L’any 1995 el senyor Sánchez Real (1995) va escriure el llibre “Puerto de Tarragona: Acontecimientos notables en su construcción”, que inclou la notícia de l’actuació de diversos balls de valencians a Tarragona l’any 1802. Recentment, aquesta notícia ha estat divulgada i comentada en aquesta mateixa web pels contertulis Pere Ferrando i Xavier Güell. No sé si és una notícia “trascendental”, però segur que mereix alguns comentaris:
1.- El cronista cita de forma literal el conegut text de Masdéu (1783) sobre els titans:
“he visto con mis propios ojos en Tarragona ciertas danzas populares que cada año se renuevan y se llaman lengua catalana ‘Els Titans’, o sea ‘Bailes de lo Titanes’, acaso, según pienso porque en ellos, subiendo unos hombres derechos y manteniéndose de pie sobre los hombros de otros, se representa o la pretendida estatura gigantesca de los Titanes o aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el cielo”.
Aquest llibre es va publicar només 17 anys abans de l’actuació que estem comentant i a partir d’aquest fragment va sorgir la teoria que relacionava el ball de titans amb l’orien dels castells. Els principals impulsors d’aquesta teoria van ser Albert Bonet (1926) i Jordi Morant (1967, 1976), però Joan Amades (1934, 2001) va demostrar que no era certa, perquè el ball de titans no feia construccions humanes.
2.- La crònica parla de diverses “danzas de Valencianos”, que nosaltres interpretem com a “balls de valencians”. De fet, el cronista anomena sistemàticament “danzas” tots els balls del seguici popular. En cap moment no utilitza els termes “castell” ni “sostres de gent”
3.- Aquests balls feien “torres”, que són clarament descrites com una mena de construcció humana. Pel que fa a la seva tècnica, coneixem diverses descripccions del segle XIX i principis del XX que expliquen que tenien un nombre decreixent de persones per pis.
4.- Pel que fa a la seva alçada, la crònica diu literalment “hasta el número de siete, y a veces más”. Alguns comentaristes es neguen a creure que els balls de valencians que veiem fer torres de 3 pisos a les nostres festes majors pogués aixecar torres de 7 pisos, i s’aferren a una teòrica “frontera entre els sis i els set pisos” (Bertran 1997).
A mi em sembla poc coherent creure’s un text quan ens interessa i qüestionar-lo quan contradiu les nostres idees preestablertes. A nivell tècnic, les dues muixerangues d’Algemesí fan l’alta de 6, que podem considerar una mena de torre, i no veig cap motiu perquè no hi puguin afegir, algun dia, un pis més. A nivell històric, el 1814 un ball de valencians va fer a Reus torres de sis i set homes un sobre l’altre.
5.- Els balls de valencians van actuar de “motu propio”. Això contradiu la teoria de l’origen gremial de l’origen dels castells (Morera 1909), perquè a finals del segle XVIII hi ha diversos balls de valencians desvinculats dels gremis.
El Xavier Güell, comentant aquesta notícia al seu blog, parla d’un possible control o censura de la gent poderosa sobre el seguici popular, però resulta forçat aplicar-ho a algú que actua per pròpia voluntat.
Com hem d’interpretar aquesta participació voluntària? Actuar sense contracte de cap gremi vol dir dependre de la capta, i aquesta només està garantida si el ball és espectacular.
La part positiva d’anar per lliure era la possiblitat de fer més actuacions fins a inventar-se el concepte de “temporada” durant la qual els balladors assagen i actuen de forma continuada.
Al seu torn, la regularitat d’actuacions i la importància de balladors experimentats va reforçar el concepte de “colla”, que es va fer més estable que als altres balls.
Coneixem diverses notícies de festes, a partir de 1724, on hi va actuar més d’un ball de valencians. Això és una raresa per a qualsevol altre ball (quin interès té veure diversos balls de bastons, de gitanes, etc?). L’actuació de més d’un ball de valencians és es deu a l’existència de diverses colles i a que fan moltes actuacions. La seva conseqüència és que hom comparava les seves construccions i, tard o d’hora, porta a la rivalitat.
El resultat és conegut: el 1770 s’assoleix el primer castell de sis pisos i el 1802 (o abans) les primeres torres de 7. No hi ha cap dubte que el públic considerava que aquestes construccions eren espectaculars.
6.- El cronista conclou explicant que les torres són més segures del que semblen: de vegades cauen, però normalment no hi ha lesions importants. Això sol no demostra l’existència de pinyes, però tothom sap que caure damunt de la pinya té uns resultats molt diferents que caure per terra.
7.- La frase “que se considere como remotísimo el peligro, sobretodo al estar acostumbrados á mirarlo” reforça aquests últims punts i deixa entendre que ja hi havia aficionats experts en la matèria. És ben sabut que els espectadors novells creuen que els castells són molt perillosos, però els experimentats saben que les caigudes no són ni tan probables ni tan greus com sembla.11
