L’opció Gent de Llorenç

Josep M Martí

Vaig prometre ja fa uns dies que parlaria de la gent de Llorenç. Ja han passat tres setmanes bones des de la seva actuació i, amb Sant Fèlix al caure, aquest text pot estar una mica desfassat, però tot i això m’hi llenço.

Com segurament ja sabeu, la Gent de Llorenç és una no-colla composada pels veïns d’aquesta població, que un cop l’any –la nit de vigília de festa major- fan una actuació castellera. Aquest any, l’actuació va consistir en el tres de sis, el quatre de sis amb l’agulla, un cinc de sis a l’antiga, una torre de sis, un pilar de cinc i cinc pilars de quatre simultanis. Per als assistents, és una actuació maca, amb un regust especial. Però fins i tot alienada del seu context, si ens referim a l’estadística pura, ens trobem davant una actuació de castells de sis digna, meritòria, que colles que existeixen de forma oficial, assagen tot l’any i realitzen diverses actuacions al llarg de la temporada tindrien problemes a realitzar.

Primera consideració, doncs: que una determinada colla faci només castells de sis, fins i tot amb poques perspectives de poder fer el salt als castells de set, és perfectament respectable. El problema és que una colla faci el tres de sis i el quatre de sis però hagi d’acabar aquí perquè no té tercer castell, o bé que completi una actuació de sis però amb diverses caigudes i intents desmuntats.

Segona consideració: segur que algú ja pensa que comparar una actuació de la Gent de Llorenç amb la d’una colla “petita” és fer trampes. La raó és que la Gent de Llorenç no està formada totalment per castellers “amateurs”, sinó que hi pugen també veïns del poble que militen en colles establertes com els Nens del Vendrell, els Minyons de l’Arboç o els Xicots de Vilafranca. La qual cosa és totalment certa, però en cap cas no invalida la proposta llorencenca ni el que jo vull comentar.

Anem a pams: com que la Gent de Llorenç és una no-colla, no hi ha res a dir respecte una hipotètica doble militància (Gent de Llorenç-Nens del Vendrell, pe), ja que en realitat només s’és membre de la colla formal. Val a dir també, que en molts casos es tracta de castellers que han començat pujant al poble, els ha agafat el cuquet i han decidit anar més enllà i buscar-se una colla per fer castells tot l’any. És a dir, que l’existència de la Gent de Llorenç ha estat molt positiva per les colles de l’entorn. Al mateix temps, que alguns dels no-membres de la no-colla siguin castellers actius en colles formals, és bo per a la Gent de Llorenç, ja que facilita la consecució de determinades estructures amb garanties. Tothom guanya, ningú perd.

A on vull anar a parar? Doncs bé, ja fa temps que penso que la fórmula Gent de Llorenç seria una possible solució per poblacions on actualment hi ha colles que amb prou feines sobreviuen. Que quedi clar que no desitjo especialment la desaparició de colles, simplement constato que, de fa anys, hi ha una sèrie de colles que entren en una dinàmica que acaba amb la seva desaparició després d’uns anys vacil·lants. Una desaparició que, per aquells membres que han lluitat fins al final per la supervivència de la colla, acostuma a ser molt dolorosa i que, a més, en molts casos sembla irreversible.

Doncs bé, en alguns casos potser –i remarco el potser- adoptar una fórmula semblant a la de Llorenç podria permetre la continuïtat de castells propis a la festa major. Aquells castellers del poble o ciutat que realment tinguin molt d’interès en l’activitat podrien apuntar-se a altres colles de l’entorn –com acaba passant sovint quan una colla desapareix. A més, la meva sensació és que hi pot haver molta més gent interessada a fer castells de forma puntual, per festa major –pocs assajos, sense la pressió de mantenir un nivell determinat, un plantejament més festiu- que a mantenir un compromís tot l’any, invertint moltes hores per uns resultats poc satisfactoris. Abans d’acusar-me de feixista casteller, reflexioneu si en alguns casos no seria viable, possibilista i fins i tot recomanable.

 

*foto  Josep M Martí

Anterior articleSant Magí i la Bisbal
Següent articleEl preu de ser líders
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...