Fa un temps, el Pere Ferrando donava a conèixer en aquesta web la notícia d’una actuació del ball de valencians a Tarragona, l’any 1802. La va trobar en un llibre sobre el port i la va copiar i comentar al seu blog; de fet, la vam comentar diferents aficionats.
Però la còpia era incompleta, perquè hi faltava una poesia que compara la torre del ball de valencians amb la lluita entre Júpiter i els Titans, que volien pujar a l’Olimp posant una muntanya sobre les altres. És cert que només són quatre versos i que estan escrits en llatí, però no veig motiu per aquesta amputació. Per tant, aquí teniu el text:
Qui manibus magnum rescindere CoelumAggresi, superisque Jovem detrudere regnis,Tentavere humeris monti superaddere montem,Pervius ut fieret congestis molibus Ather.
Com que la majoria de ciutadans d’aquest país tenim un nivell de llatí clarament insuficient, he demanat al David (un bon company de feina) la traducció, que seria més o menys aquesta:
Els qui amb les mans volien obrir el gran Cel,S’atansen, volen fer caure Júpiter dels regnes superiorsIntenten pujar la muntanya per l’espatlla d’aquestaFou accessible perquè es féu sobre les moles muntanyoses a l’Athos.
Segons sembla, aquest text conté una falta d’ortogafia, perquè cel hauria de ser “Caelum” i no “Coelum”.
La crònica de 1802 ja resumeix aquest poema: “la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más, representándo la pretendida estatura gigantesca de los titanes, ò aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el Cielo”.
Ja vam comentar que aquesta és la primera notícia que parla de torres de set pisos i que cita directament el text de Masdéu (1783), sobre el qual es bastí la teoria de que els castells estaven relacionats amb el ball de titans.
Pel que fa a aquest poema, el més probable és que també estigui copiat, ja que en aquella època el fet de citar altres textos i autors es considerava una mostra d’erudició. Per desgràcia, encara no es feia de forma regulada i normalment no s’anomenava la font, de manera que no sabem qui és l’autor d’aquesta poesia ni on es va publicar per primera vegada.
