Nit de Castells a Valls

Només fa un parell de dies que el blog està actiu i ja se’m presenta la primera disjuntiva. I és que no resulta còmode haver de parlar d’un tema quan creus que el teu comentari ha de ser crític, encara que es tracti d’una iniciativa ben intencionada. Tampoc no ajuda que afecti altres mitjans de comunicació i col·legues periodistes, ja que criticar el que altres fan sempre queda lleig. I encara ajuda menys que els responsables tinguessin la gentilesa de convidar-me a assistir a l’acte, sopar inclòs. Tot i això, si podem criticar una decisió excessivament agosarada d’una colla o el mal funcionament de l’organització del Concurs de Castells (cosa que crec que forma part de les nostres funcions com a periodistes), per què no hauríem de fer-ho amb un acte que, al cap i a la fi, organitza una empresa privada amb la finalitat, entre d’altres, de promocionar-se? Parlo, és clar, de la primera Nit de Castells organitzada per la revista Castells, i que es va celebraraquest dissabte a Valls. No parlar-ne crec que seria un error, i si en parlo haig de dir allò que no em va agradar, cosa que fins i tot pot ajudar els responsables a millorar pròximes edicions.

Vagi per endevant que el model de periodisme casteller que la revista Castellspractica –perfectament legítim, d’altra banda- no me’l sento gaire pròxim. Podríem dir que ells practiquen un periodisme casteller “confessional” –que es tradueix en petits detalls com en què en les imatges de resum de la temporada passada que van ensenyar no es veiés ni una sola caiguda- enfront d’un de “laïc”, que és el que a mi m’agrada. Per mi, quan faig de periodista, els castells són un fenomen que interessa i per tant n’haig d’informar, no un fenomen que em sembli positiu i que per això haig de promocionar, encara que a nivell personal també hi pugui combregar amb aquesta segona postura. Lligat almenys en part a això hi ha el fet que no acabi de veure clar el concepte d’un acte com la Nit de Castells, en tant en quant el mitjà de comunicació passa a ser actor i a exercir unes funcions que no tinc clar si li corresponen. Es pot argumentar que si el món casteller, les colles, no són capaces d’organitzar per elles mateixes uns premis o una gala annual, encara gràcies que algú té la iniciativa de fer-ho, i en part és cert. Però em provoca reticències que un acte d’una empresa privada es defineix com –cito textualment la revista- “un acte del món casteller” que “pretén contribuir a la projecció del fet casteller com una realitat sòlida en el mapa socioculturla de Catalunya i una de les principals referències de la nostra cultura”. Més encara quan l’endemà llegeixo a La Vanguardia un titular com “Las colles castelleres celebran su primera Nit de Castells”, encara que l’error sigui imputable al periodista. Podeu dir-me purista, però jo prefereixo que cadascú estigui al seu lloc. Dic tot això perquè quedi clara la meva posició de sortida –els meus prejudicis, si voleu-, de manera que, fins i tot, qui ho cregui convenient doni un valor relatiu a la resta del text.

Fets aquests aclariments, el primer que cal dir és que l’acte de dissabte va ser digne, prou lluït, i va funcionar bé: els discursos van ser correctes, el timing ajustat, la presentació a càrrec de Xavier Grasset sòbria… Des del punt de vista organitzatiu podem considerar-lo un èxit, amb una notable presència de –com molt bé va dir Ernest Benach- “autoritats polítiques i castelleres”. Entre les primeres, el mateix Benach, alcaldes d’algunes de les principals poblacions castelleres, representants del govern de la Generalitat, de la Diputació de Tarragona…

Però aquí és on ve el problema, no només per mi sinó també per alguns dels castellers amb els que vaig poder parlar a posteriori: la sensació que s’havia cuidat més el continent que el contingut, tenint en compte que una gala-sopar amb 250 comensals i una àmplia representació política servia com a marc per –a banda de la presentació oficial de la campanya pel Patrimoni de la Humanitat- entregar dos quadres i una beca de dotació indeterminada.

Crec, sincerament, que bona part del problema va ser de manca d’informació, tant prèvia (molts castellers no sabien ben bé a què hi anaven) com durant el mateix acte, potser perquè es volia evitar fer-lo farragós. Crec que als castellers –teòrics destinataris dels premis- no els va quedar clar el propòsit dels mateixos, la mecànica que se seguirà en els pròxims anys, si hi ha algun sistema de candidatures o nominats. Això va ser especialment greu en el cas de la beca, tenint en compte que era l’únic dels premis amb dotació econòmica –tot i que, insisteixo, no es va dir quina era-. Que la beca anés a parar a la comissió que impulsa el reconeixement dels castells com a patrimoni de la humanitat –de la qual la pròpia revista n’és part destacada- és perfectament justificable, i més sent el primer any, però cal precisament això, justificar-ho. Tampoc no es va aclarir, cara al futur, si es tracta d’una beca d’investigació o de desenvolupament de projectes socials, ni si hi hauria unes bases…

Sobradament merescut el premi del doctor Jaume Rosset, que a més del seu vessant científic és un excel·lent comunicador. Això sí, tot i que el premi en principi és a una trajectòria, entenc que hi ha tingut un pes important tota la seva implicació en el projecte casc, i en aquest sentit em demano si li hagués estat concedit el premi un any enrera…

Pel que fa al premi a El Vallenc, ho sento però per aquí no passo, per molta campanya pel Museu Casteller que facin –i de la campanya en qüestió, potser també caldria parlar-ne-. Justament perquè durant molts anys he practicat el periodisme local sé que no és això, companys, no és això. De la qualitat periodística del setmanari crec que n’hi haurà prou amb un detall: en més d’una ocasió recordo haver llegit en la seva informació castellera paràgrafs sencers copiats literalment de cròniques meves o d’altres companys com el Joan Beumala. O sigui que, potser, enlloc de lamentar el premi a aquest mitjà de comunicació hauria de celebrar-lo com a propi…

(I no entro a criticar lo del quadre amb el jeto del Fèlix Miret perquè em sembla massa obvi.)17

Facebook Comments
SHARE
Nascut a Tarragona el 1974, llicenciat en Periodisme i Antropologia. L’atzar va fer que el primer text signat que vaig publicar fos, justament, una crònica castellera (fira de Santa Llúcia a l’Arboç de 1994). Anys després els castells es van convertir en una de les meves especialitats amb el treball a mitjans com El Punt, Més TV, com a subdirector de "Quarts de Nou" al 33 i responsable de la informació castellera de La Vanguardia. He publicat El periodisme casteller. Un cas d’identitat (Arola, 2004) i participat en altres llibres de temàtica castellera. I no, no formo ni he format mai part de cap colla castellera...