Estampes xilenes

La setmana passada, el Joan Ramon Ocaña i jo vam quedar amb el Fèlix Miret per anar a sopar i perquè ens expliqués de primera mà anècdotes del viatge a Xile dels Castellers de Vilafranca. Com que vam quedar a Tarragona, va resultar que al bar on ens havíem citat hi havia casualment el Quim Mas (tarragoní però membre, des de fa ja algunes temporades, dels Castellers de Vilafranca) i la Iolanda Jaumot, que es van afegir a l’àpat, ja que el Quim també havia tingut la sort de fer el viatge a Amèrica del Sud. Va ser una vetllada molt agradable i interessant en què, entre mos i mos, els dos castellers en van assumir totalment el protagonisme amb el seu relat detallat de les anècdotes d’aquest singular viatge que han fet a Xile els penedesencs, acompanyades amb les moltes fotografies que el Fèlix duia en el seu ordinador. D’entrada he de dir que el que vaig percebre durant tot el sopar va ser entusiasme i emoció per l’experiència viscuda. Així, tant el famós pilaner com el Quim Mas es trepitjaven a l’hora de voler explicar coses del viatge atesa la seva frisança per il·lustrar amb anècdotes i exemples tot el que havien experimentat. I, en segon lloc, vaig detectar agraïment. Agraïment al poble xilè per l’extraordinària rebuda i l’excel·lent tracte que van dispensar a la delegació catalana aquests passats dies de gener.

Pel que fa a aquesta qüestió, el Fèlix i el Quim van explicar la gran expectació que hi havia entre els castellers xilens per l’arribada dels seus “ídols” catalans, ja que aquesta és la paraula que millor defineix la consideració que els castellers del país andí tenen pels castellers catalans. Així, el Quim va explicar que, després de fer un castell de sis conjuntament entre vilafranquins i xilens, ell mateix va felicitar el casteller xilè que havia portat al damunt per les seves qualitats tècniques, comentari que va omplir d’il·lusió el jove casteller americà. Igualment, tant el Fèlix com el Quim van coincidir a qualificar d’apoteòsica la rebuda del públic a l’actuació de Valparaíso, on milers i milers de xilens es van emocionar amb els castells i els van aplaudir amb eufòria. Fins i tot, a l’acabar l’exhibició, l’enfervorit públic va obrir un espontani passadís per facilitar l’arribada dels vilafranquins als autocars, enmig d’una ovació de gala, mentre la gent els demanava de fer-se fotos conjuntament i autògrafs que els penedesencs anaven signant on bonament podien (papers, samarretes…). Però no tot es va acabar aquí: a l’abandonar el lloc de l’actuació, els autocars de la delegació vilafranquina va ser escortats pels carrabiners xilens en persona, que així els van obrir camí enmig del complicat trànsit de la ciutat. D’altra banda, en molts dels llocs on van actuar, un gegantí cartell de 4 metres d’alçada que reproduïa un 3 de 10 amb folre i manilles verd anunciava l’exhibició dels Castellers de Vilafranca, que, també cal dir-ho, van ser objecte d’un gran desplegament mediàtic de part dels mitjans xilens, amb contínues entrevistes radiofòniques i televisives i entusiastes cròniques als diferents diaris.

Per cert, parlant dels “carabineros” no puc estar-me d’explicar una anècdota de l’actuació a la Plaza de Armas de Santiago de Xile. Com se sap, els vilafranquins finalment van alçar-hi una molt meritòria torre de 8 amb folre, però el que potser molta gent no sap és que la base d’aquest castell va comptar amb la inestimable col·laboració d’uns quaranta fornits carrabiners locals, reclutats pels organitzadors xilens de la gira davant la demanda de personal que havien fet els vilafranquins per poder afrontar amb garanties un castell folrat.

D’altra banda, els exemples de la solidaritat i l’amistat entre castellers catalans i xilens van ser constants, com quan els membres de la colla vilafranquina van regalar les seves faixes als castellers xilens a causa de la dificultat que tenen per trobar-ne. Un altre dels moments més recordats va ser la jornada a la USACH (Universidad de Santiago de Chile), on els penedesencs van fer un taller, i al paranimf de la qual el president sortint Josep Cabré, Jou, va llegir un emotiu discurs en què va fer referència a la col·laboració històrica entre Catalunya i Xile.

I encara voldria afegir a aquest escrit un aspecte que a mi personalment m’interessa molt: el lèxic casteller xilè, per dir-ho d’alguna manera. Així, el Fèlix i el Quim em confirmen que algun conceptes els diuen en català, sense traduir-los: enxaneta, acotxador (fins a Amèrica ha arribat aquest mot, que en l’origen era un localisme tarragoní però que definitivament ha triomfat!), baix (pronunciat “bach” pels xilens)… I el Fèlix també em confirma una sospita: que la paraula “casteller” ha adquirit a Xile dos significats nous: d’una banda, el de “colla” (així, en una carta de Luis Carrasco, promotor xilè del viatge, que es pot consultar al web dels Castellers de Vilafranca, s’hi pot llegir, amb la cursiva meva: “Hoy,el casteller de Lo Prado ya existe”; “Este año iniciamos la formación del segundo casteller, en la comuna de Cerro Navia”), i d’altra banda el de “fet casteller” o simplement “castells”, o sigui el nom de l’activitat (en la mateixa carta: “Hablamos de acercar el casteller a nuestros barrios, a nuestros niños”; “Esos valores que enseña la práctica del casteller”).

I acabo amb dues metàfores trobades pel Fèlix. La primera, la del “viatge interior” (segons ell mateix la bateja) que ha fet la colla vilafranquina amb aquesta aventura a Xile, una travessia interna al final de la qual els components de la formació penedesenca s’han conegut molt més entre ells i han estret llaços de solidaritat: “la colla s’ha enriquit”, diu el Fèlix. La segona, la que il·lustra com han canviat els castells en aquests dos-cents anys d’història. Mutatis mutandis, la durada del trajecte en carro Valls-Vilafanca al segle XIX era similar a la durada del viatge en avió Vilafranca-Xile del segle XXI. Com m’explica el Josep Cabré en un mail, “qui els hauria dit als castellers del segle XIX que els seus descendents castellers estarien donant classes de tècnica castellera a Xile, tan lluny!!”.

Anterior articleUn museu amb “trampa”
Següent articleCastells en castellà
Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1967, però els meus pares, els meus avis i els meus avantpassats més propers són gairebé tots del municipi alacantí de Petrer (Valls del Vinalopó). Em vaig llicenciar en filologia clàssica, però faig de professor de català per a adults. Em dedico al periodisme casteller des del 1986. El 1994 vaig començar a escriure al diari Avui, on vaig ser fins al 1999. El 1995 vaig publicar el llibre Castells i castellers. Guia completa del món casteller. Del 2005 al 2008 (tots dos anys inclosos) he estat fent el programa "Tres rondes" de Catalunya Informació amb Joan Beumala i Josep Almirall, i col·laboro habitualment amb la revista Castells. També sóc director de la col·lecció L’Aixecador, de Cossetània Edicions de Valls, dedicada monogràficament als castells.