gran capacitat organitzativa i de gestió, així com una seriositat i rigor en el seu paper d’ambaixadors de la cultural catalana. Justament per això els verds tenen una gran capacitat d’influència sobre el món casteller i justament per això em sorprén i em decep aquesta iniciativa que, des del respecte més absolut per la colla en qüestió, només puc considerar frívola. Tot i això, confio en què els seus actuals dirigents rectifiquin i estiguin a l’alçada de les circumstàncies i de la responsabilitat que tenen envers la seva colla i tot el món casteller.

(Com sempre, les opinions, comentaris i informacions que pugueu aportar seran benvingudes. Això sí, estem parlant d’un tema concret i delicat, de manera que agrairia que ningú provés de convertir això en un abocador de ràbia cap a una colla concreta, tal i com ja ha passat en altres moments).
(*) Els comentaris i crítiques dels lectors m’han fet veure que aquesta part de l’escrit estava redactada de forma desafortunada. El que volia dir és que la intenció dels verds era continuar utilitzant aquest casc de rugbi en el futur. A més, no vaig afegir -perquè ho donava per sobreentés- que era una mesura provisional mentre no arribés el casc dels dosos definitiu. Un error d’omissió pel qual demano disculpes.
Anterior articleCastells en castellà
Següent articleTot un clàssic: debat sobre el Concurs
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...