Quants segons va perdre l’enxaneta de la torre de nou amb folre en el seu ascens interminable fins a coronar la construcció? Set, vuit segons? Si no s’hagués perdut aquest temps preciós els verds haguessin carregat el castell? Els haguessin sobrat algunes dècimes per començar a pensar en la descarregada? Els Castellers de Vilafranca s’havien plantejat un altre repte per Tots Sants, però aquesta vegada la sort els va girar l’esquena. En la particular lluita que enguany ha mantingut Lluís Esclassans amb la justícia la balança va decantar-se, injustament, cap al càstig i la malastrugança.
L’únic consol que tenen ara els verds és que han demostrat a tot el món casteller (entre el públic es van veure les cares de pànic d’alguns membres destacats de les colles punteres) que hi ha un nou repte per aconseguir, i que de moment, els Castellers de Vilafranca ja l’han acaronat. Per cert, impressionant el treball tècnic en la configuració del peu dels castell. La colla va necessitar fins a dotze intents per saber com es feia la torre de nou amb folre i manilles, però ara l’han encertat a la primera. I també s’ha de destacar, en el terreny més anecdòtic, que alguns components dels Capgrossos i dels Sagals estaven impacients per ficar-se a la pinya d’aquest nou mega-castell, ansiosos de poder participar en la proesa. Si us plau, que algú els regali una samarreta amb la frase: “Jo vaig donar pit en el primer intent de torre de nou amb folre. 01-11-04”.
Després, ja amb l’estranya i injusta sensació que qualsevol altra cosa que no fos la torre de nou folrada sobrava, als Castellers de Vilafranca l’actuació se’ls va fer interminable. Tot i això, encara van poder anotar-se la tercera torre de nou amb folre (i manilles, especifiquem) de la temporada. Anem guardant a la nostra retina aquest darrer intent, perquè el dos amb manilles cada vegada serà més car de veure: si en les últimes temporades algunes de les colles grans ja ni se l’han plantejat, pensem en qui el provarà ara havent-hi un altre caramel molt més temptador pel mig.
Pel que fa als Capgrossos de Mataró dilluns es va confirmar que estan aprenent a ser una colla gran. Hi ha algunes coses que les tenen apreses i ben apreses, com un domini del cinc de vuit i una tranquil·litat gairebé ofensiva amb el tres de nou amb folre. Des de l’òptica tarragonina, he d’admetre que cada vegada em fan més enveja.
Ara bé, crec modestament que es no pot perdre la confiança amb el quatre de nou amb folre amb sisens col·locats i tota la canalla a dalt. Amb l’intent desmuntat la majoria ens vam quedar de pasta de moniato. Però la sorpresa general encara va ser més gran quan a la repetició ofereixen la torre de vuit amb folrada (perfecte, però sorprenent) i tampoc ens ensenyen l’anunciat pilar de sis. Els Capgrossos van demostrar que són humans i, per primera vegada, irracionals.
Per la seva part els Sagals d’Osona van anotar-se el primer tres de vuit de la seva història amb una facilitat d’escàndol. Altra vegada mirant el públic, des dels Xicots de Vilafranca l’enveja era palpable. Ara bé, on era la resta de la colla? On eren les samarretes taronges del concurs? Em va semblar sorprenent que faltessin tants efectius a l’hora de provar per primer cop un castell tan llaminer. Potser a Vic feia un temps de mil dimonis, però no sé si és excusa suficient.
A tot això, enmig de la retransmissió per Tarragona Ràdio, vaig rebre la trucada de Sergi Puig, el president de la comissió organitzadora del concurs 2004: “Primera ronda, tres colles, 50 minuts”. Realment no vaig saber com interpretar-ho. Potser és una durada considerable, però a mi la diada no se’m va fer excessivament llarga. Només se’m van fer llargs, eterns, set segons molt concrets.
