Guissona és lluny

Molt, molt lluny. Ho he comprovat de primera mà aquest diumenge. El que havia de ser una bonica excursió en el meu nou cotxe gairebé ha acabat convertint-se en una cursa d’obstacles. És el que passa quan un no porta mapa i confia en la memòria i la intuïció. Fins a Montblanc i una mica més enllà, cap problema, territori conegut. Això sí, trànsit dens, un sol carril per direcció la majoria de trajecte i, entre la capital de la Conca i fins passat Solivella, una conductora novella per davant que en cada corba baixava fins als 50 quilòmetres per hora. Passat Ciutadilla, la carretera està en obres, i en diversos punts només es pot circular en un sentit alhora, amb el trànsit aturat per semàfors. Arribo a Tàrrega i descobreixo que: a) no coneixen el concepte “rondes” i b) tampoc coneixen el concepte “senyalització”. El primer descobriment té com a conseqüència que haig de travessar la ciutat i la trobo ocupada pel que un il·lustre company anomena “perroflautas”, és a dir, joves d’aspecte hippiós que dormen en tendes de campanya i fan malabars. Dedueixo –després m’ho confirmen- que és el cap de setmana de la Fira de Teatre. Com Benicàssim però en més brut. Dedueixo que per arribar a Cervera haig de seguir els cartells de Barcelona. Per fi entro a l’AP2 i, amb tres carrils, per fi em sento tot un home.

Però això no s’ha acabat. M’acosto a Cervera, em trobo que hi ha diverses sortides i aposto per la nord. En la rotonda, però, les opcions són baixar cap a Cervera o pujar a Agramunt. I ara què? Al nord, sempre al nord. Ja preguntaré. Llàstima que un cop estic encarat en la carretera no hi ha cap assentament de població a la vista, ni cap cartell, ni cap rotonda, ni res. Giro a l’esquerra per pujar a una mena de castell que es diu l’Aranyó confiant en què no estigui abandonat. Em creuo amb un cotxe i una senyora d’aspecte sinistre m’indica que per Guissona continuï fins la pròxima illeta, i allà està indicat. Tot i l’aspecte sinistre li faig cas i, efectivament, uns quilòmetres més enllà trobo una rotonda amb una senyalització completíssima –fins i tot m’indiquen com tornar a Tarragona-. A partir d’aquí la cosa ja és senzilla. Però tot plegat m’ha costat una hora i quaranta minuts.

És a dir, que Guissona és lluny. Lluny de Tarragona, però també lluny de Barcelona, com comprovo després de la diada: una hora i un quart, tot i que la ruta és molt millor i més senzilla. I fins i tot lluny de Lleida: 75 quilòmetres i una horeta de cotxe segons googlemaps.

Amb tot això el que vull remarcar és que els Margeners de Guissona són, ara per ara, els colons del farwest casteller, els valents que s’endinsen en territoris inexplorats. Bé, els Castellers de Lleida, formalment, estan situats més a l’oest, però Lleida és una ciutat plenament urbana i, en temps de viatge més pròxima a l’àrea castellera: es triga menys de Tarragona o Valls a Lleida que a Guissona. Per tant, caldrà estar molt atents a com evoluciona aquesta nova colla.

Si hem de jutjar pel que hem pogut veure avui, la cosa pinta prou bé. Tècnicament, no m’atreveixo a fer un judici, però presentar-se a plaça amb tres castells de sis descarregats a la primera, molt correctes, no és una cosa que hagin fet totes les colles que actualment pul·lulen pel nostre món casteller. I tot plegat amb un procés de creació força ràpid. Poca broma: fent una ullada a les dades d’aquest web, em trobo que hi ha una desena llarga de colles –algunes amb castells de set- que encara no han provat el cinc de sis. Però més enllà del resultat, cal destacar les ganes i la il·lusió que s’hi veien. Sí, suposo que això és lògic quan una colla arrenca, però el cert és que la plaça feia goig, i sembla que la implicació del poble està sent intensa, i de ben segur que arran de la presentació creixerà. De fet, el destí dels Margeners es decidirà en bona mesura en funció de si saben convertir algunes de les febleses que els acompanyen en punts forts: una població petita limita el nombre d’efectius, però també permet un arrelament més fort i convertir-se en una entitat veritablement significativa; un alt percentatge de població immigrant significa que la colla pot créixer també per la seva utilitat social; una zona sense tradició comporta un mercat –quant a diades- per obrir… D’uns anys cap aquí la tendència ha estat més a la desaparició de colles que a la creació de noves. Si hi ha d’haver creixement, en tot cas ha de venir d’aquelles zones que encara no tenen activitats castellera.

Ja veurem… De moment, sembla que això dels Margeners és una cosa seriosa: han tingut la sort de comptar amb el suport de persones molt capacitades des del primer moment, aquest estiu hem vist guissonencs en moltes places i per la resta de temporada tenen ja programades diverses actuacions. De ben segur la interacció amb els Castellers de Lleida pot donar molt bons resultats a les dues. Per tant, el que toca ara és felicitar als Margeners i molt especialment aquells que, una matinada de festa, van somiar que una colla castellera a Guissona era possible.

*foto calafellvalo

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...